TELEVISIÓ
Diumenge  /  Rar 20/03/2016

Magnum, heroi del Vietman

Estrenada l’11 de desembre del 1980 al canal CBS, ‘Magnum P.I.’ va ser la primera sèrie americana protagonitzada per un veterà de la Guerra del Vietnam

Toni De La Torre
4 min
El capità de Forces Especials de l’exèrcit dels Estats Units Vernon Gillespie contactant per ràdio amb el seu camp base mentre soldats vietnamites cremen el seu amagatall

El Magnum s’ha convertit en un personatge icònic de l’imaginari col·lectiu dels catalans i sovint se’l recorda amb nostàlgia, citant tots aquells elements que el feien un tipus carismàtic. Aquell bigoti, aquelles camises... Però sovint s’oblida que el Magnum també era un veterà de la Guerra del Vietnam, un passat que a la sèrie sorgeix només puntualment però que té més importància de la que sembla des d’un punt de vista televisiu. I és que el Magnum va ser el primer protagonista d’una sèrie de televisió que era un excombatent d’aquella guerra.

Se’l va presentar amb una vida refeta: treballant com a investigador privat amb els seus millors amics, el Rick i el T.C., també exveterans del conflicte. La sèrie es va estrenar el 1980, cinc anys després de la tornada a casa dels soldats nord-americans destinats al Vietnam. El Magnum, conduint el seu Ferrari, flirtejant amb dones atractives i portant una vida de luxe en una mansió a Hawaii, era una representació de l’excombatent del Vietnam força esbiaixada respecte a la realitat i en la qual es van evitar mostrar característiques comunes dels soldats que tornen de la guerra: atacs d’ansietat, malsons, pensaments intrusius i altres símptomes relacionats amb el trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT), així com dificultats per reintegrar-se en la societat, que van des del retrobament amb la família fins als problemes per trobar feina. El relat de 'Magnum P.I.' elideix aquestes problemes i, a part d’un parell de 'flash-backs' al primer episodi, de seguida ens presenta un personatge que, tot just tornat de la guerra i sense ni cinc a la butxaca, és contractat per Robin Masters per portar una vida de luxe que és més a prop de la d’un 'playboy' que la d’algú que acaba de fugir de la mort, deixant enrere companys i perdent al Vietnam la dona que estimava. Res d’això és present en el somriure amb bigoti del Magnum.

La figura del Magnum és, a la televisió, l’últim estadi de l’estabilització del conflicte social derivat de la Guerra del Vietnam, que a la ficció va viure tres etapes diferenciades: evasiva a mitjans dels anys 60, crítica emmascarada als 70 i aparent normalització als 80. La primera etapa és producte del rebuig dels espectadors a les imatges de la guerra. S’ha dit sovint del conflicte del Vietnam que va ser la primera guerra televisada, però no es menciona gairebé mai que, quan va començar, els espectadors nord-americans trobaven desagradables les imatges que els arribaven del Vietnam (tant els que estaven a favor de la intervenció com els que hi estaven en contra) i les defugien canviant de canal. Les cadenes es van bolcar informativament en la guerra l’any 1965 i van descobrir que els especials que feien tenien molt poca audiència. Es van trobar amb la següent dicotomia: per què havien de cobrir uns esdeveniments que els espectadors no volien veure i que a més els generaven tensions amb el govern? CBS, NBC i ABC no van deixar d’informar del conflicte, però van tenir clar que la guerra no entraria en el reialme de la ficció, que en aquell moment vivia la seva època més escapista, amb sèries d’entreteniment que garantien a l’audiència un refugi contra la realitat. Així, fins i tot en sèries ambientades a l’exèrcit, com 'Gomer Pyle, USMC', emesa del 1964 al 1969, no es va mencionar mai la Guerra del Vietnam. La ficció televisiva nord-americana va fer, d’acord amb els espectadors, les cadenes i l’administració de Lyndon B. Johnson, com si allò no estigués passant. Aquest pacte tàcit es va començar a trencar el 1968, amb l’ofensiva del Tet, que va suscitar el rebuig d’una part important de l’opinió pública i va fer caure el percentatge de nord-americans que donaven suport a la intervenció fins al 35%. L’any 1969, ja amb Richard Nixon com a president, mig milió de persones es van manifestar per demanar la retirada de les tropes i al mateix temps el govern va augmentar la seva pressió sobre les cadenes i els seus serveis informatius.

La ficció quedava relativament al marge d’aquesta pressió, i això és el que va fer possible que l’any 1972 la CBS estrenés 'M.A.S.H.', que iniciava una nova etapa en la relació entre les sèries i la Guerra del Vietnam, caracteritzada per la crítica indirecta. La ficció estava ambientada a la Guerra de Corea, un conflicte que servia com a excusa per fer comentaris crítics sobre la guerra en curs, de manera que quan el personatge de Hawkeye deia que tant de bo la guerra acabés en empat perquè així podria tornar a casa es referia més a la Guerra del Vietnam que a la de Corea. La sèrie, basada en un llibre de Richard Hooker que ja s’havia adaptat al cinema, va permetre a la ficció televisiva portar la realitat del carrer a la pantalla domèstica, amb Hawkeye i companyia representant els moviments contraculturals i pacifistes amb la seva actitud transgressora i el seu rebuig a portar armes; i el coronel Potter i altres militars simbolitzant la postura bel·licista del govern i la seva rigidesa. A diferència del Magnum, que en algunes escenes se’l veia amb uniforme i lluint medalles, Hawkeye rebutjava les condecoracions i es negava a dur vestimenta militar.

La relació entre 'M.A.S.H.' i la Guerra del Vietnam és tan clara que, quan la guerra va acabar, els guionistes de la sèrie van plegar, tot i que va continuar amb uns altres responsables. Les escenes de la caiguda de Saigon el 1975 van colpejar, a través del televisor, el públic nord-americà, però la guerra no va ser abordada obertament per cap sèrie (això acabaria passant, molt més tard, després de l’estrena al cinema de 'Platoon', el 1986, que va fer que es fessin sèries més realistes com 'Tour of duty', el 1987). L’estrena de 'Magnum', l’any 1980, va ser el primer contacte amb la guerra que havia quedat enrere. Amb el seu somriure permanent, la cervesa a la mà, les camises hawaianes, les noies sexis i les platges paradisíaques, el Magnum era en certa manera un personatge que ens deia que tot allò de la Guerra del Vietnam havia sigut només un petit i molt breu malson i que el Somni Americà podia continuar.

stats