Barcelona___Presentes un llibre, Crisi (d'ansietat), que recull moltes vinyetes teves publicades a l'ARA, i textos teus que hi afegeixen context personal. Al final del llibre dius: "El que més m'agrada a la vida és que em diguin Juanjito". Et puc dir Juanjito?

___Sí, esclar. Em fa la sensació d'estar en família. A casa em deien així, sempre. Els meus amics, també. I ara, tu.

___ Crisi (d'ansietat) és un llibre dur.

___Una mica dur, sí, sí. És que la realitat de fora, i la meva en particular, ha sigut bastant dura en aquest temps.

___Tenies necessitat d'explicar també el que t'ha passat a tu.

___És una manera de portar a nivell humà totes aquestes dades estadístiques de l'atur, dels rescats. Darrere de cada cas hi ha una personeta amb les seves angoixes, les seves ansietats i els seus ansiolítics per poder dormir.

___Comences el llibre dient: "Ara que l'acabo, no sé si m'agrada. Potser és massa pessimista".

___Jo diria que la situació ho demana. Jo és que sóc molt neuròtic. I passo del pessimisme més profund a la felicitat absoluta. Tothom, en major o menor mesura, té moments de dir: "La vida és meravellosa. La vida és un fàstic". Mirant la tele és difícil dir que és meravellosa, però de sobte t'enamores i és com, ostres, que guai.

___¿T'havies despullat mai tant com en aquest llibre?

___Potser no. Explicava coses més gratuïtes, més lúdiques o més de la vida en general. Aquí he explicat coses que en aquesta banda del món són de les més terribles que et poden passar. Perdre persones estimades, quedar-te sense família de manera sobtada.

___Expliques com moren els teus pares en poc temps, i també hi ha tota la història laboral del teu pare, acomiadat abans de la jubilació d'una manera que tu consideres injusta.

___Sí, això té fins i tot una part una mica venjativa. De justícia social. Em vaig donar aquest gustàs. I, a més, també vaig pensar que era una història molt bona que retratava el moment en què estem submergits. I era com dir: "Ostres, jo puc parlar una mica d'aquest tema en primera persona perquè l'hem viscut a casa". Que facin fora de la feina un cap de família d'una manera més o menys truculenta, i tot el que això implica més enllà d'això. Al darrere hi ha l'autoestima d'un senyor que durant tota la vida ha tirat endavant una família i de cop no pot fer-ho.

___Descrius el teu pare com una molt bona persona.

___Tenia fe en l'ésser humà i es comportava d'acord amb això. Pensava: "Jo això no ho faria, doncs això no passarà". Però hi ha gent que funciona amb altres interessos i ell no ho va saber veure.

___És un heroi per a tu, el teu pare?

___Sí. Quotidià. Un heroi de barri. Un senyor molt normal.

"Volia que aquest llibre fos molt cru. És una manera de portar-lo més al nivell visceral. M'agrada treballar amb les emocions"

___Hi ha un Juanjo ingenu, o a vegades naïf, o a vegades innocent. I de cop, quan expliques la història del teu pare, comences a parlar de "fills de puta", de "rates infectades".

___Sóc Justícia man. De vegades tinc aquestes sortides. Potser té una part terapèutica. Volia que aquest llibre fos molt cru. És una manera de portar-lo més al nivell visceral. M'agrada treballar amb les emocions. A vegades peco d'ingenu precisament per això, perquè vaig a l'emoció. I a vegades les emocions es veuen innocents des de fora.

___Vas perdre els pares i al món de fora va començar també la incertesa.

___Va haver-hi un moment en què imperava el caos per tot arreu. I aquesta sensació de ser allà com en una barca, sol, sense saber on mirar. Veure't sense els pares, veure que cauen les Torres Bessones... Dius: "Hosti, això és la vida? Quina por, no?"

___La por hi surt molt.

___Aquesta última dècada hem viscut governats per la por, és una campanya constant. I això afavoreix el sistema, és un peix que es mossega la cua. Cada cop hi ha més gent en teràpia, més gent prenent ansiolítics. L'ansietat no és altra cosa que la por. Recordo la primera vegada que vaig anar a teràpia i em van dir: "Això és por". I de sobte me'n vaig adonar. Va ser com una revelació absurda, perquè imagino que tothom ho sabia, però jo no hi havia caigut.

___El teu llibre també és una denúncia, o sigui que ets valent.

___És una mica inconscient, eh? Potser un dia em cau la clatellada i no la veig venir. Però sí que intento ser valent. És que el món és dels valents.

___Quan vas saber que series artista?

___Des de petit. Jo crec que tots els nens són artistes. Tots els nens dibuixem. Però arriba un dia en què ho deixem de fer.

