Tradició i modernitat conviuen a Sants, el centre de Santa Maria de Sants fins que la vila va ser engolida per la Barcelona de Cerdà. Entitats centenàries com l’Orfeó de Sants o el Cercle Catòlic parlen de cultura i de vigor associatiu, d’un dinamisme que batega encara al barri, i molt especialment a la gran artèria que el travessa, el carrer de Sants, hereu de la carretera que Carles III va fer construir per enllaçar Barcelona i Madrid –i que, al seu torn, resseguia alguns trams d’una important via romana–. Quatre quilòmetres, més de tres-cents establiments arrenglerats a banda i banda. Botigues, cafès, empreses de serveis. L’eix comercial, diuen, més llarg de tota Europa.

Més enllà de la comercial, però, Sants té altres vides, moltes, que es beneficien d’aquella convivència entre passat i present. Vida cultural, vida gastronòmica, vides gens privades: vides de les que fan comunitat. Així, un antic taller de cotxes situat a cinc minuts a peu de l’estació de Sants va renéixer el 2010, convertit en un petit temple teatral (40 localitats) consagrat a la dramatúrgia contemporània catalana. La Sala Flyhard (Alpens, 3) va reformar-se primer per acollir els assajos de la companyia que li dóna nom, però davant la necessitat de disposar d’un teatre a Barcelona per estrenar les seves produccions, els Flyhard van bastir un vestíbul, un escenari mínim i les cadires justes per gaudir d’un teatre íntim i proper. Cinc anys després, la sala ha rebut premis, ha produït i estrenat muntatges que han fet el salt a altres escenaris ('Litus', 'Smiley') i al cinema ('El rei borni') i ha demostrat que els nous dramaturgs connecten, i molt, amb el carrer –per alguna raó, el cartell “localitats exhaurides” penja tot sovint de la porta.

Si la Sala Flyhard ofereix en primícia muntatges que més endavant fan temporada en altres teatres, el Zumzeig (Béjar, 53), cinema i bistrot, ens brinda l’ocasió de descobrir pel·lícules que gairebé no es veuen fora del circuit de festivals. Treballs de cineastes 'indies', documentals reivindicatius i autories marginals. El Zumzeig renova el concepte cinefòrum: aquí el públic interactua, intercanvia opinions al 'bistrot' abans o després de la sessió, davant d’un plat escollit o d’una copa de vi francès... La remor, el zum-zum, però, es queda al 'bistrot': a la sala, dissenyada per Philip R. Newell –cofundador de Virgin i enginyer acústic de renom– i dotada amb un projector digital, un de 35 mm i un de 16 mm, l’espectador guarda silenci mentre intenta pair les imatges de 'Femminielli', 'Àfrica 815' o altres films de digestió lenta. La categoria de la sala la fa apta per a visionats de professionals de la indústria. Ja ho dèiem, un nou concepte de cine.

Sortim ara a l’aire lliure i anem a la plaça d’Osca, un dels racons més entranyables de Sants. A primera hora del matí d’un dia feiner, aquesta plaça envoltada de blocs antics de poca alçada sembla una postal de l’època en què els carros circulaven pel barri i als carrers hi havia llum de gas. Ara bé, en caure el sol s’omple de gent, atreta per les terrasses que s’hi instal·len. Una dotzena de vinoteques, vermuteries i bars de tapes es reparteixen l’espai, però nosaltres pararem a Homo Sibaris, al número 4 de la plaça, un celler cerveser a cura del sommelier Guillem Laporta. La carta de l’Homo Sibaris està plena de cerveses artesanes –entre d’altres, Sants, elaborada pel mateix Laporta– que podrem acompanyar amb formatges també artesans i altres 'delicatessen'. Si la nit ho permet, és recomanable fer el tast fora, a la plaça, il·luminada per vells fanals que s’han resistit a la jubilació.

A l’oest, la plaça d’Osca limita amb el carrer de Riego, una via amb nom de polític liberal que allotja algunes propostes llibertàries. Una d’elles és La Ciutat Invisible (als baixos del número 35-37), una cooperativa que, a més de despertar la consciència crítica dels veïns amb la venda de llibres com 'Contra la troika' (Costas Lapavitsas i Heiner Flassbeck) o 'Capitalismo canalla' (César Rendueles), dissenya i ven roba subalterna i infantil –bodis, pitets i samarretes per a bebès amb lemes com “Qui no plora no mama”, “Ingovernables” o “Les nenes bones van al cel, les dolentes anem on volem”– i ofereix assessorament cooperatiu i autogestionari, entre altres serveis. Disseny i comunicació, rutes urbanes, recerca social, investigació per a la transformació de la societat... Impossible sortir de la botiga sense sentir-se una mica més solidari.

En un altre àmbit, el gastronòmic, Sants atresora una petita joia, l’Addis Abeba (Vallespir, 44), un dels dos únics restaurants etíops de Barcelona (l’altre, obert a Gràcia i pioner a tot l’Estat, pertany a la mateixa família). L’Addis Abeba –el nom de la capital d’Etiòpia, que, en amhàric, vol dir flor nova– convida a fer una immersió en la gastronomia del nord-est africà, però també a capbussar-se en els seus costums. Per això, a l’hora de cruspir-nos un plat de verdures i guisats no farem servir coberts, sinó les mans: amb una mica de pràctica, serem capaços de pessigar el 'wat' o estofat amb la 'injera' –una crep de farina de tef, un cereal autòcton– com si ho haguéssim fet sempre. Des del restaurant ens aconsellen tastar el 'doro wot', un dels plats més reconeguts de la cuina etíop, elaborat amb pollastre guisat amb ou en confitura de ceba; el 'kifto', una recepta de vedella picada i marinada amb pebre picant, o el vegetarià 'duba', amb carbassa, porro, pastanaga, tomàquet i espècies. Però el consell més valuós és deixar-se portar per les textures i les aromes exòtiques, per la música ètnica, pel caliu i per l’hospitalitat de la casa.

No podem tancar aquest recorregut per les diverses vides de Sants sense anar de concert al Honkytonk Blues Bar (Finlàndia, 45), un local humil pel que fa a les dimensions, però gran pel que fa a la seva oferta. Terra i parets de fusta, llums tènues, fotos en blanc i negre, ampolles de bourbon rere la barra... El Honkytonk Blues Bar està fet a imatge dels que podríem trobar al Harlem novaiorquès o al Bronzeville de Chicago –als EUA, els 'honkytonks' són bars en què es pot beure i gaudir de música en viu–. No hi falta res, ni tan sols una parròquia entesa i fidel; potser és per això que ha rebut grans músics de casa i de fora. Ànima negra al sud del carrer de Sants.