NàpolsCarrers estrets i foscos amb roba estesa a les finestres, motoristes que pugen a les voreres sense reduir la velocitat, joves amb aspecte de pinxos que vigilen les cantonades, piles de deixalles i façanes escrostonades, esglésies i capelletes amb imatges de San Gennaro i de la Madonna cobertes de flors, i pizzeries amb quatre taules on sempre tenen “la millor pizza” i retrats de Maradona, Sophia Loren i l’actor còmic Totó. Aquesta podria ser una primera impressió de Nàpols, una ciutat caòtica amb molta vida al carrer i un toc oriental sobre la qual plana sovint l’ombra de la Camorra.

Nàpols viu últimament un auge turístic, però s’ha de tenir en compte que aquesta ciutat italiana amaga molt més del que pot semblar d’entrada. Té, per exemple, l’elegant corba que dibuixa la badia, amb el volcà Vesuvi fumejant a l’horitzó i les illes de Capri, Procida i Ischia ben a prop.

En el llarg passeig vora el mar, el Lungomare, destaca el racó de pescadors de Mergellina, el castell Dell’Ovo, d’altes muralles i llarga història, i el palau inacabat de Donn’Anna, del segle XVII, que s’aboca al mar ple de llegendes. No gaire lluny hi ha el parc Virgiliano, amb les tombes dels poetes Virgili i Leopardi.

Des de l’Hotel The Britannique, situat a les altures del barri de Chiaia, la vista de Nàpols impressiona. Es veu la ciutat oberta al mar i el barri de Montedidio, a qui Erri De Luca va dedicar un llibre. L’hotel ha estat renovat amb gust, però data de finals del XIX, de quan alguns escriptors britànics hi feien estada. Van ser ells, i els seus avantpassats del Grand Tour, els que van mitificar la bellesa de Nàpols i els que van lloar el monestir de Santa Chiara, l’escultura del Cristo Velato i el ritual de la sang liquada de San Gennaro. I van ser ells els que van enaltir els tresors del Museu Arqueològic i les pintures de Pompeia, a més d’una cuina única i unes cançons amarades de tristesa, encara que avui la que més sona és Tu vuoi far’ l’americano.

Perills i catacumbes

El turista que arriba a Nàpols sap que el primer escull a salvar és travessar la plaça Garibaldi, on arriben tant els trens com l’autobús de l’aeroport. Aquí abunden els lladregots disposats a caçar turistes i molts agents de policia que vigilen, encara que a Nàpols fa la impressió que els policies no donen mai l’abast.

Nàpols té fama de perillosa, però fa uns anys vaig viure una anècdota que ajuda a relativitzar-ne el risc. En una farmàcia, una dona em va preguntar d’on era. Quan li vaig dir que de Barcelona, va exclamar rient: “Ah, Barcelona és com Nàpols. T’hi deus sentir molt a gust. Nosaltres vam anar l’any passat a Barcelona i ens van robar a la Rambla”. En fi, Barcelona i Nàpols agermanats pels robatoris.

Per fugir del Nàpols més freqüentat val la pena sortir dels carrers Tribunali i Spaccanapoli i baixar sota terra, sigui per anar a la moderna estació de metro de Via Toledo o per visitar les catacumbes de San Gennaro i de San Severo o les calaveres de l’hipogeu de l’església barroca de Santa Maria delle Anime del Purgatorio. Seguint aquest circuit macabre, al cementiri Delle Fontanelle, al barri de la Sanità, s’amunteguen milers de cranis anònims (capuzzelle), dels morts causats per plagues passades. Les famílies napolitanes adoptaven aquelles “ànimes abandonades” i en netejaven els ossos, fins que l’església, que ho considerava un ritual fetitxista, va prohibir el culte a les capuzzelle.

Roberto Rossellini va mostrar aquest cementiri a la pel·lícula del 1954 Viaggio in Italia, traduïda aquí amb el títol deformador de Te querré siempre. En una pel·lícula més recent, del 2021, É stata la mano di Dio, el napolità Paolo Sorrentino ens mostra un Nàpols d’avui, obsessionat per Maradona i amb divertides escenes de la vida actual.

El vulcanisme dels Camps Flegreus

A prop de Nàpols, la major part dels turistes opten per fer excursions d’un dia a Pompeia i Herculà, ciutats de l’antiga Roma destruïdes per l'erupció del Vesuvi de l’any 79. Alguns van més enllà i exploren la costa amalfitana, amb pobles meravellosos com Amalfi, Positano, Ravello o Atrani, on es va gravar en part la sèrie Ripley, basada en el personatge de Patricia Highsmith.

Hi ha altres opcions, per descomptat, molt menys freqüentades. Una és la d’anar als Camps Flegreus, al nord-oest de Nàpols. Es tracta d’una regió volcànica amb solfatares que fumegen i amb el curiós fenomen del bradisisme, que fa que la terra s’enlairi i s’enfonsi alternativament uns centímetres al llarg del temps.

Pozzuoli és la capital d’aquesta zona volcànica, amb un barri, el de Rione Terra, construït dalt d’un turó coronat per una fortalesa amenaçada pel bradisisme. La inestabilitat del terreny va fer que el 1970 n’evacuessin els habitants i, després d’una costosa restauració, encara avui hi ha dubtes sobre si és segur obrir-la al públic. Als seus peus, el port antic de Pozzuoli també s’ha vist afectat pel moviment de terres, igual que el temple de Serapi, amb unes columnes que mostren marques d’haver estat un temps sota l’aigua.