___Tu no ho has deixat mai?

___No. Jo vaig continuar. Sempre he tingut molta necessitat d'expressar-me, sóc molt parlador. Jo això de la vocació, més que tenir-la, és que mai no la vaig perdre. Tenia tota la taula dibuixada. No em donaven les notes si no la netejava abans. Hi ha un moment en què els nens ja no volen dibuixar. No saps per què. Jo crec que el més curiós és això, que un dia els nens deixen de dibuixar, no que continuem fent-ho.

___Eres un nen poruc?

___Sí, perquè vaig ser un nen molt malalt. Tenia crisis asmàtiques, i vaig tenir tuberculosi, un accident de cotxe, un altre de moto... Ara ric, però va ser terrible. Veus que a la família hi ha molta por, i això t'ho encomanen. A sobre sóc fill únic. No en van voler tenir més, perquè tot el dia era: "Ai, que el nen se'm mor".

___El traç Juanjo Sáez ha sigut sempre el mateix?

___Vaig passar aquella etapa adolescent en què vols dibuixar superherois, o coses més virtuoses.

___Els anys d'ansietat del Juanjito són els anys que al dibuixant Juanjo Sáez li van molt bé.

___Ho vaig viure tot amb una sensació d'irrealitat molt forta. D'una banda tot estava caient i de l'altra tot anava molt bé. Professionalment no em puc queixar. Entre els meus companys he sigut i sóc dels que els va millor, sincerament. Amb Arròs covat, a TV3, ens van donar un Ondas que ningú s'esperava; i ara que no es ven res, els meus llibres es venen. Ho he viscut de manera una mica aliena, sí. Amb una sensació d'estar en un somni. També és molt maco, eh? Quan en prens consciència dius: "Ostres, que guai que dibuixant hagi aconseguit tantes coses. Només amb un llapis i un paper".

___Fem un joc. Jo dic les paraules que tu has triat a la solapa per resumir el llibre, i tu dius el que vulguis. Crisi...

___Això en què estem submergits. La nostra circumstància actual.

___Atur...

___El drama familiar.

___Vida...

___L'únic que tenim. A vegades no hi donem importància però és un regal molt gran.

___Mort...

___Sense la mort, la vida tampoc s'entendria. Sempre m'ha fet molta por, però entenc que això no sonaria tan èpic si no existís. Però m'incomoda molt. Sobretot la meva.

___Ansietat...

___És un símptoma molt incòmode que et paralitza, no et deixa pensar i és molt dolent.

___Banquers...

___Van passar de ser els nostres millors amics a unes persones molt sospitoses. Suposo que hi deu haver gent maca allà dins, però ostres...

___Lladres...

___Bé, hi ha banquers que s'han dedicat a això. Tampoc vull generalitzar, però surten notícies a l'ARA molt lletges respecte a tot això.

___Pocavergonyes...

___Gent que es dedica a prendre decisions fortes i que tenen molta cara. Sobretot per robar, que no els fa vergonya. A nosaltres, la gent com més normal, ens fa vergonya que la gent pensi que som lladres. Però s'està veient que n'hi ha molts que els és igual.

___Porcs...

___Aquesta és una part com més d'acudit. És un insult infantil, com de dir: "Bah, ets un porc!" Una cosa despectiva de baixa intensitat.

___Fàstic...

___Hi ha situacions que realment fan molt fàstic.

___Fills de puta...

___És igual que porcs però una mica més emprenyat.

___Felicitat...

___Això que busquem tant. Estem obsessionats per ser feliços. A la generació dels nostres pares no els preocupava tant. La recerca de la felicitat ens fa ser bastant infeliços.

___Esperança...

___No s'ha de perdre.

___Quan dius "No s'ha de perdre" vols dir que t'obligues a tenir-ne?

___Sí, i m'obligo a pensar i a creure en el progrés. Estem molt millor que a l'Edat Mitjana, quan si agafaves la grip et mories. Hi ha menys morts, això és un fet. Estem veient molta injustícia, molta mort, però jo crec en el progrés. L'època potser és convulsa, però crec que el moment econòmic, o la societat, o el sistema, ens està donant una oportunitat de canvi, d'evolucionar cap a alguna cosa millor. És una oportunitat.

"M'aixeco al matí, em dedico a coses d'oficina, al correu electrònic. El meu ideal és aixecar-me cap a les deu. I a la tarda dibuixo"

___Tu t'obligues, ho dius així, a donar al llibre un final feliç. I el final feliç és: "Després de la nit ve el dia".

___La felicitat més senzilla. És com aixecar-te al matí, aixecar la persiana i veure que, hòstia, el sol ha sortit avui també.

___Com és el dia a dia del Juanjito?

___M'aixeco al matí, em dedico a coses d'oficina, al correu electrònic. No matino: el meu ideal és aixecar-me cap a les deu. I a la tarda dibuixo, a menys que tingui coses com això. Però sí, m'agrada la rutina.

___I quin tipus de vida social tens?

___No sóc un artista bohemi en el sentit de sortir molt de nit. Sopo, i surto, i tinc amics, com tothom. En general, la professió de dibuixant és de persona solitària. D'estar moltes estones sol assegut en una taula i desenvolupant el teu imaginari.

