___ A més de dirigir pel·lícules, n'ajudes a fer d'altres com a productor, n'ets l'impulsor.

___ M'agrada fer possibles algunes pel·lícules que, des del punt de vista tradicional, dels esquemes convencionals, serien impossibles. El cine des del punt de vista de l'estructura industrial està totalment en decadència. La xarxa ha trencat les coordenades i dimensions normals de la producció artística, comercial, financera i política. El trànsit és dur perquè encara hi ha molts sectors que s'hi resisteixen i no tenen recanvi. Però no poden tornar enrere. Els grans canvis estructurals sempre generen danys. En canvi, plantegen un futur en què se socialitza la producció, es democratitza el factor creatiu i s'ofereix una distribució sense fronteres.

___ Els que feu cine estrany , com el teu, ara teniu més oportunitats.

___ El meu cinema va entrar als museus l'any 72. Això va ser fruit de la meva no acceptació en cinemes de circuit comercial a causa del llenguatge i els codis nous, perquè transgredia les formes de fer una pel·lícula sense argument. Ara hi van tots, al museu. Aquest tipus de cine té cabuda als museus o als núvols -em refereixo al núvol digital- i circula més que mai. Estem en un moment de canvi fantàstic, transversal. Tot està esquerdat.

___ És el cas d'Albert Serra, que també pertany al circuit dels museus.

___ Jo en sóc productor, de l'Albert Serra. El 2002 vaig participar com a artista convidat en la Documenta de Kassel, aquesta manifestació que fan cada cinc anys els alemanys per recollir els aspectes artístics de futur. L'Albert ha estat l'artista convidat enguany i em van cridar a veure si podia fer-li la producció. Durant els tres mesos que dura la Documenta de Kassel ha rodat uns diàlegs de Goethe, un llibre sobre les converses íntimes de Hitler i una referència de Fassbinder. Són 100 hores de projecció. Li vaig posar una condició: un cop acabada l'obra, s'ha de projectar íntegrament en tres sales o museus durant quatre dies, sabent que l'espectador que hi va l'anirà esborrant definitivament amb la seva mirada. L'obra després desapareixerà: adéu a tot el que s'ha rodat.

___ Busques el caràcter efímer.

___ L'any 69 em van demanar que enregistrés la pintada de vitralls del Col·legi d'Arquitectes. Jo els vaig dir que no sabia fer documentals. Per mi la divisió entre documental i ficció és un absurd, no hi ha documental sense ficció. Però al vespre ho vaig pensar i els vaig dir: "Amb una condició. Jo rodo tota la pintada i, quan s'acabi, rodaré tota l'esborrada del mural de la mà del Miró". Hi va haver un terrabastall. A Miró l'entusiasmava la idea de rascar els 47 metres. Les coses de caràcter efímer és molt millor liquidar-les i que es quedin en la memòria.

___ Tot acaba caducant.

___ A vegades endrecem massa la casa. Hem estat educats en el valor de la possessió. I avui el que compta és el valor d'ús.

___ ¿Les relacions de parella també han de ser efímeres?

___ L'esforç maratonià per aconseguir arribar-hi té un valor. Però jo sóc més partidari de la qualitat de vida que de l'esforç. L'esforç en si mateix no garanteix res. Valorem com un mèrit que les relacions durin, i com un desmèrit que no durin. I això no val. Les coses duren el que duren. A vegades ens precipitem i potser l'acabem abans d'hora, o a vegades ho allarguem massa i ens avorrim.

"Ara ens estem jugant moltíssim la qualitat de vida. Vivim la sortida d'aquesta orgia monumental, una bogeria de diner amb diner feta a base d'arruïnar milions de ciutadans"

___ El suquet de Portabella, mític, també es va acabar.

___ El vaig començar a fer el 1976, el vaig mantenir durant 22 anys i el vaig acabar amb èxit. Em trobo molta gent que em pregunta si encara el faig. Un dia hi tornaré, no el dono per liquidat.

___ A quanta gent convocaves?

___ Vaig arribar a unes 220 persones, sempre amb estricta invitació. Era un exemple no ja de tolerància, sinó de convivència. No els convidava per carnet, eren intel·lectuals, gent d'entitats socials, polítics, artistes, tot el que tu vulguis, tots dins de l'espai de les meves empaties.

