“E ns trobem amb una parcel·la que és una delícia, un retall del bosc que devia haver estat aquesta zona fa molt de temps. Atapeïda d’alzines, ens rep una frescor subtil, el terra encoixinat de fulles seques i una claror homogènia que difumina les ombres. Ho trobem immillorable i l’esforç serà per conservar el que ja hi ha. Deixem intacta la topografia, respectem la traça d’un antic camí de bosc que travessa la parcel·la de nord a sud i que ara passarà per sota de la casa i hi tallarem el mínim nombre d’arbres”. Així recorda l’arquitecte Joan Poca, amb estudi a Terrassa, els prolegòmens del projecte que acabaria sent la Casa Bosc.

Situada en una zona urbanitzada de Sant Pere de Vilamajor, al Baix Montseny, la força d’aquest habitatge està en el fet que conserva aquella primera sensació de sotabosc que van tenir els futurs propietaris i l’arquitecte quan van descobrir la parcel·la, el respecte amb el qual ha estat construïda i la capacitat d’arrelar a l’alzinar amb el qual conviu. La Casa Bosc s’assenta avui sobre el coixí de fulles seques sense alterar el terreny que l’acull. Pràcticament plana, a mesura que el terreny va baixant la casa es va aixecant sobre els 43 pilars de fusta que la sostenen.

Des del carrer passa quasi inadvertida. Situada lateralment, els qui transiten per fora en veuen només el volum més petit. Aquesta façana mostra una curiosa combinació entre la transparència del vidre i un revestiment de tauló de pi amb una imprimació negrosa que en potencia la textura irregular alhora que es mimetitza amb l’escorça de les alzines. De fet, qualsevol de les façanes estableix aquest joc, i s’opta per la fusta ennegrida, la natural o pintada de blanc segons si es pretén quasi fer-la desaparèixer, si el que es vol és destacar-ne l’estructura o si l’objectiu és aprofitar que la blancor de la pintura doni més llum a un racó determinat. Així, amb tres tonalitats de fusta, també es fa molt visible com s’ha concebut i aixecat la casa, un exercici d’honestedat, de transparència, que es reprodueix també a l’interior de l’habitatge, on es pot veure com s’ha construït des de l’acoblament d’elements constructius. Deixar vista l’estructura no és la solució més senzilla, perquè és més fàcil tapar-la.

Interior boscós

Amb la voluntat d’establir una relació estreta entre l’exterior i l’interior, Joan Poca va treballar perquè d’alguna manera el bosc sigui molt present dins l’habitatge. La fusta de pi, amb la qual l’arquitecte ha projectat l’estructura, les bigues entrecreuades, els pilars, el terra en cadascun dels àmbits, el sostre i les parets, però també cadascuna de les peces del mobiliari, dona calidesa a la casa, contribueix a climatitzar-la i a potenciar la continuïtat entre l’interior i els voltants. És més, un estudi molt acurat de les grans obertures de vidre porta a dins tant les ombres de les branques i fulles de les alzines com la llum que s’hi filtra. Es viu una llum suau, agradable.

La situació i la forma de cadascuna de les finestres estan pensades per gaudir de l’alzinar dins l’habitatge i per contemplar el recorregut del sol al llarg del dia: hi ha obertures altes que miren a nord, i obertures a sud sota ràfecs. Hi ha grans obertures horitzonals per mirar lluny entremig dels troncs; n’hi ha de més estretes que ofereixen la imatge de les capçades dels arbres, i altres de verticals que enlairen la perspectiva per veure el cel.

L’interior és un espai força obert en si mateix, encara que hi queden definides les zones per al seu ús. Recorregut per 25 metres de passadís que travessa la casa des de la mateixa entrada, tampoc aquest passadís es tanca en cap cas: forma part de la zona d’estar a la qual obsequia amb una prestatgeria tan lleugera com pràctica, delimita el menjador i dona discreció a la cuina. També és a aquest passadís obert on recau la mirada de l’altell que, amb la funció d’estudi, ocupa la planta alta com una balconada cap a les zones comunes.

A la predominança de la fusta, a la Casa Bosc se li estableix un singular contrapunt amb la presència, en punts molt determinats, de rajoles de ceràmica. Hi introdueixen ritmes i color, solucions una mica juganeres que estan tan estudiades com aparentment lliurades a l’expressivitat dels seus petits errors, que s’assumeixen i es fan visibles i virtut. La rajola cartabó, verda i blanca, revesteix el banc del porxo i recupera -reinterpreta- una imatge tradicional a la zona. Si en sobren algunes peces, s’aprofiten per a certes zones de l’enrajolat de la cuina. La ceràmica terrosa, a vegades es decideix enrajolar-la del centre cap als extrems; altres vegades dels extrems cap al centre, sense menystenir que les mitges rajoles o les trinxes tenen un lloc per a la seva expressió, fins i tot amb un canvi de color. És el mateix que es fa al bany, que és en si mateix un exercici intel·ligent d’aprofitament de les peces ceràmiques.