“No hi haurà mai més tres germans com els germans Bisbe”. Adela Pagès és rotunda quan evoca el tàndem infal·lible que durant anys van formar el seu marit, Josep Bisbe, i els seus cunyats, Mario i Manel. Els tres fills d’un empresari surer que un dia van decidir convertir la barraca de pesca de la família en el que acabaria esdevenint un dels establiments més icònics de la costa catalana: l’Hotel Llafranch. “Formaven un equip formidable. N’he vist pocs de tan ben avinguts. Cadascun tenia el seu rol: el meu home era el gestor, en Mario el relacions públiques i en Manel era l’artista, el que feia d’imant per als turistes”. Una fórmula guanyadora que, al llindar del boom turístic dels 60 i en aquella Costa Brava que fa mig segle competia en esplendor amb la Blava o la Riviera, tenia l’èxit assegurat.

La idea de muntar un bar va ser cosa d’en Josep i en Mario, el 1956. En veure que la cosa rutllava, es van adonar que necessitaven dotar el local d’un segell propi i van fer venir en Manel, el més singular i excèntric dels tres germans, cridat a convertir-se en el cap visible i el gran reclam de l’establiment. En Manel era un 'bon vivant' dels de la vella escola. Amant de l’art i la disbauxa, se li va acudir que una bona manera d’atreure els turistes que venien buscant sol i gresca era celebrar algun sarau nocturn. Una de les seves passions era el flamenc, que havia descobert després de passar temporades al sud pel negoci familiar del suro. I en un rampell visionari, de seguida ho va tenir clar: va contactar amb uns artistes gitanos i va començar a organitzar espectacles en viu cada nit, en què ell mateix participava. Les festes del Llafranch aviat serien llegendàries: la cosa va córrer com la pólvora i només era qüestió de temps que cridés l’atenció de l’univers de la faràndula.

“Primer va ser el món del flamenc: Lola Flores, la Chunga, Carmen Amaya... I després van arribar els de Hollywood”, recorda l’Adela. Les primeres es van convertir en personatges assidus de l’hotel (on no només actuaven, sinó que s’hi quedaven a viure tot l’estiu) i grans amigues de la família, sobretot Amaya. Ella va ser, de fet, qui va batejar en Manel a principis dels 60 amb el sobrenom que el faria famós arreu: el Gitano de la Costa Brava, amb cerimònia de nomenament i parafernàlia incloses. Les grans estrelles del setè art no trigarien a fer-hi acte de presència. Figures que l’Adela evoca amb afecte i nostàlgia: “Els primers van començar a venir perquè eren a la zona rodant alguna pel·lícula i s’allotjaven a La Gavina de S’Agaró o al Cap Sa Sal de Begur, i venien a sopar amb nosaltres. Jo al principi estava ben sorpresa, no entenia com aquella gent de tanta categoria volia venir a un restaurant tan modest com el nostre. Però eren més senzills del que sembla”. L’Adela, que era la cuinera, recorda amb exactitud els plats que va preparar a cadascú: “A en Kirk Douglas i senyora els vaig fer uns peus de porc amb llenties que se’n van llepar els dits. A en Rock Hudson, un rap amb patates i allioli. Me’n va demanar la recepta i tot! Em va confessar que sempre li havia agradat la cuina i que li hauria agradat dedicar-s’hi, si no s’hagués fet actor. I la Liz Taylor, que aquesta sí que la vam tenir una nit allotjada a l’hotel, em va dir que ella no era de menjar gaire i que amb un peix ben senzillet sense guisat en tindria prou. Li vaig fer uns rogers al forn i ella encantada. Ja veus que eren plats molt casolans...” Una bona col·lecció de tiberis autòctons per a la flor i nata de la Meca del Cine, que va acabar de consolidar la fama de l’hotel. “El més impactant de tots per a mi va ser en Rock Hudson. No t’imagines com estava la terrassa, de gent que s’havia acostat a veure’l. Tan alt, guapo i elegant, vestit de blanc, la veritat és que feia impressió. Fins i tot les senyores més riques de Llafranc em demanaven que els deixés un davantal per fer-se passar per cambreres i venir a servir-lo! Tu t’imagines?”

Però no només la nata de Hollywood peregrinava cap a l’hotel, tota la bohèmia feia cua per deixar-s’hi veure: actors, musics, ballarins, escriptors, pintors i tot un seguit de personalitats de la cultura d’aquí i d’allà: Marisol i Antonio Gades, Johnny Hallyday, Serrat i un llarg etcètera, tots es van convertir en visitants habituals, com ho demostren les parets del restaurant, farcides de fotografies que rememoren aquell passat gloriós. I, entre tots ells, un de molt especial: Salvador Dalí. La imatge gegant de darrere la barra, on comparteix pla amb el seu amic “Manolo, el Gitano”, parla per si sola. Tothom els comparava i, de fet, en Manel s’autodefinia com “una barreja de boig, gitano i Dalí”. “Mira la foto: has vist que tots dos tenen la mateixa piga a la galta?”, comenta en Carles Bisbe, fill de l’Adela i actual director de l’hotel. I continua, assenyalant-se la cara: “Guaita, has vist qui més la té? Jo en dic la piga de la tramuntana”, sentencia amb gest orgullós. I val a dir que, si el Gitano va deixar algun successor després de morir el 1986 sense haver tingut fills, és sens dubte el seu nebot Carles.

Igual de carismàtic i excèntric, en Carles va saber prendre el relleu del seu oncle en el paper d’estrella de la nit. Tothom el coneix com “en Rambo de Llafranc”, pel còctel xou que organitza cada estiu i que atreu milers de visitants. “Recordo que el meu oncle em deia que a la nit ets com un mussol, se t’obren els ulls, et surten les ales i voles. I això mateix em passa, que em transformo en ocell de nit”. Fascinat pel personatge de Sylvester Stallone, va decidir posar-s’hi a la pell i aterrar un cop a l’any al bar caracteritzat de Rambo, perpetuant la tradició de la casa: hotel de dia i seu de farres sonades a la nit. “I ja portem 26 edicions”. Potser Rambo no té el glamur d’aquelles pel·lícules d’en Hudson o la Taylor... – “No sé com pot agradar-te aquest artista que té ulls de mort”, diu que li deia el Gitano–, però no deixa de ser un espectacle i un homenatge que segur que agradaria a en Manel. “Estic convençuda que estaria encantat de veure que el seu nebot, a la seva manera, ha seguit els seus passos”, afirma l’Adela.

I és que ningú no pot negar que la llegenda de l’Hotel Llafranch no hauria sigut possible sense dues figures tan genuïnes, ni tampoc sense la dedicació de tota una família que continua després de tants anys al capdavant de l’establiment, vetllant perquè la diversió no decaigui. I tot i que sembla que les noves generacions no estan del tot disposades a seguir muntant saraus antològics –“El meu fill no en vol ni sentir a parlar, de pujar a la barra i fer l’espectacle. Ell és el xef de l’hotel”, diu en Carles–, segur que l’anomenada del Llafranch encara en té per molts anys. Vés a saber. ¿No era en Rock Hudson que volia ser cuiner i un dia es va fer artista? Temps al temps. I que els bons costums no morin.