___ També hi havies vetat algú?

___ Tots tenim una mena de cercles, i alguns en queden fora.

___ Qui?

___ Respondre a això seria una falta de delicadesa.

___ Tens 84 anys. I m'expliques el món d'ara millor que molta gent que en té 40.

___ Jo sempre he viscut l'ara. És una manera més intensa de viure. Només ho aconsegueixes si surts de la teva caseta i te'n vas al bosc. Totes les persones que han tingut una vida intensa és perquè han sortit del seu jardí o del seu pati i s'han engrescat i compromès amb gent que d'una altra manera no haurien conegut mai, s'han implicat des del punt de vista ètic intentant conquerir coses que corresponen al món col·lectiu.

___ En què creus?

___ En l'altre. Tinc una mirada horitzontal.

___ Què és ser d'esquerres avui?

"Ser d'esquerres és estar d'acord tu i el cosmos, d'una manera racional, i també des d'una pulsió emocional, sensible. No atropellar el cosmos, no atropellar l'altre, intentar que el teu equilibri de vida i el teu hàbitat no siguin només els teus, sinó que corresponguin a l'univers en què vius"

___ És estar d'acord tu i el cosmos, d'una manera racional, i també des d'una pulsió emocional, sensible. No atropellar el cosmos, no atropellar l'altre, intentar que el teu equilibri de vida i el teu hàbitat no siguin només els teus, sinó que corresponguin a l'univers en què vius. Això és ser d'esquerres. El nivell de vida és de dretes, i la qualitat de vida és d'esquerres. Ara ens estem jugant moltíssim la qualitat de vida. Vivim la sortida d'aquesta orgia monumental, una bogeria de diner amb diner feta a base d'arruïnar milions de ciutadans. Això és un disbarat. En els manuals d'economia el diner amb diner no existeix. Hi ha d'haver la plusvàlua sempre. Ens estem jugant la continuïtat de l'estat social, que és un distintiu europeu, la marca europea.

___ Veus salvable l'estat del benestar?

___ L'únic subjecte polític capaç de la regeneració democràtica són els moviments socials i les entitats socials. La disbauxa i la crisi monumental que s'estan muntant incideixen en el grau de politització de la gent. Caldrà canviar la llei electoral perquè els ciutadans puguin votar directament els seus candidats entre aquesta gent que es mobilitza. I també caldrà reformar la Constitució.

___ La Transició s'havia mitificat i ara de cop està molt qüestionada.

___ La Constitució que vam fer allà va ser la que era possible fer. Però és que la Constitució és com el cor, és un cos viu, inclou les seves pròpies reformes, s'ha d'adaptar als canvis reals, i no ho ha fet.

___ Ets independentista?

___ Jo sóc dels que donen suport a tot el que es pugui fer. Sempre li dic al Josep Maria Terricabras: "Si em portes de bracet a la independència, jo encantat". Tinc un pacte amb ell.

___ Creus que avançarà?

___ És un tema latent. En primer lloc, l'estat espanyol mai s'ha acabat de fer. Ara no tenim una Constitució. Reformem-la i creem una Constitució que permeti un tipus de referèndums i consultes. Posem-hi alguns filtres. Però no em val que ens diguin que és il·legal, com si fos un dogma. Això és típic de la dreta.

___ Ja saps què ets?

___ No ho sé encara. Cineasta sí, d'això en sóc responsable. Em vaig iniciar en el cinema des del camp de la producció. Hi vaig ser durant un any o un any i mig, en pel·lícules com Los golfos , de Carlos Saura, El cochecito , de Marco Ferreri, i Viridian a, de Buñuel. Viridiana va ser un escàndol, va generar un problema als estats autoritaris: el Vaticà i el general Franco. La decisió que va prendre el govern de la dictadura no va ser prohibir la pel·lícula, sinó esborrar-la. No existeix. Em van liquidar com a productor. Vaig anar a treballar a Itàlia i vaig trobar tot el suport de la gent d'esquerres. I allà vaig començar a acostar-me a la càmera. Mentre Francesco Rossi rodava Il momento della verità , l'any 1965, jo feia de traductor dels diàlegs. I al 66 vaig dir: "Ara ja rodo jo".

___ Et consideres polític?

___ Sí. No he militat mai en cap partit. Vaig aparèixer en el món polític de la clandestinitat dels anys 60 com a moderador, com a persona de confiança. Vaig participar en l'Assemblea d'Intel·lectuals dels 70 en contra del consell de guerra de Burgos, i en l'Assemblea de Catalunya. Sóc molt radical i per això sóc bon moderador. Per poder negociar, l'altre ha de saber que tu estàs donant suport al seu procés a canvi de deixar enrere elements del teu propi procés.

___ Ets artista?

___ Tots som artesans. Però hi ha un artesà que té un valor afegit, i de sobte quan fa una escudella la fa millor. En aquest cas, la paraula artista apareix per definir algú que pot portar les coses més lluny i donar-hi una dimensió diferent.

