“HAIG DE DIR QUE FINS ARA MAI HAVIA PUJAT VUIT PISOS EN UNA RAMPA DINS UN EDIFICI A BARCELONA”. Així va començar el parlament l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, en la cloenda de la celebració, aquesta setmana, del centenari de l’empresa David, un imponent immoble que habitualment passa desapercebut al carrer Aribau, amb sortides a la Travessera de Gràcia i al carrer Tuset. La frase de l’alcalde té sentit, perquè segurament no hi ha cap altre immoble a la capital catalana on es pugui aparcar plàcidament el cotxe o la moto just davant de la porta de l’oficina en totes les plantes. Tot un luxe al bell mig de la ciutat. Estem acostumats a deixar el vehicle a dins d’un pàrquing pisos avall, i després pujar a casa, a la botiga o al despatx. Doncs bé, les peculiars característiques de l’edifici David l’han mantingut en primera línia de modernitat, tenint en compte els problemes de mobilitat de qualsevol urbs europea. De fet, les cent oficines integrades s’han convertit amb el pas dels anys en el primer viver d’empreses, molt abans de la creació dels polígons industrials i de conceptes de barris com el 22@.

El 90% de les oficines estan llogades i al 10% que queda “s’hi poden fer les reformes que calgui”, com explica Andrés Feliu Roviralta, president de David. Es poden moure parets per aconseguir despatxos des de 50 fins a 500 metres quadrats. Les empreses instal·lades a l’edifici han sigut un reflex del moment històric de la ciutat. En un estudi fotogràfic de l’immoble, Xavier Miserachs va concebre als anys 60 les famoses fotos de l’actriu Teresa Gimpera -que no es va voler perdre la celebració de l’aniversari- per anunciar la discoteca Bocaccio del carrer Muntaner, punt de reunió de l’efervescent Gauche Divine durant el franquisme, com recorda l’apoderat de David des del 1970, Juan Brun, que va entrar a treballar cinc anys abans al departament d’administració. D’aquesta manera el centre d’empreses David ha arribat als nostres dies ple d’iniciatives relacionades amb les noves tecnologies (ReviewPro, Motobuykers) i també mantenint la tradició d’estudis fotogràfics (Garrigosa Studio), dissenyadors (BrosMind) i arquitectes.

L’edifici que va idear l’arquitecte Ignasi Mas Morell es va inaugurar el 1931 com a aparcament per a un miler de taxis de l’època i taller de reparació. Però, des de llavors, l’immoble s’ha transformat diverses vegades per mantenir l’activitat. Segons la generació, els barcelonins identifiquen l’edifici David per l’aparcament, pel Drugstore dels anys 70, reconvertit en galeries més tard, o per l’oferta d’oci. N’hi ha ben pocs, això sí, que recordin els primers usos de l’immoble.

Josep Maria Armangué va ser un dels impulsors dels down-cars, uns vehicles senzills de quatre rodes amb què s’havia d’anar Tibidabo avall i sobreviure. Les baixades eren memorables, però després s’havia d’empènyer l’artefacte carretera amunt. Afegint-hi un motoret de quatre temps la situació va millorar. Amb l’ajuda del seu germà, Armangué hi va incorporar un motor amb canvi de velocitats. I així va néixer el 1903 el primer David, que va agafar el nom de la cèlebre escultura de Miquel Àngel inspirada en el personatge bíblic. El cotxe era petitó, però plantava cara en les incipients curses que s’organitzaven. Aquesta va ser la millor publicitat, el detonant de la constitució de la Fábrica Nacional de Autociclos David, que va néixer un any més tard al carrer Pallars. La burgesia catalana va ser cabdal en la consolidació del projecte. Així, les famílies Andreu, Roviralta i Sagnier van ser els primers accionistes de David. I amb pocs canvis l’equilibri accionarial ha arribat fins avui, perquè les dues primeres nissagues es mantenen, juntament amb els Noguera, que hi van entrar als anys 40.

L’empresa va tenir èxit en la comercialització d’uns minitaxis de dues places, una gamma de productes que a poc a poc es va apoderar de la fàbrica. El 1924 els responsables de l’empresa es van posar en contacte amb la marca francesa André Citroën amb l’objectiu d’aconseguir la representació de la marca a Barcelona. David va introduir el nou model 10 HP Landolet, dedicat especialment al servei de taxi. Era un vehicle espaiós per a quatre passatgers. A finals del 1925, la companyia ja tenia una flota de gairebé 200 taxis.

UN MILER DE TAXIS

Durant els anys següents es van introduir nous models Citroën i Berliet, cosa que va fer que el 1929 s’arribés a la majestuosa xifra d’un miler de taxis. El problema era on encabir tants cotxes. Els propietaris de David van encarregar a finals d’aquell mateix any la construcció d’un edifici a l’arquitecte Ignasi Mas Morell, autor de la plaça de toros Monumental i la Casa Damians, al carrer Pelai, on es van instal·lar els grans magatzems El Siglo. El repte era de grans dimensions, fins al punt que l’edifici es va endur 10 números del carrer, del 230 al 240 del carrer Aribau, en una finca propietat dels accionistes. Mas i Morell es va inspirar en l’escola arquitectònica de Chicago, pionera en la introducció de nous materials i tècniques que es van fer servir per aixecar grans centres comercials i els primers gratacels. D’aquesta manera, el flamant edifici d’estil neoclàssic amb les rampes que comunicaven tot l’interior va començar a servir de magatzem i taller de reparació i manteniment de taxis el 1931.

Però en el món del taxi ja hi havia guerra de preus durant la República. David va promocionar la seva pròpia cooperativa per salvar la situació de gran competència. Un esforç inútil, perquè la Guerra Civil va comportar la col·lectivització de l’empresa. Avançat el conflicte bèl·lic, els taxis van servir al front. I un cop acabat, el 2 de març del 1939 es va restablir el servei públic i se li van tornar 728 llicències de circulació. Però tot era irreal, perquè l’extrema duresa de la postguerra va fer que circulessin per Barcelona molt pocs taxis. La desesperació va aguditzar l’enginy, fins al punt que l’empresa va idear un model de cotxe elèctric, amb una gran bateria que no garantia gaire autonomia.

Les temptatives de supervivència van seguir ja al marge del sector del taxi, amb el llançament d’un model de microcotxe, un tricicle motoritzat que va rebre la competència ferotge dels Biscuter i els Kapi. En total en van sortir 60 unitats al mercat fins al 1959. Però tres anys abans havia sortit el primer model del Seat 600, que en poc temps va acaparar tot el mercat. Progressivament, David va incorporar altres serveis a l’edifici del carrer Aribau, com una gasolinera el 1958, mentre als pisos superiors s’hi anaven instal·lant petites empreses. La inauguració de les galeries el 1969 va obrir l’empresa al carrer Tuset, a un pas de la democràcia.