___Creus en alguna cosa?

___Jo crec en les persones.

___Et recordo que això és el que feia el teu pare i segons tu no li va anar gaire bé.

___Sí, no li va anar gaire bé, pobre. Però m'adono que amb el temps cada cop m'assemblo més al meu pare, sí.

___Potser sí que li va anar bé si va aconseguir que tu creguis en les persones.

___Doncs vist així sí, esclar.

___Al llibre dius que els teus pares et van educar amb uns valors, i els reconeixes amb orgull.

___Sí, uns valors molt senzills, molt de família obrera de barri. A mi m'han servit molt, sí. Has de ser bona persona. En un barri de vegades sent bo ja fas prou, perquè el fill de l'altra és camell, l'altra s'ha fet puta. Ser bona persona ja val molt, no cal que siguis res de l'altre món. Ser bo amb els altres és un valor. Fer fora una família d'un pis no està bé, en cap cas. D'acord que aquelles persones potser van ser ingènues i van demanar una hipoteca que no podien pagar, però, ostres, eren ingènues. Això a casa meva es veia clar, i jo crec que per sort en moltes cases es continua veient clar.

___Hi ha gent que fa coses simplement perquè és la seva feina.

___Per mi és molt incomprensible ser mosso d'esquadra o policia. Tinc amics que ho són, però a mi en el moment actual em costa d'entendre. Jo tindria un conflicte moral molt fort. De sobte et diuen que s'ha d'anar a controlar una manifestació d'estudiants. I dius: "Hòstia, potser he d'acabar pegant-li un cop de porra a un nano que és allà i que és com jo". O el tema de les famílies desnonades.

"Si la gent ho vol realment, arribarà un moment en què hi haurà la independència"

___¿La teva militància la mantens dibuixant o també et pot portar a fer actes concrets?

___Jo sóc individualista. Ara col·laboraré amb Greenpeace. I, bé, si de sobte surt una acció puntual o algú em reclama probablement sí que ho faré. Però sóc molt individualista. En el fons em preocupa molt la gent però des de casa meva. És una neurosi, ho sé, però tampoc em considero prou important per ser líder de res.

___Com veus el moment polític català?

___Crec que és molt entusiasmant, la veritat. La idea de fundar un estat, una cosa nova amb altres valors, que no arrossegui un passat com tot el que arrossega Espanya, que és un conyàs: la dictadura, la Transició, la monarquia... Pensar que es pot fundar un estat nou a Europa amb una Constitució nova, amb tot per fer i per decidir, comporta un entusiasme que té molta gent emocionada.

___I què creus que passarà?

___Això arribarà. Si la gent ho vol realment, arribarà un moment en què hi haurà la independència. A menys que l'Estat faci un canvi molt, molt, molt radical i Catalunya s'hi senti molt, molt còmoda. Sempre que entra la dreta a Madrid, aquí hi ha com un acte reflex: la situació es torna molt més incòmoda. I el referèndum es farà, de manera unilateral o pactada. Però, esclar, voler-lo fer de manera pactada és una mica marcià, com de demanar permís al pare: "Escolta, pare, me'n puc anar de casa?" El pare et dirà que no. És que això de demanar permís també ho veig una mica marcià. Això s'ha de veure des de fora, des de la comunitat internacional. Però això d'anar sempre a preguntar a Madrid... Sempre diran que no.

___On seràs d'aquí 10 anys, Juanjito?

___No ho sé, que em quedi com estic.

___Potser una mica més optimista, o no?

___Ostres, espero que sí.

___Amb fills?

___És que no ho sé, és que en el futur tampoc vull pensar-hi gaire. Si la vida ho ofereix jo encantat. Sí, a mi m'agradaria ser pare. Però no ho sé, ha de fluir cap allà.

___Però s'ha de fer alguna cosa, també, perquè flueixi.

___Sí, esclar, s'ha de posar intenció al tema.

El perfil

Amb aires d’enfant terrible i un punt de tendresa, l’autor de còmic Juanjo Sáez (Barcelona, 1972) és un dels il·lustradors del moment. Ha dibuixat per a algunes de les publicacions més importants del país i ha guanyat un premi Ondas per Arròs covat, una sèrie d’animació concebuda i il·lustrada per ell.

Des de la fundació de l’ARA, les vinyetes del Juanjo apareixen al diari i s’han convertit en petits frescos, tragicòmics i amb certes dosis d’emprenyament, de la depressió econòmica que travessem.

L’editorial Random House Mondadori acaba de reunir ara alguns d’aquests dibuixos a Crisi (d’ansietat), una obra que reflecteix una doble crisi: l’econòmica que viu Occident i una de més íntima, la que va sacsejar el Juanjo en perdre la seva àvia, el seu pare i la seva mare en els últims dos anys.