Tres o quatre mites indiscutibles

A Buenos Aires hi trobareu rutes guiades pel barri popular de Flores, rutes que s’aturen al carrer Membrillar. Allà hi ha la casa on vivia l’actual papa Francesc, una casa adornada amb la bandera blaugrana del San Lorenzo. Ja sabíem que Déu és argentí però mai no ho havia sigut el Papa, un Papa trencador i simpàtic que ja ha entrat a la panòplia dels mites argentins, al costat de Carlos Gardel i Diego Armando Maradona. A Leo Messi li costa una mica més. Si hi afegim el Che Guevara tindrem la nòmina completa: hi ha una base popular, però també la vocació de canviar el món, o de canviar el joc. Els argentins tenen ganes de fer grans coses però saben que mai no s’hi acaba d’arribar. Amb el Papa potser es reconciliaran amb el destí.

L’embat constant de la crisi

Quan va arribar el ‘corralito’, el 2001, els argentins ja estaven avesats a viure una crisi rere una altra. La crisi és una pauta nacional, una marea que puja i baixa regularment. És la consciència que el futur no existeix i, si existeix, és fronteres enllà, en alguna mena d’exili. La sacsejada del corralito va rebotar als escenaris: grups independents psicoanalitzaven la societat en obres de creació col·lectiva. Va ser el bressol del nou teatre argentí que avui celebrem, el teatre de la felicitat, en podríem dir, que analitza la vida quotidiana -entre la naturalitat i la caricatura- amb la convicció que no hi ha res més polític que l’experiència de viure. L’actor Claudio Tolcachir n’és el paradigma.

El tango, el “pensamiento triste”

És difícil que hi hagi un gènere musical més filosòfic que el tango. És també identitat i afirmació: a tothom li és igual que avui sigui un reclam turístic, la milonga es porta dins. El tango és una triangulació de ciutat, parella i amistat, de manera que ha anat evolucionant a mesura que canviava la ciutat i que canviaven les relacions. Sempre ha mantingut un to amarg, una decepció profunda que explica molt bé la manera com els argentins són en el món. El tango és una destil·lació de vida. És sexe i és poesia. A Buenos Aires es balla pertot, sona arreu, la gent el xiula pel carrer. A Barcelona, una generació de tanguistes exiliats han posat el rellotge al dia.

El peronisme, la marca indel·leble

Des de la distància, el peronisme és populisme llatinoamericà: un règim amb un altíssim nivell de corrupció, amb una política social de subvenció i censura a la premsa lliure. Vist des de dintre és una frontera social: una “obstinación”, el “juego infinito”. Es neix peronista com es neix catòlic, dins d’un xup-xup de barri i família. Si miràvem els grans escriptors del país -deixem Borges en pau- Cortázar va ser anti, Leopoldo Marechal pro i, tercer en discòrdia, Ernesto Sábato s’inscriu en la tradició marxista, sempre feble. Cal llegir Con el bombo y la palabra, del peronista Rodolfo Edwards, un portentós escàner, fins avui mateix, de la literatura i la política argentines.

Ushuaia, l’última frontera

La Patagònia és el regne de la buidor, un paisatge sense arestes, llis, immens, castigat pel vent, on la carretera és una recta de milers de quilòmetres, en el fons una metàfora: el camí du a la fi del món. La Patagònia és, en efecte, el cul del món, i la consciència d’habitar aquesta latitud està molt present en els argentins, d’aquí que la Patagònia sigui el paisatge més representatiu del país. I allà al fons, la ciutat d’Ushuaia, l’última frontera. Dos llibres ens ho expliquen: el cèlebre En Patagonia, de Bruce Chatwin, i Gegants de gel, el que va ser premi Llibreter 2015, la novel·la de Joan Benesiu, un valencià jove i exquisit, que va entendre molt bé què significa viure en la frontera final, una delícia.

El dilema moral dels desapareguts

Després d'anys de mitificar la guerrilla dels anys setanta com a herois derrotats, ha aparegut la gran pregunta: ¿i si eren només fanàtics? El debat és a la literatura i al cinema -recordeu La historia oficial o la bellíssima Kamchatka - amb dues veus: els testimonis passius que ara ho qüestionen tot i les víctimes i els seus fills, sobretot els que van néixer en captiveri -nens robats- o van veure desaparèixer els pares. És bo saber que el teu pare matava? ¿Que la teva mare ho va arriscar tot, inclòs el seu bebè? Pàtria o família? La pregunta clau és: ¿vos sabés quién sos? És una qüestió d’identitat, però la identitat és sempre el tema dels argentins.

Buenos Aires, la sexi

La ciutat ja és per ella mateixa un mite dels argentins. Poques ciutats són tan sexis com Buenos Aires. Enamora, exalta, atabala. És sorollosa, caòtica, desendreçada i alhora bellíssima, complexa, ampla, amb un cel de vidre i uns arbres descomunals. És decadent i trepidant. En un sol barri hi podem trobar més vida cultural que en tot Barcelona. Fa olor d’ asado i de gasolina. Suporta malament la densa humitat que li ve del riu. Ensenya mil cares i no l’arribes mai a conèixer del tot. Com una amant un pèl distant, et passeja i t’acull, però també et mareja i t’empeny cap enfora. Deia Jorge Luis Borges en el cèlebre poema: “ No nos une el amor sino el espanto. / Será por eso que la quiero tanto ”.