Crític de cinemaPerdut en un banc de meduses, nedant en aigües gelades, fugint d’un aterratge forçat al mig del mar. El perill va calar aviat dins els ossos i la sang del jove Clint Eastwood, reclutat per l’exèrcit americà als vint anys, perdut al mig del mar durant unes maniobres i havent de nedar fins a la costa en companyia del seu amic aviador, que no havia calibrat bé la mecànica de l’aparell. Eastwood ja era llavors un gran nedador, un solitari forjat a còpia d’acumular oficis a cabassos: paleta, treballador de l’acer, socorrista, botiguer, oficinista, empleat de gasolinera... Un solitari, sí, aquell que després va retratar tantes vegades a la pantalla, amb grapats de papers forjats a imatge i semblança seva. El jove Clint perdut al mar tenia una idea al cap, volia sobresortir de la grisor en la qual el seu origen humil l’havia allistat. Va estudiar per ser músic i la música, en efecte, seria fonamental en la seva obra. Ja que el físic i la bona presència l’acompanyaven, els seus amics li van recomanar que provés sort com a actor. La temeritat va fructificar. El cinema del segle XX havia reservat un lloc preferencial per a un jove nascut a San Francisco enmig de la Gran Depressió. A San Francisco, aquella ciutat de pujades i baixades, amb la llum tamisada per l’ombra del Golden Gate. Aquell indret on habita Harry Callahan, el detectiu de la Magnum 44 que uns quants anys més tard, ja convertit en estrella, celebraria tantes vegades que una turba de malfactors s’entestessin a “alegrar-li el dia” atrinxerats dins d’un bar desballestat.

La fecunda i apassionant carrera de Clint Eastwood se’ns apareix avui rocosa com un menhir i lluminosa com la llum d’un far que il·lumina l’últim mig segle de la història del cinema, un art que ell ha contribuït a engrandir, a fer caminar a través dels gèneres que més s’ha estimat i que ha cultivat amb l’ànima clàssica del granger penedit de 'Sense perdó', que cada dia, tenaç, fa moure els porcs, bruts i mandres, de la seva parcel·la. No li importa enfangar-se, explicar als seus fills que en el passat va ser un bandoler sense ànima ni entranyes. Sap que la vida li té reservada una redempció. A través de cinc dècades, resplendeix l’estrella empolsegada d’aquest romàntic amb l’ànima empedreïda. Un tipus dur en aquelles pel·lícules policíaques tan mal etiquetades de 'fatxes' per la severa ignorància del judici fàcil i un fotògraf humanista que regala flors acabades de collir a la dona que acaba de conèixer mentre feia fotos als ponts de Madison County.

Té vuitanta-quatre anys i encara dirigeix. Prolífic i incansable va ser també un visionari quan l’any 1968 va fundar Malpaso, la seva pròpia productora. Tenia claríssim que volia engegar ell mateix els seus projectes, injectar-los diners i personalitat, seguir les modes si li venia de gust i allunyar-se’n sempre que li plagués fer-ho. Malpaso és un exemple d’èxit més enllà de lectures simples que enfronten èxit amb fracàs. Pocs mals passos ha fet. D’ençà que la va fundar ben poques vegades ha treballat com a assalariat per compte aliè. Cal comptar-hi les dues fantàstiques odissees bèl·liques –'El desafiament de les àguiles' (1968) i 'Els violents de Kelly' (1970)– el musical sempre a reivindicar 'La llegenda de la ciutat sense nom' (1969) i ben poca cosa més. Sempre en nom propi ha aixecat els seus projectes i ha aixoplugat directors amics que coneixia com a tècnics (muntadors, directors de fotografia) dels seus films. Professionals solvents com James Fargo ('Dur de pelar', 1978; 'Harry l’Executor', 1976), Ted Post ('Van cometre dos errors', 1968; 'Harry el Fort', 1973), Buddy van Horn ('La llista negra', 1988; 'El Cadillac rosa', 1989) i Richard Tuggle ('A la corda fluixa', 1984) es van foguejar a l’ombra d’Eastwood, que, tot s’ha de dir, també els va eclipsar per créixer una mica més enllà del seu apadrinament. Un cas excepcional és Michael Cimino, que després de firmar el guió de 'Harry el Fort' va debutar en la direcció gràcies a l’empenta d’Eastwood per posar dret 'Un botí de 500.000 dòlars' (1974), una aventura trepidant i fatalista que també porta impresa la marca del seu actor protagonista, un Eastwood en el cim de la seva popularitat mundial com a actor a mitjans dels anys setanta.

I és que el reconeixement com a gran cineasta encara havia d’arribar. Tardaria uns quants anys a desempallegar-se de la llufa de creador violent i conservador, alineat amb les tesis del republicanisme. Si bé és cert que no s’ha estat mai de mostrar quina és la seva ideologia i de donar suport explícit, per exemple, a la candidatura de John McCain a la presidència dels Estats Units, Eastwood no ha sigut mai un cineasta esquemàtic, previsible o xaró. És ben conegut que part decisiva de la seva empremta autoral la deu a la coneixença de dos directors fonamentals en la seva vida. D’una banda, el gran Sergio Leone. Quan als inicis del seu caminar com a actor estava embarrancat en papers televisius insubstancials –la sèrie 'Rawhide', per exemple– li va arribar l’oportunitat d’un misteriós film rodat a Espanya amb capital italià: 'Per un grapat de dòlars' (1964), remake de 'Yojimbo', d’Akira Kurosawa. Són els famosos 'spaghetti westerns', decisius en l’etapa inicial d’un actor que no tenia problemes per presumir en públic de no haver parlat més de deu minuts al llarg d’un bon grapat de pel·lícules.

