Malgrat el posat seriós de noi ben educat d’una altra època, la comicitat i les contradiccions formen part d’Àlex Brendemühl. El dia que quedem per fer aquesta entrevista es vesteix i calça endiumenjat tot i saber que pujarem a Vallvidrera i li farem trepitjar bosc. Fotògraf, periodista i actor, arribem al punt de trobada abans de l’hora fixada. Punt a favor per a l’equip del 'Rar', perquè per a l’actor, la puntualitat i les bones maneres són importants. Àlex Brendemühl (Barcelona, 1972) porta unes ulleres de sol que impedeixen calibrar-li la mirada, una de les més inquietants del cinema actual –si més no, així la descriuen els amants de les etiquetes–. Quan finalment es treu les ulleres, l’etiqueta es confirma. Els seus ulls es claven en l’interlocutor però alhora tenen un punt de fuga, com si fos algú que hi és però que alhora ja està avançant cap a una altra direcció.

Asseguts al mirador de la Font Groga de Vallvidrera anem parlant. Si fóssim en una de les seves pel·lícules potser tindria una mica de por. La seva especialitat són els personatges obsessius i una mica volats, però, afortunadament, ell no hi té res a veure. L’Àlex és un bon actor que disfruta ficant-se en la pell de personatges sinistres o monstruosos. Un dels papers més bèsties que li ha tocat interpretar és el doctor Mengele a 'El médico alemán (Wakolda)', una pel·lícula que ha tingut molta repercussió internacional però que va passar fugaçment per les nostres sales de cinema. “Ficar-se a la pell de Mengele va ser una mica dolorós. Però m’agrada explorar els límits del comportament humà. Ara bé, l’única pel·lícula de les que he fet que poden veure els meus fills és 'Herois', on vaig poder treure una comicitat que forma part de mi”, assegura l’actor.

Cinema i teatre són els seus canals predilectes, i el seu ideal seria combinar-los. La televisió l’ha anat defugint perquè intenta fer projectes amb els quals es pugui identificar d’alguna manera, tot i que també ha gaudit fent sèries com 'Carlos, rey emperador', en què interpretava Enric VIII. Observant-lo és evident que té un posat cerimoniós. “Tens el físic que tens i et toquen els personatges que et toquen. He tingut la sort de fer personatges populars i també personatges èpics”, argumenta.

Mentre explica que la feina d’actor la viu com si fos un artesà que va polint detalls peça per peça i que per aprendre els textos els memoritza “fins a poder repetir-los com una lletania, i així aconseguir que sorgeixin coses noves”, arribes a la conclusió que la gestió de l’ego la porta força bé. Segurament hi ajuda haver trepitjat la catifa del Festival de Canes interpretant tots els papers de l’auca, tot i que en aquesta última edició ho ha fet amb glamur d’estrella portant de bracet Marion Cotillard, amb qui ha treballat a 'Mal de pierres'. Un detall que fa pensar que la carrera de Brendemühl viu un moment dolç. Ell ho confirma però amb matisos: “Sí, és un salt en la meva carrera i és molt espectacular, però al final veus que avui ets aquí i demà ets allà, i res no vol dir res. Cada dia ho has de tornar a treballar. Sempre he sigut bastant sobri amb això, intento mantenir el cap fred amb tot el que em passa, no sempre ho aconsegueixo però, si no, amb aquesta feina et tornaries boig perquè avui vas amb Rolls-Royce i l’endemà ets a la Pensión Pelusa fent un bolo no sé on. Però aquesta també és la manera de continuar treballant i creant personatges de veritat. Si tens un ego gran, i t’agrades massa a tu mateix, al final no tens un esperit crític respecte a la teva feina. I penso que això és important per créixer i anar evolucionant”.

A la filmografia recent de Brendemühl les produccions internacionals són majoria. Dominar el català, el castellà, l’alemany, el francès i l’anglès ajuden i, esclar, atès el panorama polític que tenim, no puc evitar preguntar-li com s’ho manega per explicar el que passa a Catalunya. “A fora hi ha poca comprensió del que és Catalunya i del que fa la gent i de per què s’està lluitant. A Alemanya no entenen la reivindicació tot i tenir un estat federal. Ells ho veuen com una qüestió dialectal”. En aquest punt, fa una pausa, desvia la mirada i continua amb el tema: “El meu besavi va ser un dels fundadors d’ERC i va ser president del Tribunal de Cassació. I el meu avi, Lluís Gubern, va estar empresonat per “rojo catalanista”. Per tot plegat, quan ataquen Catalunya et fa mal, i tens el desig d’explicar i lluitar contra la ignorància. Ara bé, no entenc un país nou sobre una base podrida”, sentencia.

