Diumenge  /  Planeta 26/03/2016

Duel per la supremacia regional

El Pacífic, l’escenari de les ambicions del gegant asiàtic

Dolors Rodríguez / Pequín
3 min
Duel per la supremacia regional

El Mar de la Xina s'ha convertit en l’escenari de disputes de la Xina amb els seus veïns asiàtics i sobretot en un joc de poder amb els Estats Units. La Xina reivindica la seva supremacia com a líder regional i mesura les seves forces, de potència a potència, amb els EUA.

Pequín reclama pràcticament el 90% del mar de la Xina Meridional i el de la Xina Oriental, on manté contenciosos amb el Vietnam, les Filipines, Malàisia, Brunei i Taiwan. Cal sumar-hi conflictes territorials amb el Japó i Corea del Sud.

La tensió ha anat en augment des que el gegant asiàtic ha fet de les reivindicacions sobre aquestes aigües la seva prioritat. El 2012 ja va incloure oficialment l’arxipèlag de les Paracel i les Spratly com a part del seu territori. El maig del 2015 va difondre una nova estratègia militar que traslladava l’objectiu de la seva defensa a mar obert, lluny del que la comunitat internacional entén com les seves aigües territorials.

El control de les rutes comercials i les fonts d’energia són l’origen de les disputes de la Xina amb els seus veïns i també amb l’altre actor en escena, els Estats Units, que és aliat d’aquests països. La voluntat de Pequín és canviar la situació geopolítica a la zona. La construcció d’infraestructures i instal·lacions militars als illots que reivindica com a territori propi és la manera de demostrar la fermesa de les seves ambicions.

El 16 de març, en la seva única roda de premsa anual, el primer ministre xinès, Li Keqiang, va declarar que “la Xina no titubejarà en la seva determinació de defensar la seva sobirania i integritat territorial”. A pesar del to taxatiu, va mantenir el mantra argumental de la política exterior: “La Xina està compromesa amb el seu camí de desenvolupament pacífic”. I exhibint el pragmatisme habitual de la diplomàcia xinesa, va assegurar que “una cosa i l’altra no estan en conflicte”.

La realitat és que, malgrat la tensió, la Xina manté amb els països implicats en el conflicte unes excel·lents relacions comercials. Negocia amb l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN), de la qual són membres, un acord de lliure comerç que el 2025 crearà l’àrea de comerç més gran del món.

Les raons econòmiques del conflicte són clares: abundants jaciments de gas i petroli a les aigües en litigi. Per la zona es transporta la meitat del comerç mundial (uns cinc bilions de dòlars anuals). El 75% del petroli que arriba a l’Àsia-Pacífic procedent del golf Pèrsic passa per aquesta ruta i d’aquesta zona s’extreu el 8% de la pesca mundial.

Però el conflicte també té causes geoestratègiques. La Xina se sent assetjada pel que veu com una política de contenció dels EUA, que amenaça la seva sobirania i pot asfixiar la seva sortida al mar controlant fàcilment el pas del seu comerç i bloquejant l’arribada de primeres matèries.

Els moviments que els Estats Units han fet per reforçar les seves aliances (econòmiques però sobretot militars) a la regió, des que Barack Obama va proclamar la seva política de “viratge cap a l’Àsia-Pacífic” el 2011, s’han interpretat a Pequín com una provocació i una amenaça, que ha contribuït a l’espiral de tensió.

A les raons econòmiques, estratègiques i de geopolítica cal afegir-hi la rendibilitat a nivell intern del populisme nacionalista. L’opinió pública se sent orgullosa de tenir un líder fort com Xi Jinping que es fa respectar a l’exterior i defensa la integritat del territori.

Les amenaces exteriors són una excusa perfecta per no mirar els problemes interns, especialment en uns moments en què l’economia s’alenteix i al gegant asiàtic li esperen importants reformes estructurals que poden implicar descontentament social.

Existeix el risc de confrontació militar, però és difícil que es materialitzi, ja que, com coincideixen tots els analistes, a cap dels actors implicats li convé.

A la Xina li interessa exhibir múscul militar i és cert que ha fet una important renovació del seu exèrcit, però encara li falta un llarg recorregut per posar-se a l’altura dels Estats Units, que tenen una despesa militar superior als deu següents països a la llista junts.

A més, la que encara és la segona economia mundial necessita estabilitat per mantenir el seu creixement i un conflicte en les aigües per les quals circula gran part del comerç mundial no beneficia ningú.

stats