És molt probable que el pròxim Neil Armstrong sigui xinès. Si la primera petjada humana sobre la Lluna la va deixar un nord-americà, avui sembla clar que el segon país que assolirà la fita no serà Rússia, com tothom hauria predit fa només 30 anys, sinó la Xina. Un robot xinès explora el nostre satèl·lit natural des del desembre del 2013, però els plans del gegant asiàtic són molt més ambiciosos i parlen fins i tot d’instal·lar-hi una base humana.

¿Això farà que la NASA torni a la Lluna? S’ho pregunten molts analistes, atents a com reacciona la que encara és la primera potència espacial del món, ara per ara concentrada en Mart. Rússia ja ha mogut peça i l’octubre de l’any passat la seva agència espacial, Roscosmos, anunciava que planeja també enviar una missió tripulada a la Lluna el 2029. L’anunci, però, ha sigut rebut amb escepticisme pels experts, atès el mal moment econòmic que viu el país amb la caiguda del preu del petroli i les sancions econòmiques internacionals per la guerra d’Ucraïna.

Enviar un home a la lluna és un moviment més de lluïment polític que d’interès científic, sobretot quan un robot pot fer la feina amb un cost molt més baix. Els EUA van abandonar la superfície lunar el 1972 després de sis missions tripulades. Guarden més de mitja tona de mostres recollides en aquells viatges que encara avui donen resultats científics. “Però queden molts aspectes que no vam tenir temps de cobrir en les missions Apol·lo, sobre l’evolució del sistema solar, per exemple”, apunta Jean-Claude Worms, cap operatiu de la European Science Foundation. Al contrari que alguns col·legues, Worms no està d’acord que un robot pugui fer el mateix que un astronauta: “Els humans som molt bons descobrint coses que no estaven previstes”. Però és conscient que “en totes les exploracions de l’espai, sempre hi ha altres incentius a més de la ciència”.

Durant la Guerra Freda, l’incentiu era òbviament la lluita política entre dues potències que volien ser hegemòniques. Avui el món és multipolar, però la competició per erigir-se en potència mundial es dirimeix entre els EUA i la Xina. És per això que el 2011, els EUA van vetar l’accés de la Xina a l’Estació Espacial Internacional. “Va ser una decisió del Congrés nord-americà per motius polítics, sobretot ideològics, però també econòmics, perquè molts congressistes tenen una potent indústria espacial als seus districtes i van centrar el debat en el fet que calia ajudar les indústries locals davant la competència estrangera”, explica Xavier Pasco, de la Fundació per a la Recerca Estratègica de París.

La Xina va reaccionar posant en òrbita la seva pròpia estació espacial, i ja n’està dissenyant una altra de molt més gran. En poc més d’una dècada, la Xina s’ha convertit en una de les grans potències espacials del món, amb més de 20 llançaments l’any. A més del prestigi internacional que aporta la conquesta de l’espai, Pequín busca sobretot beneficis econòmics i tecnològics, sense oblidar l’interès militar. “La Xina de Xi Jinping està en plena transició cap a una economia de consum intern, per a la qual busquen tecnologia pròpia”, explica Guillermo Martínez, de Casa Àsia. I molts dels grans avenços tecnològics, sobretot en el camp de les telecomunicacions, han vingut fins ara de la recerca aplicada a l’espai. La Xina té el seu propi sistema de GPS -es diu Beidou- i ja té autonomia per posar en òrbita qualsevol tipus de satèl·lit o càpsula espacial. Fins i tot té naus pròpies per enviar humans a l’espai, que agafen com a referència (i milloren) les Soiuz russes: les úniques disponibles actualment al mercat i que utilitza fins i tot la NASA. “El fet de dependre de tecnologia russa és també insuportable per a molts congressistes dels EUA”, apunta Pasco.

I és que Rússia encara és un fort competidor en la batalla espacial. “El programa espacial rus va entrar en un estat letàrgic després de la caiguda del mur de Berlín, però en els últims cinc o sis anys l’han fet reviure i han començat a fer llançaments a un ritme significatiu”, explica Dave Baiocchi, investigador del think tank RAND, dels EUA. “Rússia segueix sent una de les grans potències espacials del món”, afegeix el portaveu de l’Agència Espacial Europea (ESA) a Espanya, Javier Ventura-Traveset. L’ens europeu ocupa un bon lloc a la cursa, però el seu pressupost encara està molt lluny del de les tres grans potències. Per això coopera tant amb la NASA com amb Rússia i la Xina en molts dels seus projectes. “El desenvolupament de la indústria espacial a la Xina suposa un augment de la competència per a europeus i nord-americans, però en altres sectors, com la recerca científica, el desenvolupament de la Xina obre extraordinàries oportunitats per a la cooperació internacional que permetrien llançar missions espacials més ambicioses”, diu.

Però la cursa espacial ja no és cosa de dos, ni tan sols de tres, tot i que els EUA, Rússia i la Xina són les úniques potències amb capacitat d’enviar humans a l’espai. Cada cop més països decideixen dedicar part dels seus pressupostos a l’espai, conscients no només de l’enorme dependència dels satèl·lits en la nostra vida quotidiana, sinó també del prestigi que dóna. Ja són 80 els països que participen en alguna activitat espacial. Prop de 60 són propietaris de satèl·lits, però només una dotzena tenen capacitat per posar alguna cosa en òrbita, fet que les converteix en potències espacials (i també militars, ja que la tecnologia requerida per posar en òrbita un satèl·lit és similar a la d’un míssil). En aquest llistat hi ha competidors de fa molts anys, com el Japó, l’ESA, França, Itàlia i Israel, però també n’hi ha de nous, com el Brasil, l’Índia (que ja té una sonda a Mart), l’Iran i fins i tot Corea del Nord.

Però fins i tot països com l’Aràbia Saudita, Indonèsia, Sud-àfrica, el Vietnam, Nigèria, Angola, Veneçuela, l’Azerbaidjan i el Kazakhstan (on hi ha una plataforma de llançament de l’antiga URSS ara llogada per Rússia) -entre molts altres- han decidit en els últims anys invertir els seus diners per fer-se un lloc a l’espai.