Es coneix com a turisme industrial o urbex, i als seus practicants els anomenen exploradors urbans o urbexers (malgrat que a la majoria els incomoda aquesta denominació). Com a moviment va néixer als anys seixanta a Califòrnia, amb col·lectius com els Suicide Club. Anys més tard es va integrar com una activitat habitual de grups okupes per localitzar cases buides, o entre pintors de grafitis que buscaven parets verges, i va generar grups més polititzats com els australians Cave Clan o el mític Ninjalicious i la seva pàgina infiltration.com.

Però amb el temps ha acabat convertint-se en una mena d'esport d'aventura, un safari fotogràfic respectuós amb el que va a veure. Són assaltants de la propietat privada, però es troben als antípodes d'un vàndal: una de les seves consignes és no embrutar ni trencar res, deixar-ho tot tal com estava. No tots fan fotos, però sí la majoria: les imatges són la certificació d'haver estat en llocs on la majoria no tenen accés. Els més avesats no descuiden l'equipament bàsic: roba d'abric amb caputxa, motxilla, mascaretes i walkie-talkies per si no hi ha cobertura de mòbil. Alguns hi van sols, d'altres són urbexers en grup i n'hi ha que es troben un sol cop, per fer una exploració determinada.

L'exploració urbana és molt popular en països com els Estats Units, Austràlia, Alemanya, França i Rússia, on ha agafat dimensions de fenomen social. Les xarxes socials han potenciat l'intercanvi d'ubicacions, malgrat que sol existir una gran prevenció a facilitar dades a desconeguts. Saben que quan un edifici abandonat es fa visible pateix l'atac dels lladres de coure, dels brètols i dels organitzadors de raves . La visita a les clavegueres, als passadissos del metro i del tren, als túnels i les coves que encara queden a les ciutats, a les instal·lacions industrials o a les cases on no viu ningú és una activitat gratuïta que ofereix exercici físic, emocions fortes i ambients inusuals.

A Catalunya, l'exploració urbana és un fenomen relativament recent i inclou una tipologia molt heterogènia de pràctiques, des de deixar constància gràfica d'alguns paisatges oblidats i la recerca de fantasmes fins a la infiltració en instal·lacions militars i nuclears.

Historiadors del patrimoni

Els pioners van començar a les dècades dels 70 i 80. Formaven part de col·lectius lligats a l'antifranquisme i a les lluites veïnals, i es van haver de convertir en improvisats historiadors urbans per protegir un patrimoni que molt sovint no interessava a ningú. Aquest seria el cas d'Arnau Dofil i Josep Maria Babí, membres de l'Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris, una iniciativa modèlica gestionada per voluntaris. L'arxiu es va crear a partir de l'escola d'adults Freire, amb gent que havia participat en la creació de l'Ateneu Popular de Nou Barris. Gràcies a les aportacions particulars dels veïns, han aconseguit reunir un fons amb 15.000 fotografies en paper i 10.000 més de digitalitzades, a part de publicacions, cartells, restes arquitectòniques, 400 capçaleres de revistes i 500 pel·lícules, totes relacionades amb el barri. Aquests autèntics veterans fa més de vint-i-cinc anys que organitzen passejades per sota terra o rutes nocturnes.

Al principi van documentar les mines d'aigua i les restes de l'antic rec Comtal, que travessava el districte: "Vam obrir fitxa dels túnels, dels refugis antiaeris i dels tallers mecànics abandonats per la companyia del metro; vam explorar els antics passadissos de Renfe i els dipòsits del castell de Torre Baró i del parc central de Nou Barris. Les nostres investigacions les hem publicat a la revista L'Arxiu ", afirma l'Arnau. El Josep Maria afegeix: "El treball de camp ja està fet. Ara el que falta són especialistes que puguin explicar la història i la funció de cada element".

Els col·leccionistes de llocs abandonats són un altre gran corrent dels exploradors catalans, ben connectats amb altres aficionats europeus. És el cas del Dani Romero i dels germans Belinda i Jordi Martorell, de la web Ksilencio.com, que s'escapen així que poden a veure un hospital abandonat a Alemanya o un casalot rural a Bèlgica. "Per sort ho podem combinar amb la vida familiar", diu el Dani. A tots tres els agradava la fotografia de ben petits. Els primers llocs que van visitar van ser la Ciudad de los Muchachos de Collserola i la Torre Salvana de la Colònia Güell. "Llavors m'agradava la cosa esotèrica", recorda la Belinda, i de fet la recerca de fantasmes i empremtes sobrenaturals és una altra de les motivacions que inclou l'urbex . La Belinda, però, va reconduir aviat els interessos. "Em vaig aficionar a descobrir la bellesa d'aquests espais". El seu germà matisa: "En el fons és un joc, com entrar en una pel·lícula".

