Director creatiu del 'Rar'Els tons ocres més foscos són la terra i les muntanyes, els tons més clarets el desert i quasi daurats en arribar a la costa. I al mig el Mediterrani, blau intens amb, de tant en tant, uns recaragolaments d’escuma d’un color més suau. Allà sota, en els dibuixos de la catifa, ho pot veure tot, les rutes, el nord d’Àfrica, Sicília, Grècia, els seus viatges imaginaris. Bé, no exactament. La gent al dinar de Nadal ve força guarnida, i entre les sabates de taló, les de cordons de l’avi i les botes ben grosses del tiet, li han tapat Turquia, l’estret de Gibraltar i l’Adriàtic i no li és fàcil orientar-se. Però alhora és més especial, veu els mitjons, les mitges senceres i les que no arriben fins dalt de la nova parella del cosí gran. Sap perfectament qui és cada un. Per a ella, les cares acaben sent les cames i els peus, que flanquegen aquella petita cabana, fent-la encara més acollidora. “Nena, imita el Dyango, va... Canta allò de la ràdio”. I en aquesta petita ficció inspirada en les paraules de la Clara la podem entreveure en una de les seves primeres actuacions i des d’aleshores i més enllà. El Jordi Martínez ja m’ho deia: “Hem de fer la Clara Segura”. I per fi la tenim aquí, amb el seu mapa del món, i la increïble capacitat per passar de la comèdia al drama, com una Sofia Loren o una Anna Lizaran qualsevol, oferint una qualitat que tenen molt pocs, i que ella intenta minimitzar en l’íntima entrevista que li ha fet Andreu Cunill. El Jordi ja ho sabia, i ara nosaltres també, el talent és indissimulable.
