"No tothom ha de viure cent anys". És la resposta del Yussif Iddriss quan se li pregunta per alguna de les decisions que han marcat la seva vida. Aquest ghanès de 20 anys té clar que, si ha de triar entre arriscar-se o viure una vida decidida per algú altre, escull a cegues la primera opció. Juga net i ho posa tot sobre una carta, la seva. Els plans, el projecte de vida que havia previst des de petit, però, se li van tòrcer, i denuncia que a Barcelona se l'ha tractat com "un criminal". Ha sentit l'hostilitat a la pell i, després de ser desallotjat d'una nau del 22@ de Barcelona, ha estat tancat en el que defineix com una "presó", el centre d'internament per a estrangers (CIE) de la Zona Franca. El que per a molts és l'avantsala de l'expulsió del país. Allà va passar, assegura, els "pitjors" dies de la seva vida. Patint un "maltractament psicològic" que li ha esborrat el somriure, tot i tenir davant un nou escenari que el retorna al punt de sortida. Una manera de tornar a començar: està a punt de regularitzar la seva situació a Barcelona. El Yussif comença una nova etapa al costat de la Sara, la seva companya. Una lleonesa de 25 anys establerta a Barcelona per estudiar i buscar-se la vida i amb qui, a l'octubre, va signar els papers per convertir-se en parella de fet. Un primer pas cap a l'estabilitat.

Quan tenia 17 anys, el Yussif va destinar la immensa majoria dels seus estalvis -en va deixar una part per ajudar la família- a finançar un viatge en pastera fins a les Canàries. En aquell moment, tenia claríssim que per viure cal "córrer riscos i confiar que tot anirà bé". I, en qualsevol cas, aprendre dels errors. Perseguia el somni europeu, les imatges de benestar que havia vist per la tele, poder seguir de més a prop els seus ídols, els jugadors del Reial Madrid. "No passava gana, ni fugia de res", explica ara. "Molts europeus es pensen que a l'Àfrica tot és pobresa, i jo al meu país hi vivia bé, amb el meu propi negoci de motos i bicicletes. El que em va moure a embarcar-me cap aquí va ser la curiositat", remarca. Les ganes de conèixer.

Dos desallotjaments

El seu objectiu era trobar feina aviat i poder enviar diners a la família. Però les coses no van ser gens fàcils. I en els tres anys que fa que és aquí, no ha pogut treballar. Com que no té papers, ningú no el pot contractar i les "hores mortes" són, segons la Sara, el que "més mal li ha fet", perquè l'han apartat de qualsevol rutina o objectiu. A Barcelona va trobar la companyia d'amics de Ghana i es va instal·lar amb ells als assentaments del Poblenou. Vivia, com podia, de la música. De fet, la seva principal font d'ingressos eren els concerts que organitzaven en una gran nau del carrer Zamora. La que es va desallotjar el 7 de gener a petició de l'Ajuntament de Barcelona, que hi havia detectat "deficiències estructurals" que es van considerar perilloses per a la seguretat.

Fins a 47 persones van sortir aquell dia de dues naus veïnes del carrer Zamora. Ell no dormia a la nau, sinó a casa de la Sara, a Santa Coloma, però hi havia anat per fer pinya amb els que veu com la seva "família". I aquell dia, la Policia Nacional ja se'l va endur pel fet de no tenir regularitzada la seva situació. A ell i a dotze persones més. Però aviat va tornar a ser al carrer i amb uns companys va entrar en un altre assentament. Aquest cop, al carrer Sancho de Ávila, també al Poblenou. Aquí el desallotjament, que es va produir tres dies després, va ser molt més contundent. De fet, els Mossos van reconèixer que havien fet servir esprai de pebre per detenir vuit persones que s'hi resistien. En el seu comunicat, la policia assegurava que els ocupants havien respost "de manera violenta" llançant-los pedres i també alguna barreja de productes químics. Una versió que el Yussif nega en rodó.

"No els estàvem esperant, ni havíem preparat res. Quan vam entrar ens vam tirar a terra de genolls, però ens van agredir amb molta força", explica. Aquell dia va començar el seu periple. La Sara no en va rebre notícies durant dies i, finalment, va saber que estava tancat al CIE. Vivint el seu "pitjor malson". Allà el Yussif es va convertir en el número 38. Van ser dotze dies llargs. Llarguíssims. La Sara recorda que només el podia visitar durant menys de deu minuts i a través d'un vidre fred. "Ser allà és un maltractament psicològic immens", apunta el Yussif, que va viure molt malament el fet d'estar tota la nit tancat sense poder sortir per anar al lavabo. Una "tortura", apunta. Però, sobretot, el tracte rebut: "Jo no havia fet res i em van tancar", reitera.

Mentre el Yussif estava reclòs va arribar l'últim paper que esperaven per poder regularitzar la seva situació -el certificat d'estat civil-. I, finalment, el Yussif va sortir en llibertat i va poder tornar a casa amb la Sara. Ara tots dos es replantegen el seu futur. Ell té clar que el que més desitja és refer els passos i tornar cap a casa, a Ghana, on veu, des de la distància, que els pares es fan grans i que aviat necessitaran ajuda per poder tirar endavant els seus germans. Hi vol anar, a més, per donar un missatge a altres joves: "Europa no és el que us penseu, no us deixeu seduir". Quan hagi regularitzat la situació, hi podrà volar. Però la parella no descarta altres opcions, com provar sort a Alemanya. Ella ha estudiat magisteri i pedagogia i ara fa un màster per ensenyar espanyol a estrangers. Una sortida que ha escollit per poder marxar amb el Yussif on tots dos puguin viure millor. Ara tenen la base per fer-ho i somien deixar enrere certes sensacions que no els han agradat. La Sara està farta de veure com un responsable de seguretat persegueix el Yussif cada cop que entra a comprar al súper. Tots dos volen deixar de sentir-se assenyalats. Recomençar.