LanzaroteL'any 1730 la terra es va obrir a la zona de Timanfaya, a Lanzarote, i va començar a expulsar foc, pedres roents i cendres. Durant sis anys consecutius les erupcions no van parar i aquesta part de Lanzarote va quedar sepultada sota la lava, una desgràcia que amb el pas del temps va convertir aquest espai en un paisatge únic que actualment és el Parc Nacional de Timanfaya. Potser l'espai més interessant per iniciar una visita a l'illa de Lanzarote. Des del mirador natural de Montaña Rajada pot contemplar-se un immens mar de pedres vermelloses que ocupa cinquanta quilòmetres quadrats del parc, on hi ha el centre de visitants de Mancha Blanca. L'aventura d'explorar Timanfaya és com endinsar-se en un món irreal. Des del moment que es posa un peu al parc el viatger queda atrapat pel paisatge enigmàtic, d'aires surrealistes, dominat per la imponent presència de cons volcànics vermellosos i camps de lava solidificada, governats per un silenci sorprenent, només interromput per les veus dels turistes.

La visita a Montañas del Fuego és l'excursió més popular del Parc Nacional, apta per a tots els públics, i s'endinsa de ple en un paisatge brutal a través d'un recorregut circular de 14 quilòmetres dissenyat per l'artista Cessar Manrique per la zona més activa de les erupcions. Un guia expert il·lustra sobre la fascinant història geològica de la zona i explica com aquestes terres van ser modelades per la fúria d'antigues erupcions volcàniques. Les vistes panoràmiques de cràters fumejants i muntanyes de lava sorprenen els viatgers mentre l'autobús llisca per carreteres serpentejants. Un dels moments més impactants és la demostració geotèrmica, en què s'experimenta l'energia calorífica que allibera el subsol mitjançant experiments amb aigua o fusta.

La mà de César Manrique

Al centre de l'illa de Lanzarote, al municipi de San Bartolomé, hi ha la Casa-Museo del Campesino. Un centre que es va construir seguint l'estil arquitectònic de l'illa, que es caracteritza per la blancor de les façanes i per la senzillesa de línies; una obra amb la qual s'homenatja la pagesia que va saber sobreposar-se a les dificultats d'un clima qualificat de desèrtic i unes erupcions volcàniques que tampoc ho van posar fàcil. A l'exterior del museu es pot veure el Monumento a la Fecundidad, de 15 metres d'altura. El conjunt que formen totes dues obres va ser ideat pel cèlebre artista César Manrique, fill pròdig de l'illa, que va deixar la seva petjada artística en nombrosos racons de Lanzarote, com el disseny de la ja esmentada Ruta de los Volcanes, el meravellós Jardín de los Cactus o els sorprenents Jameos del Agua.

El Jardín de los Cactus és un oasi de pau, amb una impressionant col·lecció de plantes, situat a Guatiza, el municipi de Teguise. Estem davant una de les creacions més emblemàtiques de César Manrique, per ser l'última que va fer a l'illa, inaugurada el 1990. Fa honor a la vegetació xeròfila i a la flora autòctona de les Canàries, especialment a la fascinant varietat de cactus que es troben a la regió. Alberga més de 500 espècies diferents de cactus, on a més de les autòctones n'hi ha procedents d'arreu del món. L'artista va transformar una antiga cantina que s'havia convertit en un abocador, després de vint anys de treball, en una obra paisatgística excepcional, en què va saber combinar magistralment l'arquitectura tradicional de Lanzarote amb la seva passió pel paisatge local. El jardí es distribueix en terrasses escalonades, amb senders estrets que permeten als visitants explorar i anar descobrint la bellesa de cada racó del jardí; és sorprenent com Manrique integra la flora i les escultures de pedra volcànica i crea una estètica excepcional integrada amb l'entorn. Al jardí destaca la zona on s'erigeix un molí de vent tradicional, símbol de la història agrícola de l'illa, des del qual es pot gaudir de vistes panoràmiques del jardí i dels camps que s'estenen fins a l'horitzó. A més de la seva impressionant col·lecció de cactus, el jardí alberga un petit auditori a l'aire lliure on se celebren concerts i esdeveniments culturals durant tot l'any.

