Durant aquesta última dècada la projecció exterior de la Xina ha canviat de manera radical. El gegant asiàtic ha anat deixant de ser un país bàsicament receptor d’inversió estrangera per començar a situar a l’exterior un percentatge creixent de les inversions que fan els seus grans conglomerats de propietat estatal. També en el pla diplomàtic la Xina ha deixat de ser un país amb un perfil internacional baix: abans era un país que buscava sempre l’acord i el bon veïnatge; que apostava per la multipolaritat i assegurava que no tenia cap intenció d’esdevenir una superpotència empesa pel creixement econòmic; que gairebé mai exercia el dret de veto a les Nacions Unides, i que es movia de manera dúctil en tota mena d’escenaris amb l’únic designi d’una diplomàcia econòmica pragmàtica i orientada a obrir mercats i assegurar el subministrament de petroli, de gas i de matèries primeres.

La crisi global ha fet que quedin ben lluny els temps en què les inversions xineses eren vistes amb prevenció i s’invocaven els fantasmes del gran perill groc. Quan la petroliera xinesa CNOOC va intentar comprar la nord-americana Unical per més de 10.000 milions de dòlars, les pors polítiques van frenar l’operació comercial. Quan l’any 2005 Lenovo va comprar la divisió de portàtils d’IBM, van tornar a sortir veus apocalíptiques que presagiaven que la transferència tecnològica i de gestió als xinesos seria un desastre per a tots. Ara que Lenovo anuncia la creació a Barcelona d’un centre de disseny tecnològic avançat que donarà feina a més de 200 enginyers, potser podem començar a veure les coses d’una altra manera. També quan l’empresa d’automoció xinesa Geely va comprar per 1.500 milions la marca automobilística sueca Volvo, a punt de fer fallida, ningú imaginava que al cap de cinc anys hauria creat 10.000 llocs de treball a Europa.

Però no és al continent europeu on els xinesos han fet més inversions. A banda de les importants inversions diversificades en diferents països asiàtics que els són aliats, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina han sigut receptors significatius de la inversió xinesa. Es tracta d’un moviment de diplomàcia econòmica que, molt especialment en el cas africà, és també geostratègica i amb una perspectiva de llarg abast. L’aterratge xinès a l’Àfrica té llums i ombres, però en cap cas arriba per empitjorar les coses en aquest continent: poques lliçons els podem donar els que ja fa anys que hi tenim tractes. Sovint la Xina construeix a l’Àfrica grans infraestructures i dóna opcions avantatjoses, que de passada empoderen els governs del continent, ja que els dóna més opcions al marge dels tradicionals interlocutors, europeus i nord-americans. Això sí: sense respectar els embargaments comercials ni mirar-s’hi gens en qüestions que afecten el medi ambient i la garantia dels drets humans.

El llançament l’any 2013 del pla de la nova Ruta de la Seda per terra i per mar (Belt and Road Initiative, en xinès: Yilu Yidai) marca una fita sense precedents: la Xina té un pla i no queda en la retòrica. La fanfàrria dels discursos oficials ha sigut acompanyada de la creació del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (AIIB) i de la Fundació Ruta de la Seda, dues institucions públiques que ja s’han posat en marxa. Per la banda continental, es tracta de promoure amb inversions massives l’obertura d’una sèrie de rutes euroasiàtiques de mercaderies, que surtin i arribin de la Xina, connectant directament una vintena de països: una via Xina-Mongòlia-Rússia, passant per Mongòlia, el nou pont euroasiàtic cap a l’est d’Europa, la via de la península d’Indoxina, la via Xina-Pakistan, i la via Bangla Desh-Xina-Índia-Birmània. Alguns d’aquests projectes ja s’han començat a concretar amb importants acords d’inversió xinesa en països com el Pakistan i Hongria. Ja s’han fet conèixer els detalls de la construcció d’una via d’alta velocitat que arribarà a Bangkok, a Tailàndia. Per la banda marítima, la compra de ports i les inversions en països tan llunyans com Birmània o Grècia apunten tot just a l’inici del projecte del govern xinès.

És per la banda marítima on els canvis en la projecció xinesa internacional revelen més dubtes i més preocupació. Trobem el canvi més significatiu en la reclamació xinesa de sobirania sobre aigües territorials i sobre arxipèlags dels mars del sud que han tensat la corda no només amb el Japó (per les illes Diao Yu o Sankaku), com era tradicional, sinó també amb el Vietnam, les Filipines, Brunei i Malàisia. L’ocupació efectiva d’alguns illots, la construcció d’illes artificials, el patrullatge marítim i la retòrica militarista s’allunyen dels patrons diplomàtics anteriors. Han generat reaccions similars entre els països en conflicte i els EUA també s’hi posicionen. Es tracta d’una estratègia complicada, amb poc a guanyar, que pot acabar fent mal al lideratge xinès a l’Associació de Països del Sud-est Asiàtic (ASEAN). A l’horitzó, el més que possible triomf -una altra vegada- del DPP a Taiwan, el partit sobiranista i contrari a cap mena de reunificació amb la Xina, pot acabar de complicar les coses a la regió.