Llegir, llegir, llegir: aquella activitat possessiva que ens abdueix. Per a mi, la lectura és indissociable de l'escriptura. Són dues activitats que de vegades em costa distingir, ja que quan escric i descobreixo línies narratives o solució a conflictes o un nou personatge que promet alegries… em fa l'efecte que estic llegint i fent aquests descobriments com a lector. Escric només a casa, precisament a la mateixa estança on tinc la butaca de llegir. Sóc incapaç de fer-ho a cap altra banda. M'explicava l'Espinàs fa uns dies que ell és capaç d'escriure en qualsevol lloc i que durant molts anys i moltes novel·les només escrivia ben sopat en el racó d'un cafè. Lobo Antunes també explica que escriu sempre, sigui a casa o estigui viatjant. Escriu en avions, hotels, autocars… Si no, té mala consciència. Jo escric matí i tarda, però sempre en el meu refugi i amb el meu silenci. Puc donar voltes al que he escrit mentre vaig en tren o al metro; però la gent, el paisatge o la lectura sovint em fan abandonar aquest exercici mental.

Sempre duc un llibre a sobre; sempre. I si tinc uns minuts de no fer res, ni que sigui en una cua, obro el llibre. El llibre m'acompanya tot el sant dia però sovint només hi he pogut fer un parell o tres d'esgarrapades ansioses. Algun col·lega de vegades m'ha dit que quan està escrivint un llibre no llegeix per precaució, per no deixar-se emportar pel to o pel tema del llibre i, tal volta, incórrer en un plagi. Jo no podria fer-ho així: com que sempre estic escrivint resultaria que mai no podria llegir. Llegeixo amb la intenció contrària: desitjant que el que m'agrada en la lectura se m'empelti i em faci escriure més bé i amb més profunditat.

Els lectors busquem, en la lectura, el plaer del descobriment constant, de la petita o gran sorpresa sovintejada; volem que el text ens guanyi i fugim del text evident i previsible, que ens deixa freds. En una novel·la els lectors busquem aquell llibre que ens abdueixi i transformi la nostra manera d'entendre la realitat i de mirar el món. Perquè davant de l'obra d'art som capaços de la reverència submisa que no faríem davant de ningú. Volem poder estar-nos una estona llarga, un cop acabat el llibre que ha trastocat els nostres horaris de vigília i descans, esprement en silenci fins a l'últim eco del relat. Volem tenir ganes de besar el llibre llegit o d'arrencar en un solitari aplaudiment perquè, com a lectors, no volem perdre mai la capacitat d'admirar-nos (com vaig sentir que aconsellava en Joan Margarit a una jove poeta). I, sobretot, volem que aquell llibre que hem llegit reclami una urgent relectura. Sabem, també, que això no ho podem aconseguir amb tots els llibres que decidim encetar. Però si continuem llegint és perquè sabem que, de tant en tant, una història, uns personatges, una atmosfera, amb la força de l'estil, ens fan repensar la vida.