L’Acord de París per fer front al canvi climàtic és una empresa complexa, perquè està en joc el canvi de model econòmic i energètic. En una ciutat de dol, en un país en estat d’excepció, han de seure a la mateixa taula Putin, Al-Assad, Hollande, Erdogan, Obama… I això encara és més complicat. Tanmateix, és inajornable. Els impactes del canvi climàtic tenen efectes sobre la pobresa, l’ocupació, la seguretat global, les migracions, la salut, la fam, l’accés als recursos naturals, la minva de la biodiversitat... No podem esperar més.

Hi algunes condicions favorables per a l’acord. L’administració Obama, al final del seu mandat, està en millors condicions d’assolir un compromís. La diplomàcia francesa, que no és la danesa, està treballant a fons des de fa un any. Els països emergents han atenuat el seu ritme de creixement i poden estar més disposats a assumir responsabilitats. Cent cinquanta països han enviat a les Nacions Unides els seus compromisos voluntaris per a la mitigació i l’adaptació.

Ara bé, el risc de bloqueig o d’un acord sota mínims també hi és. Les cambres legislatives nord-americanes, en mans dels republicans, bloquegen el finançament promès i amenacen de no ratificar l’acord. Obama vol obtenir un text que no hagi de passar pel Congrés, per evitar la desautorització que va rebre Clinton quan va tornar de Kyoto. La diplomàcia francesa treballa en aquesta línia. Es perfila un acord pel qual sigui obligatori presentar i actualitzar periòdicament els compromisos voluntaris. La Xina també veu bé aquesta perspectiva. Això seria una solució raonable si la voluntat de les nacions arribés al mínim necessari. La suma de compromisos voluntaris presentats, incondicionals i condicionats (al que facin els altres) sumen una reducció de 55 Gt CO per al 2025 i 58 Gt CO per al 2025. No són suficients. Ens falten reduccions de 5 Gt CO per al 2025 i 12 Gt CO per al 2030. Per tant, si no es fixen objectius vinculants globals, si no es defineix un sistema de seguiment i verificació eficient, si no s’estableixen mecanismes de finançament, transferència tecnològica i suport a l’adaptació als efectes ja presents del canvi climàtic, no n’hi haurà prou. Altrament, el document de base per a l’acord que es va configurar a Lima i sobre el qual s’ha treballat durant tot l’any 2015 no ha pogut ser esporgat i clarificat. És ple de matisos i fins i tot d’opcions contradictòries tant en els temes centrals com en els detalls per al desenvolupament de l’acord. Molta feina per resoldre en quinze dies. Altrament, l’acord que es negocia a París entrarà en vigor el 2020. Per tant, també és clau que es prenguin decisions sobre el que cal fer els pròxims quatre anys.

Els sons dels tambors de guerra i el terrorisme colpejant el cor de París, Beirut o Tunis no ofereixen les condicions més favorables per assolir un acord universal, vinculant, just i suficient. Però si no s’assoleix les víctimes seran les mateixes. Tots nosaltres. La marxa ciutadana d’avui a París ha sigut prohibida. Encara amb més raó, és imprescindible que fem notar el nostre alè al clatell dels negociadors en les més de 1.000 marxes convocades en ciutats d’arreu del món, incloent-hi Barcelona.