EL GRÀFIC, AMPLIAT EN PDF

ESTAT DE BENESTAR físic, mental i social. Aquesta és la definició que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) accepta per a la salut. És un punt de vista que va molt més enllà del dolor, la malaltia o la infecció, però la veritat és que tot va tan lligat que si una de les tres potes falla el cos se’n ressent. Amb les dades oficials a la mà, l’estat de salut del món millora, tot i que està clar que necessita avançar més. Les guerres, els desastres naturals i la llarga crisi econòmica que castiguen totes les regions de la terra fan empitjorar alguns dels indicadors i caldrà esperar anys per veure quines conseqüències deixen. No obstant, hi ha motius per somriure: l’esperança de vida ha crescut des del 1990 en cinc anys i ara se situa en els 66. De la mateixa manera, la cobertura vacunal també ha augmentat i, en aquestes dues dècades, les taxes de mortalitat neonatal i infantil s’han reduït, segons l’OMS. Una trentena de dones moren al dia per complicacions en l’embaràs o el part. Totes són de països empobrits, la mostra més evident i dramàtica de la inequitat en salut mundial que persisteix, segons assenyala ISGlobal, un centre a Barcelona que analitza els reptes globals.

De què ens morim? Bàsicament de malalties no transmissibles i, concretament, de patologies cardíaques -un terç de les defuncions al món-, pneumològiques, càncer i diabetis i, en els pròxims anys, caldria afegir-hi els mals associats a l’obesitat i el sobrepès. Aquesta seria la fotografia global de les causes de mortalitat, però és incompleta i segurament un pèl injusta perquè cada any milions de persones dels països subdesenvolupats moren perquè no disposen d’aigua potable i no tenen accés a medicaments i serveis sanitaris o, senzillament, aliments. La malnutrició mata més que moltes de les malalties conegudes. Cada segon, 20 nens.

CAPÍTOL A PART MEREIXEN LES TRANSMISSIBLES. Al Primer Món desenvolupat, les vacunes, els fàrmacs i la higiene mantenen a ratlla virus i bacteris, però, al Tercer, el VIH-sida, la tuberculosi, la malària i les febres hemorràgiques són els causants de milions de víctimes. Les campanyes de vacunació funcionen i cada cop hi ha més nens immunitzats, tot i que l’OMS alerta que 22 milions de nens de l’Índia, Nigèria, l’Afganistan i el Pakistan han quedat desprotegits per raons religioses o per la guerra. Els entrebancs dels intransigents fan difícil complir l’objectiu d’eradicar la pòlio el 2017, apunta Antoni Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i investigador de l’ISGlobal. “Les vacunes al final moren d’èxit”, apunta aquest especialista, per alertar del fenomen dels que prefereixen no immunitzar-se sense ser conscients que “no es contagien perquè la malaltia està controlada, però el virus continua viu”.

El món tan sols ha aconseguit acabar amb una malaltia infecciosa. Ban Rahima Banu, una nena de dos anys de Bangla Desh, és l’última malalta de la verola, declarada per l’OMS eradicada el 1976. “Hem perdut la gran oportunitat amb la tuberculosi perquè la falta d’inversions per a tractaments més senzills ha provocat que el bacteri es faci resistent”, es queixa José Antonio Bastos, president de Metges Sense Fronteres (MSF) a Espanya. Els moviments migratoris han fet, a més, que la malaltia rebroti en països on ja es tenia controlada. La resistència als antibiòtics és un gran desafiament i el professional pronostica que “aviat” es correrà el risc que molts medicaments deixin de ser eficaços. Per evitar-ho, demana sistemes ràpids de diagnòstic per no basar els tractaments només en simptomatologia.

L’organització ha vist com en l’últim any “l’Ebola ha irromput com un terratrèmol o una guerra” i s’ha emportat l’atenció mediàtica i, sobretot, els fons econòmics. “L’agenda de prioritats no es basa en motius sanitaris sinó en l’interès públic i polític”, es lamenta. L’Ebola ha tingut un enorme impacte per la seva virulència i, lògicament, perquè es va instal·lar al centre de la confortabilitat europea. No és ni de lluny la malaltia més mortífera però sí que ha col·lapsat els sistemes sanitaris i econòmics dels països afectats, a més de deixar els mercats alimentaris desabastits i de destruir les fortes xarxes socials i familiars. El cap de MSF parla del “terror social” que ha provocat i explica que, amb tota seguretat, deixarà “una mortalitat indirecta molt més gran que la directa”, ja que moltes patologies deixen de tractar-se.

L’OMS va empènyer perquè els projectes per a una vacuna de l’Ebola es posessin les piles, però sembla que l’antídot arribarà tard. L’esperança, però, està en els bons resultats preliminars de l’antídot de la malària, que suma 198 milions de malalts, i en els grups que també investiguen vacunes per a la sida, convertida en malaltia “crònica”. El cas de la sida, que ha fet estralls al món desenvolupat, ha sigut un èxit perquè ha simplificat els còctels de fàrmacs del principi i abaratit el tractament, cosa que ha permès que arribi a l’Àfrica. No sempre les farmacèutiques actuen així. Bastos incideix en les anomenades “malalties oblidades” per a les quals existia un remei que es deixa de comercialitzar perquè els malalts són tan pobres que no poden pagar-se el tractament. Són el Chagas, la leishmaniosi o la malaltia de la son, que es tracta amb sals d’arsènic que sí que s’usen per a cosmètics però no per a fàrmacs perquè no són rendibles.

Seguint la definició de l’OMS, queden les malalties mentals, la gran assignatura pendent a tot arreu perquè potser hi ha xarxa assistencial però les cobreix un vel de silenci i incomprensió social i, en els països amb conflictes o emergències obertes, no hi ha consciència que es tracti d’un problema de salut pública i es queden sense tractar grans capes de població traumatitzades per la violència, perquè han vist morir els fills o simplement perquè fa dies que no tenen res per menjar. No hi ha benestar.