El fotògraf Antoine Passerat acaba de publicar un llibre d'imatges sorprenents, amb una portada vellutada com l'històric ball La Paloma que retrata. He quedat amb ell a la terrassa del restaurant Bardot, però el vent ens fa entrar a prendre el cafè amb llet dins del Flamant, dos establiments amb regust francès situats davant per davant a l'amable bulevard que dibuixa aquest tram final del carrer Enric Granados. Pregunto com li va pocs dies després d'haver presentat la seva obra, i em diu que ha passat per la Fnac i l'havien exhaurit.

Segons el seu autor, Tigre, 27 -aquest és el títol del llibre- prova de reproduir en imatges un món de flaixos sensorials, de llums que parpellegen, d'ambients densos, textures contrastades i cossos en penombra. Un món que va descobrir a finals dels anys noranta, quan, després d'haver viscut a París i Nova York, la feina el va portar a Barcelona. Sense gaires preàmbuls, l'Antoine m'explica que la famosa sala del carrer del Tigre és l'equivalent barceloní del Moulin Rouge parisenc, dos patrimonis que donen identitat i personalitat a totes dues ciutats. Per aquesta raó no entén que La Paloma segueixi tancada: "No m'entra al cap que l'Ajuntament no faci el mateix que fa el de París amb un local tan emblemàtic, que ha estat tan important per a diverses generacions de barcelonins". Amb una gran passió, em recorda que aquest local va ser nominat l'any 2005 com la millor pista de ball del món per la revista Lonely Planet : "A mi m'hi va portar un amic, i jo vaig fer el mateix amb tots els francesos que han passat per casa meva des de llavors. Formava part d'un recorregut per llocs que ajudaven a explicar per què visc aquí. Era un espai singular, un reclam turístic de primera magnitud que qualsevol ciutat voldria tenir".

Passerat té un discurs sobre els avantatges de reobrir la sala, i lamenta l'impacte econòmic que va tenir el seu tancament. La Paloma donava feina directa a més de cent persones, i indirecta a tots els establiments de la rodalia, des de perruqueries i botigues de roba fins a cafès i bars. Tanmateix, el principal atractiu era el seu caràcter de peça única, un lloc ocupat a la tarda pels balls de saló amb orquestra i jubilats encara amb ganes de gresca. I a partir de les deu del vespre pels DJ, la música de discoteca i un jovent desfasat. "Aquesta fusió d'ambients teòricament distants és el que em va cridar primer l'atenció. Hi havia un moment màgic quan durant una hora els dos universos es fonien, quan uns i altres compartien el mateix espai, i ballaven junts. Això no ho he vist en cap altra ciutat del món -afegeix l'Antoine-, era una experiència única, irrepetible. Allà hi vaig conèixer persones com la Pepita, una perruquera del carrer del Tigre que hi anava cada setmana, i per a qui la il·lusió d'arreglar-se i ballar era la millor medecina. Llavors era un espai interclassista i democràtic, on es feia des de la Festa de l'Orgull Gai a una boda gitana, un combat de boxa, un concert de Maria del Mar Bonet, un sopar d'empresa o una pel·lícula porno. Tot cabia en aquell ball popular, ple de daurats i cortines".

La historia d'aquest establiment es remunta al 1853, quan la nau industrial que l'acull era la foneria Comas Hermanos de maquinària, un dels tallers on es va fondre el monument a Colom. A finals del segle XIX aquesta empresa va fer fallida, i l'any 1903 el local es va transformar en un ball canalla anomenat La Paloma. El nom procedia d'una de les voreres que la rodegen -el carrer Paloma-, que amb Tigre i León formen un tercet de vies batejades segons sembla en record dels tres gossos que vigilaven el terreny on hi ha la sala (segons unes versions eren els guardians d'un hort, segons d'altres eren els animals del vigilant de la fàbrica Comas). Pocs anys després hi va tenir la seu la Societat Recreativa La Camelia Blanca, i en canviar de propietari es va convertir en el Saló Venus Sport, que oferia ball els festius de les quatre de la tarda a dos quarts de vuit del vespre, i de les nou del vespre a dos quarts d'una de la matinada. Llavors s'anunciava com "el preferit pels joves elegants", i era un dels establiments del seu gènere més populars de la ciutat. En aquesta nova etapa va conèixer una remodelació integral, amb pintures de l'escenògraf teatral Salvador Alarma i del seu oncle Miquel Moragas (autors també del desaparegut bar La Luna de la plaça Catalunya i del cinema Doré), i la famosa làmpara del sostre obra de Manel Mestre. Llavors la freqüentaven artistes com Pablo Picasso i Salvador Dalí, i s'hi organitzaven concursos de resistència per veure qui aguantava més temps ballant sense parar. El local va seguir obert durant la Guerra Civil, fins a ser confiscat per les autoritats republicanes l'any 1938. A la postguerra -tot i haver de castellanitzar-se el nom pel de Salón Venus Deporte-, no va perdre el seu antic prestigi. En aquells anys oferia ball amb orquestra els dijous, dissabtes, diumenges i festius, tarda i nit. Un empleat de la casa anomenat La Moral vigilava amb un bastó molt llarg que les parelles no s'ajuntessin massa.

Amb els anys la sala va entrar en una dolça decadència, i es va fer popular per les trobades de sèniors dels dijous a la tarda. A principis de la dècada dels setanta va recuperar l'antic nom de La Paloma, i a mesura que la resta de sales, com el Rigat, el Río i el Salón Cibeles, desapareixien, es va convertir en el símbol d'un determinat estil de vida. Va ser en aquell moment que el seu espai va ser recuperat per una nova generació, fins que dues dècades més tard l'explotació del local com a discoteca i el soroll que generava a altes hores de la matinada li van posar una part del veïnat en contra. Després d'un llarg conflicte en què es van viure moments molt tensos, la nit de Cap d'Any del 2007 va tancar les portes. Llavors es va recordar que era una de les sales de ball més antigues d'Europa, i que la ciutat perdia un referent de la seva memòria sentimental. Hi va haver un judici, que va guanyar la sala. Es va condicionar i insonoritzar la nau, i el març del 2013 la premsa va anunciar que la propietària havia arribat a un pacte amb l'Ajuntament, i que era imminent la reobertura. Ara es parla d'aquest 2014 com l'any de la reaparició de La Paloma: "La idea de fer un llibre de fotografies ve de lluny -m'explica Passerat-. Com que hi anava tan sovint, un dia vaig decidir emportar-m'hi la càmera. Vaig fer fotos durant quatre anys, entre el 2003 i el 2006. La idea era publicar-ne un recull en motiu del centenari, però no va poder ser. M'agrada pensar que ha sortit a la llum just quan la sala està a punt de renàixer".

La Paloma ha estat molt més que una sala de ball, per milers de persones ha estat un espai de llibertat on trobar-se. Abans d'acomiadar-nos, Passerat em fa una reflexió final: "Potser no és un local fashion, és fosc, canalla, sorollós i noctàmbul, una fantasia de daurats. Però és un lloc insòlit que només existeix a Barcelona. La Paloma ha de retornar a la nostra memòria col·lectiva, en un moment que la nostra ciutat està perdent molts dels seus referents d'identitat, i cada vegada sembla més un aparador per a turistes rics. El millor negoci és allò peculiar que tan sols pots oferir tu".