La sagrada trilogia de Leone, completada amb 'La mort tenia un preu' (1965) i 'El bo, el lleig i el dolent' (1966), el va enlairar al cim de la popularitat i va arribar llavors la segona coneixença decisiva: Don Siegel. A les seves ordres interpreta 'La jungla humana' (1968), 'Dues mules i una dona' (1970), 'El seductor' (1971), 'Harry el Brut' (1971) i 'La fuga d’Alcatraz' (1979). Al seu costat aprèn l’ofici, cristal·litza la tècnica, matisa la narrativa i la geometria de l’acció, de la lírica i de la violència. Junts esdevenen un tàndem molt ben compenetrat, i, sota l’atent consell de Siegel, Eastwood de seguida s’atreveix amb la direcció. Dirigeix el 1971 'Escalofrío en la noche', la barroera traducció de l’original 'Play Misty for me', un drama psicològic sobre un locutor radiofònic que pateix la passió desmesurada d’una fan poc predisposada al rebuig.

Els anys setanta són d’una productivitat frenètica. Inaugurada la dècada amb el debut en la direcció i el primer Harry, s’estrena de seguida en la direcció de 'westerns' ('Infern de covards', 1973) i pareix una de les seves grans rareses, l’exquisit melodrama 'Breezy' (1973), amb un madur William Holden enamorat d’una aventurera de vint anys que li capgira el món. Aquesta eloqüent demostració del seu costat més tendre està paradoxalment incrustada en plena etapa expansiva del seu estil, etiquetat de dur, aspre i agressiu, encarnat en films tan solvents i mil·limètrics com 'Llicència per matar' (1975) i 'Ruta suïcida' (1977) o d’altres un pèl menys reeixits com 'Firefox' (1982). En paral·lel es permet protagonitzar juntament amb un orangutan el díptic còmic integrat per 'Dur de pelar' (1978) i 'La gran baralla' (1980) i sobretot dedica els esforços essencials a una empresa que li interessa molt més: fer evolucionar, purificar i experimentar el 'western' en el terreny que de veritat el fascina. 'El fora de la llei' (1976) i 'Bronco Billy' (1980) aplanen el camí cap a la seva primera grandíssima pel·lícula com a director: 'El genet pàl·lid' (1984), variació i evolució poètica del personatge solitari i misteriós que Leone li havia regalat a la trilogia que van fer plegats. Hi ha un decantament preciós en l’interior del comportament humà i ve de gust emparentar-la amb un film anterior, quasi a manera de pròleg –'L’aventurer de la mitjanit' (1982)–, i un de posterior, d’epíleg –'Bird' (1988)–, en els quals es capbussa per primer cop a fons en la música com a forma indispensable d’expressió i d’emotivitat. Demostra també llavors que el cinema bèl·lic també li interessa: 'El sergent de ferro' (1987), menyspreada però boníssima raresa, i el posterior i desigual díptic sobre la Segona Guerra Mundial: 'Banderes dels nostres pares' i 'Cartes des d’Iwo Jima', les dues del 2006.

L’última part de la seva filmografia té un punt d’arrencada colossal: 'Sense perdó' (1992), la seva obra mestra, guardonada amb quatre Oscars i confirmació per fi a ulls de tothom, també dels que li negaven el pa i la sal, de la seva gran categoria com a cineasta. Acumula des de llavors un bon grapat de films de maduresa incontestable al llarg de la dècada dels noranta. Sobretot 'Un món perfecte' (1993), 'Els ponts de Madison' (1995), 'Mitjanit al jardí del bé i del mal' (1997) i 'Space cowboys' (2000). Un perfecte corol·lari del seu món expressiu dominat pel classicisme, la perfecció del relat i la càmera com a instrument per aprofundir a fons en l’ànima humana. En aquests anys dirigeix també altres films apreciables però un pèl menors ('Poder absolut', 1997; 'Execució imminent', 1999, i 'Deute de sang', 2002) que acaben desembocant en dues obres cim que afegeixen encara més matisos a la complexitat de la seva mirada i el seu abast humanista. Són 'Mystic river' (2003) i 'Million dollar baby' (2004), una cristal·lització quasi shakespeariana sobre el mal i una faula metafòrica sobre l’amistat i la decència. Dos films extraordinaris, el segon de nou recompensat amb l’Oscar, amb regust de final de trajectòria, de llegat definitiu sobre la seva manera de veure i d’entendre el món.

Lluny de retirar-se, però, de quedar satisfet amb el seu majestuós corpus creatiu, el gran nedador continua en actiu, instal·lat en una edificant vena prolífica. Hi ha combinat films efectius però un pèl anodins com 'Invictus' (2009), un relat de fantasia que va guanyant amb el temps ('Més enllà de la vida', 2010); la que, llàstima, és una de les seves pitjors obres ('J. Edgar', 2011) i una molt desconcertant paràbola bèl·lica que ben poc té a veure amb el seus móns: 'El franctirador' (2014). La seva última gran pel·lícula és sens dubte 'Gran Torino' (2008), apòcrifa última interpretació de Harry Callahan, bella, simbòlica, extremadament eloqüent mirada a la fi dels dies, al comiat d’aquest món, a l’adéu i fins una altra. I Clint va arribar a la riba, esgotat però feliç, amb dues o tres picades de medusa i amb els ulls inflats per la sal del mar. Com un ebenista que perfila les figures amb el ribot i la garlopa, ell amb l’objectiu i la música ha capturat perles precioses a cada nova braçada.