Barcelona, set del vespre. Està a punt de començar la sessió setmanal de pole dance i un grup de noies fan els primers estiraments al voltant d'unes barres fixes ancorades a la classe. Ens trobem a l'escola de pole dance dirigida per la mediàtica Chiqui Martí, una de les ballarines que més ha popularitzat el ball de barra i l'estriptis a Espanya, sobretot gràcies a les seves provocadores aparicions televisives al programa Crónicas marcianas.

Per Martí, el pole dance no és només una manera de fer fitness i acrobàcies, també serveix per exaltar la sensualitat i l'autoestima de les dones que el practiquen. Aquest concepte es percep en la mateixa decoració de la sala de ball: un espai petit i recollit, amb les llums del sostre forrades amb un paper de xarol vermell i amb la cançó Like a virgin de Madonna sonant de fons.

Entre les alumnes hi figuren des d'exgimnastes o entrenadores de gimnàs, que tenen un clar avantatge atlètic, fins a arquitectes o estudiants d'entre vint i trenta-cinc anys. "Enganxa molt", confessen les alumnes durant els petits descansos que es prenen entre ball i ball. Sedueix tant, que fins i tot moltes s'han comprat una barra, que comercialitzen a la mateixa escola, per posar-la a casa seva o "al soterrani de casa l'àvia", com aclareix una metgessa, queixosa de les reduïdes dimensions del seu pis.

Les claus de l'èxit

¿Però què té el pole dance que enganxa tant? La combinació de tècniques de fitness, acrobàcies, estiraments, moviments eròtics i l'enfortiment de l'autoestima són les principals claus de l'èxit, segons assenyala Chiqui Martí.

Tot i que la cultura popular associa el ball de barra al món de l'erotisme i de l'estriptis, actualment el pole dance que s'ensenya a les escoles és tractat com una forma d'art escènic, una subtil combinació entre la dansa i la gimnàstica. I el cert és que una pràctica avançada del pole requereix molta tècnica, hores d'entrenament, treball muscular i harmonia musical.

Un bon exemple de com aquesta dansa està arribant a tots els públics és que comencen a impartir-se classes per a homes i fins i tot per a nens. En el cas d'alumnes que s'hi volen dedicar de manera professional, però, es fan sessions individuals "per ajudar-los a muntar una coreografia o millorar alguns passos", subratlla Martí.

Un art escènic emergent

Aquest tipus de ball, que compta amb quatre escoles a Barcelona i una dotzena a l'Estat, està majoritàriament impartit per professores que o bé han après de manera autodidàctica o bé s'han format a l'estranger.

És el cas de Maria Contreras, presidenta de l'Associació de Pole Dance de Barcelona, que va aprendre les tècniques d'aquest art en una acadèmia especialitzada a Amsterdam. Poc després va decidir tornar i va obrir, ara fa quatre anys, l'escola Pole Dance Factory Barcelona, que en l'actualitat té més de 130 alumnes.

El creixent interès per aquest ball ha fet sorgir la Federació Espanyola de Pole Dance, que, tot i no ser oficial, ja ha organitzat un parell de campionats estatals i compta amb la col·laboració de diverses escoles del sector. Laura Fly, pseudònim de Laura Collados, va ser la campiona nacional de la competició Pole Sport 2013, celebrada a Madrid a l'agost. Collados és una jove promesa que, només fa quatre anys, es va iniciar en aquesta dansa mirant vídeos per internet i practicant en una barra fixa a casa.

Arreu del món, els països on ja fa anys que el pole dance és tendència són els Estats Units, Anglaterra, Austràlia i Finlàndia. A Hèlsinki, de fet, hi ha una de les escoles d'aquesta modalitat més importants del món. Precisament una finesa, Oona Kivelä, es va convertir en la guanyadora del Campionat Internacional de Pole Dance 2012. Aquest any la competició s'ha celebrat a finals de novembre a Singapur i el primer premi ha anat a parar a mans de la francesa Marion Crampe.

Un esport olímpic?

A aquestes altures no hi ha dubte que el pole dance és molt més que un ball sensual al voltant d'una barra. Les seves altes exigències, pel que fa a força i resistència, han fet que hagi adquirit l'estatus d'exercici atlètic. A més, lluny de la creença generalitzada que a les competicions de pole s'hi fa estriptis, el cert és que no s'hi admeten nus i el jurat se centra únicament en l'expressió del cos a través de moviments gimnàstics.

No va ser fins al 2010, però, que va saltar la polèmica sobre la possible acceptació del pole dance com a esport olímpic. Fins i tot un grup d'advocats van presentar una proposta formal al Comitè Olímpic Internacional perquè el pole dance pogués participar com a esport a Londres 2012. Tot i que no ho van aconseguir, des de llavors la flama olímpica s'ha encès al pole. La petició de convertir el ball de barra en esport olímpic ha anat sumant més partidaris i molts països s'han afegit a la International Pole Dance Fitness Association, una institució amb seu a Londres que reclama l'olimpisme d'aquesta pràctica.

Altres professionals del sector, com la mateixa Chiqui Martí, no estan tan convençuts que el pole dance passi a ser esport olímpic. "Això pot implicar treure tota la sensualitat i l'erotisme al ball i que s'acabi convertint només en un grapat de moviments acrobàtics i de fitness", apunta Martí. Més eròtic o més gimnàstic, sembla que el pole dance ha arribat per quedar-se durant una llarga temporada.