Brendemühl és contundent a l’hora d’explicar-se, i força crític quan valora l’estat de la seva professió: “La crisi existeix i la patim tots els que no estem en llocs de poder. Ara sembla que ens en sortim perquè hi ha més feina, però amb unes condicions molt nefastes. Avui en dia sembla que només pots treballar si ets algú mediàtic. S’està desvirtuant molt que la gent treballi pel valor de la seva feina. Ara mana la capacitat de vendre’t, i sembla més important ser un personatge públic que ser bon actor. Això penso que passa en molts sectors professionals. Si el que primer es mira és quants seguidors tens a les xarxes, ja t’obliguen a tenir un perfil molt definit, a estar pendent de la imatge, i resulta esgotador perquè tot acaba sent molt impostat i banal”.

Abandonem el mirador de la Font Groga, parlant dels sons de l’Empordà, de les seves lectures i, mentre es deixa fer fotos sota els arbres i comenta que el seu calçat segurament no és el més adequat per caminar on som, ens instrueix sobre la importància de les sabates per construir un personatge. No en va en el seu primer curt, 'Rumbo a peor' (2009), a la protagonista li va posar sabates de taló per caminar pel bosc. Aconseguir efectes inesperats, sortir del camí establert i veure què passa és el que el motiva.

A la tardor, Brendemühl començarà el rodatge d’una pel·lícula amb Jaime Rosales. Avança que Rosales està iniciant una etapa creativa diferent, enfocada a fer un cinema més proper. I entre rodatge i rodatge què fa el nostre protagonista? Doncs escriu i llegeix per nodrir-se de nous referents, a més de cuidar la veu i el cos. “Em cuido i no em cuido, però en certa manera estàs obligat a fer esport. A mi m’agrada córrer pel bosc, però no per la ciutat. No suporto la moda del 'running', ni tampoc em trobareu per la Carretera de les Aigües. Fer esport i estar sa és la nova religió. I evidentment que és important, però s’hi està donant una dimensió excessiva. Quan prepares un paper el cos s’hi emmotlla, i si has de guanyar fibra saps que et toca anar al gimnàs cinc vegades a la setmana”, diu amb un to disciplinat.

Malgrat tenir una fesomia particular, sempre li han buscat semblances amb d’altres, l’últim rum-rum que circula sobre la seva persona és el de ser el “Fassbender català”. “M’ho diuen moltíssim. Sí, mira... sovint et toca ser el que s’assembla a algú... Abans em confonien amb el Daniel Brühl”, exposa sorneguer.

Actor vocacional, ja de petit tenia clar que no serviria per passar vuit hores dins una oficina. “Buscava una feina on se’t demani que arrisquis, que busquis, que siguis valent, que puguis experimentar altres vides. Sempre m’ha agradat observar com mira, com parla, com es vesteix la gent. M’imagino les misèries que s’amaguen darrere les façanes i quines semblances tenen amb tu certes actituds. Però, malgrat que m’agrada la gent, no suporto les masses. Per exemple, disfruto anant al Camp Nou puntualment però, alhora, sempre he intentat evitar aquesta cosa de dirigir-nos tots cap a una mateixa direcció i de fotre la directa sense pensar. Potser això també és el que he respirat a casa, els meus pares van ser atípics en la seva època i en la manera d’educar-nos. He vist moltes realitats diferents i això et fa no pertànyer enlloc i pertànyer a tot arreu”, revela Brendemühl, que és generós a l’hora de donar respostes, li agrada argumentar el que pensa i per què ho pensa.

Aquest pare de tres fills, fugitiu de la rutina, exigent però despistat es belluga per impulsos i intuïcions. Per exemple, diu que si li proposen fer un 'Hamlet', abans d’acceptar-ho es plantejarà en quines circumstàncies. Comentant què li vindria de gust fer en el futur, subratlla que els personatges històrics l’atrauen moltíssim. “M’estimula molt intentar entendre les maneres de pensar d’altres èpoques potser perquè penso que en altres temps els comportaments dels éssers humans funcionaven per uns altres codis d’honor que avui en dia no tenim. Ara vivim anys més miserables tant pel que fa als valors com al compromís... Són temps més de corrupció, de mentidetes. Crec en la noblesa i en el concepte de 'gentleman', del gest benintencionat cap a tu mateix i cap als altres”, argumenta sense pretensions.

Ja ho dèiem en començar que Àlex Brendemühl té posat de noi ben educat d’una altra època. Potser per això el paper que es va preparar per entrar a l’Institut del Teatre va ser el del Minetti de Thomas Bernhard.