El 2017 la mort en un accident de tres persones va obligar a tancar l’accés a la Solfatara, que sorgeix enmig d’un paisatge de cendres i sofre. De tota manera, es pot veure de lluny com fumeja i sentir la forta pudor de sofre que desprèn. A prop hi ha el Monte Nuovo, una muntanya sorgida vora el mar en una erupció del segle XV. Tota la regió, de fet, viu sota l’amenaça de possibles erupcions que monitoritzen des de l’Observatori Vulcanològic. Un telèfon vermell, un mapa de les zones que es veurien afectades i un pla d’evacuació il·lustren la preocupació dels vulcanòlegs.

Banys termals de l’època romana

Els grecs primer i els romans després es van instal·lar a la idíl·lica regió dels Camps Flegreus, que conserva restes arqueològiques com l’amfiteatre de Flavio o les ruïnes de l’antiga ciutat de Cumes, fundada pels grecs cap al 750 aC. Entre les restes destaca l’antre de la Sibil·la, una misteriosa cova excavada a la roca on es pronunciava l’oracle en temps antics. No gaire lluny hi ha el llac Averno, on el poeta Virgili situa l’entrada a l’inframon.

A la ciutat de Baia es poden visitar les restes d’un impressionant centre termal que segles enrere freqüentaven aristòcrates romans. Personatges com Juli Cèsar, Ciceró i Marc Antoni hi tenien residències i hi havia hagut un palau on passaven temporades els emperadors August, Tiberi, Claudi, Calígula i Adrià. La regió traspua història per tot arreu; hi destaquen els temples de Venus i de Mercuri, però el que més sorprèn són les restes submergides. Segles enrere, un moviment de terres va fer que una part de la ciutat quedés sota l’aigua, amb mosaics i escultures que es poden admirar en visites guiades al parc Sommerso di Baia. La Laura, una de les guies, explica que després de mostrar els mosaics els tapen amb sorra per protegir-los. “Eren unes termes molt luxoses”, afegeix. “Hi havia columnes fetes amb or i lapislàtzuli, i encara avui, quan remous la terra del fons, en surt pols daurada i blava. En temps passats els lladres les van saquejar, però avui estan ben protegides”.

Per acabar de fer una immersió en els vells temps, a les Stuffe di Nerone pots fer avui una sauna i banyar-te entre pedres antigues que es remunten a l’època romana. No gaire lluny, a la piscina Mirabilis, pots admirar un dipòsit d’aigua del temps dels romans que destaca per una arquitectura catedralícia.

Ischia, l’illa jardí

Des del port de Pozzuoli hi ha ferris que van a les illes, sigui a les properes Procida i Ischia o a la més llunyana Capri. Els grups turístics solen preferir Capri, una illa voltada d’un ambient romàntic amb al·licients com el palau de l’emperador Tiberi o la vil·la del metge suec Axel Munthe, autor de La història de San Michele.

Sigui com sigui, Ischia val molt la pena, tant per les platges de sorra volcànica com pels espectaculars jardins. El mont Epomeu, de 789 metres d’altitud, domina aquesta illa que va ser poblada per grecs al segle VIII aC. El 1953 els arqueòlegs hi van trobar una peça antiga molt valorada: l’anomenada Copa de Néstor, amb un text escrit en grec datat el 720 aC.

Els jardins són un dels grans atractius d’Ischia. El més famós és el de La Mortella, un sorprenent jardí subtropical i mediterrani que van crear, a partir del 1956, el compositor britànic William Walton i Susana, la seva esposa argentina. Un altre jardí interessant és el Ravino, ple de cactus, plantes suculentes i llimoners vora el mar. Al bell mig hi ha instal·lat un hotel molt agradable, a més d’un restaurant on es pot menjar el plat més típic de Ischia, el conill, i una galeria d’art.

L’origen del jardí Ravino se situa a començaments dels seixanta, quan el capità de vaixell Peppino d’Ambra va portar a l’illa, després de voltar el món, plantes de diversos països que va replantar al seu jardí. L’any 2000, quan ja tenia més de tres mil plantes, va obrir el jardí al públic i uns anys després hi va inaugurar l’hotel.

“Aquesta illa sempre ha estat més de pagesos que de pescadors”, diu Luca d’Ambra, fill del Peppino. “La terra és molt bona i això fa que hi hagi molts jardins, a més de vinyes i camps de conreu. Als anys seixanta venien molts alemanys pels banys termals, però ara hem d’atraure les noves generacions”.

La casa on va viure el cineasta Luchino Visconti, en una punta idíl·lica encarada al mar, és un altre dels atractius d’Ischia. Allà s’hi pot veure, enmig d’un bosc d’alzines, la tomba on va ser enterrat el 1976 i l’habitació del seu autor preferit, Helmut Berger. No gaire lluny hi ha l’església del Soccorso, l’espectacular castell aragonès que surt a la pel·lícula El talent de Mr. Ripley, fonts termals i un far situat en un lloc increïble, la Punta Imperatore, on pots fer nit mentre sents com et bressolen les onades.