Els germans Martorell consideren que Catalunya no és una bona destinació per a aquesta mena de turisme. "S'està posant de moda i cada cop és més difícil trobar espais intactes", afegeix el noi. El paradís són països com Bèlgica o Alemanya, on resulta més difícil que entrin vàndals en un edifici tancat. A casa nostra hi ha molts exemples de tot el contrari. Com el que va passar amb la Torre del Governador d'Alella. Pedro Almodóvar hi va rodar La mala educación , l'edifici es va fer popular, va ser completament saquejat i ara està en runes.

I si bé un dia la Belinda Martorell es va cansar d'encalçar fantasmes, són molts els exploradors urbans que s'aficionen a la recerca d'emocions fortes. A Catalunya, aquesta modalitat s'ha vist potenciada per la crisi i la bombolla immobiliària, que ha deixat buits un gran nombre d'espais. "En aquesta activitat la transgressió és important, hi ha aficionats que no s'hi dedicarien si no hi hagués perill, l'adrenalina és addictiva", subratlla el coordinador de la web Abandonat.com, que prefereix no desvelar el seu nom. "No hi ha satisfacció més gran que trobar els llocs un mateix, entrar-hi sense que ningú t'hagi explicat com. És arribar on els altres no arriben i explorar a fons la ciutat on vius, encara que, evidentment, quan ho proves t'acostes a la desobediència civil".

El seu primer contacte amb aquest món va ser al casino de l'Arrabassada, que va visitar amb la intenció de provar una càmera nova. Feia poc que els presos fugats Francisco Picatoste i Manuel Brito (es van fer famosos per haver matat un noi a Cerdanyola i violat la seva nòvia durant el temps que van estar evadits) hi havien estat detinguts. Va documentar l'excursió en un llibret amb retalls de premsa, mapes i fotos dels túnels. "M'agrada perquè és una activitat interclassista, on no importa el gènere, l'edat o la posició social. Pots trobar adolescents, avis, taxistes, gent modesta i gent amb equips molt cars. Mentre dura l'exploració tots són iguals".

Als cims de la ciutat

Els practicants del ruffing, en canvi, busquen un altre tipus d'emoció. La singularitat d'aquesta variant és que se centra en els terrats. Entre els aficionats hi ha el poeta i escriptor Martí Sales. "Amb 6 o 7 anys anava a dinar a casa d'una tia meva al carrer Verdi, al barri de Gràcia. Amb el meu cosí pujàvem a dalt de tot i saltàvem pels terrats veïns. Exploràvem la rodalia: era perillós però emocionant". S'hi va enganxar tant, que mai ho ha deixat de fer. "A l'adolescència fins i tot havíem fet festes dalt de finques on no coneixíem ningú".

El Martí també és un fervent defensor del xandallisme, que consisteix a anar fins a la darrera parada de metro i caminar fins que la ciutat s'acaba. A ell, com a la majoria dels urbexers , el captiva la sensació d'explorar la ciutat on vius amb uns ulls diferents i adonar-te que és plena de paisatges desconeguts.

Alguns fotògrafs han documentat també els paisatges abandonats. És el cas de la Ruth Marigot, col·laboradora de l'ARA, i del director i presentador de Hat trick total de TV3, Joan Valls, que els ha recopilat al llibre Inhòspits. Valls s'hi va aficionar el 2006, quan va comprar una càmera i la va estrenar en una fàbrica del Poblenou. Des d'aleshores, ha visitat hotels, hospitals, pobles i estadis oblidats. "A vegades surto amb el cotxe a veure què trobo. Es curiós, aquests espais t'acullen o et rebutgen", reflexiona.

Un altre llibre sorgit d'una passió similar és La Barcelona subterrània , de Mireia Valls. No obstant, el mitjà preferit per publicar fotografies i experiències entre aquest col·lectiu són els blogs i fotologs. Entre les pàgines més visitades hi ha Urbex Forum (urbexforum.be), per a aficionats de tot Europa. També són conegudes les del Club Cela (clubcela.com i celatelevision.blogspot.com), o la del barceloní Comando Biohazard (comandobiohazard.blogspot.com.es). Cal destacar igualment Ksilencio.com, Abandonat.com, Territorioabandonado.org i Lugaresabandonados.com

Les propostes són variades, des d'una centrada en les estacions del metro de Barcelona (estacionsfantasmabcn.wordpress.com), un especialista en instal·lacions militars de la Segona Guerra Mundial (ultima-visita.com), una pàgina amb un apartat sobre turisme de sangria a la costa catalana (xaragones.com), o un projecte per transformar aquests espais en obres artístiques (latidosdelolvido.com).