___ Com ets?

___ Molt permeable.

___ Ets ric?

___ Sempre he tingut un estatus confortable: vinc de famílies que han creat una empresa que ha esdevingut una multinacional. Quan vaig decidir deixar de fer la carrera de químiques, el meu pare sempre ho va respectar. Però em va dir que ni la política ni el cine eren qüestions serioses, i que no comptés amb ell. Tenia raó, perquè la política era clandestina. Un dia que vaig sortir d'una detenció em va dir: "Pere, tu no saps del que són capaços aquesta gent. Jo sí que ho sé, i no comptis que ho pugui frenar". Quan vaig tenir la sort de participar en el procés constitucional, ens van donar un facsímil [de la Constitució], el vaig portar al meu pare, i es va emocionar.

___ ¿Aquest estatus confortable t'ha portat contradiccions amb la teva activitat política?

___ Quan em van elegir senador i diputat, el meu pare em va dir una frase molt maca: "Saps què passa, Pere? Que nosaltres no necessitem un polític, i en canvi m'agrada molt que siguis així". El meu pare ajuntava l'audàcia amb la seva capacitat de racionalitat. Sense assumir una part de risc no pots fer res a la vida, tot té una quota de risc.

___ Et penedeixes d'alguna cosa?

___ La paraula penediment no m'agrada, però estic segur que hauria pogut fer millor algunes coses. Però mai he sentit d'una manera profunda que m'havia equivocat radicalment.

___ Què fas un dia normal?

___ Em llevo molt d'hora. Ara estic corregint diversos textos. Un és del Reina Sofia, sobre la meva relació amb en Miró. L'altre és un text molt llarg, pertany a un llibre que s'està tancant a la Universitat de Saragossa sobre Viridiana . Participo en un màster de la Pompeu Fabra amb en Jordi Balló, en què treballem amb les idees dels estudiants, no les nostres. Tenen idees fantàstiques!

___ Digue'm alguna cosa que facis que no sigui treballar.

___ Tinc un mas que vaig heretar dels meus pares. Sóc molt urbà, però hi vaig excepcionalment els caps de setmana i les vacances. I practico el golf.

___ Ets bo?

___ No. Sóc tossut perquè m'agrada la tècnica, fer el swing que s'ha de fer. Però és molt difícil d'aconseguir, per fer-ho t'hi has de dedicar i hi jugo molt poc, poquíssim: els caps de setmana. Em va molt bé perquè treus l'energia. Una altra cosa que m'agrada és estar amb els amics.

___ Et preocupa la mort?

___ No. En Semprún va fer un article dos mesos abans de morir en què deia que no tenia por de la mort, que el que l'irritava i l'emprenyava era pensar que no seria aquí, quan no hi fos. I afegia: "No sé si algú em comprendrà". El vaig trucar per dir-li que a mi em passa igual. Si tinc alguna recança és no ser aquí aquests 15 o 20 anys que ens esperen, uns anys que seran decisius i apassionants pels canvis radicals que es produiran. El que em pot preocupar a aquestes altures té a veure amb les limitacions físiques, la dependència. Sobretot pel que fa als altres: és un problema de pudor personal, de ser una nosa. Però el caràcter efímer el tinc molt assumit.

___ Veurem alguna altra pel·lícula teva?

___ Sí. Però de moment només pertanyen al territori de les idees.

El perfil

Radical, audaç i poc convencional, Pere Portabella i Ràfols (Figueres, 1929) fa 84 anys al febrer. Viu i ha viscut tan intensament aquestes vuit dècades i escaig de vida, que li han donat temps de fer infinitat de coses –com el suquet de l’Empordà que no descarta ressuscitar– i dedicar-se amb passió a dos oficis “poc seriosos” contra els quals el va alertar el seu pare: la política i el cinema.

Independent però sempre d’esquerres, es va comprometre en la lluita antifranquista, va participar en la redacció de la Constitució, va organitzar el retorn del president Tarradellas de l’exili i va sentir el “Ja sóc aquí!” des del mateix balcó, va ser escollit senador en les primeres eleccions després de la dictadura i diputat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya dins de la llista del PSUC.

La seva carrera en el món del cel·luloide és igualment extensa i tan plena de fites i noms que seria impossible mencionar-los tots aquí. Com a productor, va escandalitzar la censura franquista però va guanyar la Palma d’Or de Canes amb Viridiana (1961), de Buñuel; com a director, la seva filmografia abraça de moment cinc dècades exactes, des de No compteu amb els dits (1967) fins a El silenci abans de Bach (2007). Les seves obres completes acaben d’aparèixer per primer cop en DVD.