'THE NEW YORK TIMES'Era una tarda ventosa de mitjans de desembre i l’escriptor Orhan Pamuk era en una plaça arbrada, a pocs metres de la Universitat d’Istanbul, absort en records de 40 anys enrere. Es passejava pel costat de motos aparcades, roures robustos i una font de pedra. Mentrestant, remenava llibres vells davant de botigues atapeïdes situades als baixos d’una plaça tetragonal encaixada entre edificis d’un groc pàl·lid. Sahaflar Çarsisi, el basar de llibres vells d’Istanbul, ha estat un imant per als literats des dels temps de l’Imperi Bizantí.

A principis dels 70, Pamuk, que llavors era un estudiant d’arquitectura enamorat de la literatura occidental que aspirava a ser pintor, solia anar-hi amb cotxe des de casa seva, travessant el Corn d’Or, per comprar-hi les traduccions turques de Thomas Mann, André Gide i altres autors europeus. “El meu pare es portava bé i em donava diners. Els dissabtes al matí li agafava el cotxe per venir aquí i omplia el maleter de llibres”, recorda el Nobel de literatura.

Pamuk va néixer el 1952 a uns 5,5 km del mercat, al barri benestant de Nisantasi. Fill d’un empresari que va dilapidar gran part de la seva fortuna en males inversions, es va criar envoltat de parents i servents, però les discussions entre la seva mare i el seu pare i el sentiment permanent que la situació familiar podia arribar a un trencament en qualsevol moment van sumir la seva joventut en la incertesa i en una tristesa periòdica.

Pamuk ha viscut la major part de les sis dècades transcorregudes des de llavors a Istanbul, a Nisantasi i també al barri de Cihangir, situat a poca distància, a la vora del Bòsfor. La seva obra està tan arrelada a la ciutat com l’obra de Dickens a Londres i la de Naguib Mahfuz al Caire.

A la tardor li vaig escriure un correu electrònic demanant-li si em portaria de visita pels barris on s’havia criat i que havien marcat el seu desenvolupament com a escriptor. Em venia de gust anar més enllà dels llocs turístics i observar la ciutat tal com la veu ell: un indret amb una història èpica i associacions personals profundes. Pamuk s’hi va avenir de bon grat i, al cap de dos mesos, m’hi reunia al seu pis del barri acomodat de Cihangir, des d’on es veu la mesquita de Cihangir, un monòlit del segle XVI flanquejat de minarets i, més enllà, el Bòsfor, l’estret que separa Europa d’Àsia. En la nostra visita, vam seguir un recorregut en ziga-zaga més o menys paral·lel al Bòsfor, travessant el cor de Cihangir. Antigament era un barri de majoria grega. Avui dia s’ha convertit en una zona de moda que reuneix artistes i escriptors, cafès elegants, antiquaris i lloguers desorbitats.

Un dels motors de la revifalla de Cihangir és una creació de Pamuk: el Museu de la Innocència, que va obrir les seves portes el 2012. El museu és, alhora, una màquina del temps que reprodueix meticulosament l’Istanbul dels anys 70 i un homenatge al poder de l’obsessió. Està inspirat en la novel·la homònima de Pamuk, publicada el 2008, que relata la història d’un empresari influent de la ciutat, Kemal Basmaci, que s’enamora d’una dependenta pobra, Füsun, i la passió el consumeix fins al punt que acaba col·leccionant qualsevol cosa que estigui relacionada amb ella.

La plaça de Karaköy, turó avall, és a primera línia de mar. D’allà surten avingudes amb edificis d’oficines moderns i de l’època otomana, basars de productes d’alimentació i botigues d’electrodomèstics. Els venedors ambulants hi venen suc de magrana i simit, un pa amb forma de cèrcol típic turc. Un carreró travesser d’una avinguda que fa pujada està ple de bordells, permesos pel govern i vigilats per la policia. La zona de Karaköy porta molts records d’infància a Pamuk, que assenyala una filera de botigues de bicicletes on el seu pare li va comprar la primera que va tenir.

Vam seguir el nostre recorregut travessant el pont de Gàlata, el centre històric d’Istanbul, aturant-nos a mig camí per admirar l’escena: al llarg del Corn d’Or flotaven embarcacions turístiques i d’esbarjo, més enllà de la mesquita del soldà Ahmed, a una banda, i dels turons costeruts de Cihangir, a l’altra. “El pont original era de fusta, i quan era jove s’havia de pagar per travessar-lo -recorda Pamuk-, però també es podia llogar una barca de rem. M’enrecordo que, per travessar-lo, la meva mare em portava amb barca, als anys 50”.

Fa un segle “tots els vaixells que venien de la mar de Màrmara, de la Mediterrània, anaven a parar aquí”, em va comentar Pamuk. Com relata a Istanbul, Gustave Flaubert va arribar-hi el mes d’octubre del 1850 per passar-hi sis mesos. Estava malalt de sífilis, una malaltia que havia contret a Beirut. De tota manera, va tenir forces per fer alguna visita als bordells de la ciutat i va escriure sobre les “putes del cementiri” que, de nit, prestaven els seus serveis als soldats.

Després vam entrar al recinte de la mesquita de Fatih, edificada per ordre del soldà Mehmet II Fatih, conqueridor de Constantinoble. Es va començar a construir el 1463 i, després que la destruís un terratrèmol, va ser reconstruïda el 1771. En un pati de marbre situat al costat d’aquesta gegantina mesquita de pedra calcària rosada, considerada una de les més belles del món islàmic, hi havia un cartell penjat en una paret que va cridar l’atenció de Pamuk. Demanava la llibertat de Salih Mirzabeyoglu, un islamista radical autor de pamflets polítics incendiaris que va ser condemnat a 12 anys de presó per delictes de terrorisme. Pamuk, fascinat i inquiet per l’auge de l’islam polític a Turquia i el Pròxim Orient, es va inspirar, en part, en Mirzabeyoglu per crear el líder terrorista Blau de la seva novel·la Neu.

Em va fer l’efecte que es posava una mica tens quan vam sortir de la mesquita i ens vam endinsar en uns dels barris sunnites radicals d’Istanbul. “Podríem ser en un altre país”, va dir amb veu baixa. Homes salafistes amb barbes llargues i casquets al cap seien en places ben cuidades; dones amb abaies negres caminaven amb els seus fills per un carrer empedrat mentre passaven pel costat d’una madrassa, una escola islàmica.

S’havia començat a pondre el sol i nosaltres contemplàvem els indrets emblemàtics d’Istanbul des de la terrassa enjardinada d’una mesquita: les teulades vermelles de Cihangir i la torre de Gàlata, del segle XIII, un dels pocs testimonis de Bizanci que queden. Ens havíem passat més de quatre hores caminant, havíem travessat sis barris diferents, gratant la façana turística i acollidora d’Istanbul per veure el teixit complex que s’hi amaga al darrere. “És la bellesa de viure aquí”, em va confessar Pamuk. Després vam baixar per carrerons empedrats i costeruts fins a arribar al pont d’Atatürk, des d’on vam emprendre el llarg camí de tornada a casa.