Finalment, els Jameos del Agua són una meravella arquitectònica hibridada amb la naturalesa, que dibuixa un impressionant complex, també obra de César Manrique, que es troba al nord de l'illa. Concretament en un complex volcànic que es va formar fa milers d'anys durant una erupció, quan el sostre d'un túnel de lava es va esfondrar i va crear un sistema de coves subterrànies úniques. El més impressionant és la bellesa natural del lloc i el caràcter visionari del disseny arquitectònic que la complementa. El complex compta amb una sèrie de coves interconnectades, formades per passatges estrets i obertures naturals que permeten l'entrada de la llum i la ventilació. El contrast entre la foscor de les coves i la llum natural crea un ambient fantàstic. L'espai més impactant és un llac d'aigües cristal·lines alimentat per un deu subterrani. Aquest llac és la llar d'una espècie única de cranc albí, conegut com a jameito, que només es troba a Lanzarote. Aquests crancs blancs diminuts són una raresa biològica.

Una capital plena d'història i cultura

La capital de Lanzarote, situada a la costa est, és un enclavament històric i cultural que reflecteix la riquesa i la diversitat de l'illa. El seu port ha estat testimoni d'innumerables històries al llarg dels segles, ja que en les seves aigües antigament transitaven vaixells que comerciaven entre Europa i l'Àfrica, així com embarcacions pirates que buscaven fortuna en alta mar. Avui dia el port és un lloc vibrant on els vaixells de pesca i les embarcacions turístiques comparteixen espai. Un dels símbols més reconeguts d'Arrecife és el Puente de las Bolas, una estructura llevadissa que s'alça sobre l'aigua i que connecta el port amb la resta de la ciutat. Aquest pont, construït al segle XVII, és un recordatori de la importància històrica d'aquesta ciutat com a port estratègic a l'oceà Atlàntic, que avui introdueix el viatger al barri antic. Una zona que està plena d'edificis amb encant, alguns dels quals daten dels segles XVIII i XIX. Destaquen l'església de San Ginés, construïda al segle XVIII i dedicada al patró de la ciutat, i el castell de San Gabriel, una fortalesa del segle XVI que avui alberga el Museo Arqueológico de Arrecife. Als voltants destaca pel seu aire bucòlic el Charco de San Ginés, una llacuna natural en ple centre històric, envoltada de cases blanques pintoresques i esquitxada de petites embarcacions pesqueres de colors vius. És un emplaçament fabulós per passejar al capvespre i percebre la idiosincràsia local. La ciutat també és coneguda per tenir una vida nocturna animada i uns restaurants excel·lents. L'avinguda Marítima, que voreja la costa, està plena de bars, cafeteries i restaurants on es poden degustar receptes clàssiques de la gastronomia autòctona, en la qual el peix i els mariscos adquireixen un gran protagonisme.

Les vinyes de La Geria

El paisatge agrícola icònic de l'illa és La Geria, la zona que és un testimoni viu de l'adaptació humana al medi i un exemple de com la naturalesa i la creativitat poden unir-se per oferir un resultat únic. Aquesta zona, situada al sud-est de l'illa, és famosa per les vinyes singulars, el paisatge volcànic i els cellers tradicionals. La singularitat de La Geria és causada pel seu enginyós sistema de cultiu, que consisteix en plantar les vinyes en clots excavats en terra volcànica per protegir-les del vent i conservar la humitat del sòl. Aquests clots estan envoltats per murs semicirculars de pedra volcànica, anomenats zocos, que protegeixen les plantes del vent i creen un microclima favorable per al seu creixement. L'origen d'aquest sistema de cultiu es remunta als segles XVIII i XIX, quan els habitants de l'illa van començar a buscar solucions per conrear la terra àrida i volcànica de La Geria.

La tècnica dels clots es va convertir en la resposta perfecta, ja que permet que les vinyes es desenvolupin en un entorn protegit i fèrtil en un clima inhòspit i desèrtic. Recórrer les vinyes de La Geria és un gaudi visual. Els camps s'estenen fins on arriba la vista i creen un paisatge de somni. La tradició vitivinícola de La Geria ha sembrat la zona de cellers, molts dels quals són familiars i de petita escala i produeixen alguns dels vins més deliciosos de les Canàries. Des dels blancs afruitats fins als negres robustos, reflecteixen el caràcter únic del paisatge volcànic en què es conreen.