És bonic fabular que darrere la vida i els ancestres de Rachel Weisz hi reposa, arraulida en la penombra, una pel·lícula. Una d’aquelles de Sidney Lumet o Martin Ritt sobre el Teló d’Acer, agents dobles i exilis poc explicats. Un d’aquells relats sobre la vella Europa atrafegada en temps de la post Segona Guerra Mundial, quan vivia polaritzada, gelificada per tot tipus de suspicàcies, per un mur alçat al mig d’una ciutat que era un símbol de la inhumanitat, la incapacitat per entendre’s i la freda convivència entre estranys. La Rachel va néixer a Westminster, Londres, l’any 1970. Els seus pares van traslladar-se a terres britàniques durant la Segona Guerra Mundial. George Weisz era un enginyer hongarès i Edith Ruth una professora i psicoterapeuta austríaca. A ella li agrada recordar que de petita el seu pare li explicava històries sobre el mag Harry Houdini, el sobrenom d’Erik Weisz, un hongarès de sang calenta i per sempre més mitificat com a precursor de l’escapisme. La Rachel mai ha tingut la certesa absoluta sobre un hipotètic parentiu amb el mag però per què s’ha de frenar la imaginació si et proposa al·lucinacions tan precioses?

Expliquen les biografies que el seu pare era jueu i que la seva mare va abandonar Viena l’any 1930. No costa imaginar que l’ombra del nazisme, la fosca pesta que recorria Europa, va enquistar-se entre els llaços i els afectes familiars. La Rachel va néixer i créixer al refugi britànic escollit pels seus pares. Bussejar per la seva vida i la seva trajectòria és una interessant experiència de coneixement. Permet fer-se càrrec de la importància, per exemple, del 'The deep blue sea' (2011) en la seva filmografia. La pel·lícula de Terence Davies s’infiltra en la puritana societat britànica dels anys cinquanta per explicar-nos l’atzarosa peripècia de la Hester, l’esposa d’un jutge de vida acomodada que veu capgirar la seva vida quan s’enamora d’un expilot de la RAF que l’ha tret de la monotonia en què s’havia instal·lat. En la serenitat del rostre de Weisz hi ha tota la força d’aquest relat gèlid i hieràtic sobre la hibernació amorosa d’una dona. En la mirada de la protagonista, en la seva capacitat de transmetre el màxim amb el mínim de recursos, és on cal buscar les essències. Poques vegades un film i la seva actriu protagonista es fusionen i es confonen de manera tan orgànica. Més enllà de les valoracions que cadascú faci sobre l’obra de Davies, admet poques discussions afirmar que la de Weisz és una creació commovedora, d’aquelles que en contemplar-les un té la certesa d’estar assistint a la consagració d’una artista, d’algú predestinat a calar, a fer forat.

En efecte, avui la néta apòcrifa de Houdini és una actriu important, instal·lada des de fa uns anys en una maduresa expressiva i creativa des d’on té poques manies. Si cal estar-se un temps sense treballar perquè els projectes que li arriben no la convencen, doncs es fa i ja està. Donar un cop d’ull als seus últims films és prou eloqüent. Un d’ells és 'Youth' (2015), la nova obra de Paolo Sorrentino, que després de la seva colossal 'La gran bellesa' retorna a similars territoris d’ensonyament, de poètica reflexiva i escèptica sobre el món en què vivim. També 'Langosta' (2015), una producció grega del director Iorgos Lanthimos, un relat futurista sobre una societat que obliga els solters a trobar parella abans de quaranta-cinc dies que es va estrenar aquest desembre. També serà a 'The light between oceans' (2016), el nou film de Derek Cianfrance –el molt interessant director de 'Blue Valentine' i 'Cruïlla de camins'–, acompanyada de dos dels actors del moment: Michael Fassbender i Alicia Vikander. Acumula, doncs, una notable hiperactivitat, una embranzida decidida després d’uns anys relaxats, entre el 2012 i el 2015, durant els quals només ha intervingut en dos passatemps com 'El llegat de Bourne' (2012) i 'Oz, un món de fantasia' (2013). L’explicació? Doncs hi deu tenir alguna cosa a veure un agent secret amb llicència per matar a qui freqüenta amb assiduïtat des del 2011.

Weisz i Daniel Craig feia vint anys que eren amics quan van coincidir al rodatge de 'Rere les parets' (2011). Ella s’havia separat l’any abans del director Darren Aronofsky –amb qui té un fill– i Craig estava compromès amb la seva nòvia, amb qui tenia una relació des de feia set anys. L’amor els va unir i ja no s’han separat. Es van casar en secret a Nova York i sempre que els hi pregunten expliquen que el secret del seu amor passa sovint per la cuina. A tots dos els agrada posar-se el davantal i remenar fogons. “No vaig ser feliç fins que em vaig casar amb el Daniel”, va afirmar en una entrevista concedida poc temps després de l’enllaç.

La seva anterior relació, amb l’introvertit i no sempre fàcilment digerible director de 'Pi', 'Rèquiem per un somni', 'El lluitador' i 'El cigne negre' no va ser una bassa d’oli. Ella va fer-li de musa a la incomprensible 'La font de la vida' (2006) i planificaven tornar a treballar junts en un biopic de Jackie Kennedy que no va arribar a materialitzar-se. Les aliances, no només les sentimentals, sinó també les artístiques i creatives, han sigut rellevants al llarg de la seva carrera. Potser la més important de totes és la que l’ha unit dues vegades al director Fernando Meirelles. La primera, 'El jardiner fidel' (2005), li va proporcionar l’Oscar a la millor actriu de repartiment. La segona –'360. Joc de destins' (2011)– potser no va ser tan reeixida però conté repunts d’intensitat molt interessants. Va voler també ser-li fidel a 'La mòmia', un dels films que la va catapultar a la fama, i dos anys després va intervenir a la seqüela. Quan fa memòria, se’n fa creus de l’afany prolífic d’aquells anys, a principis de la dècada del 2000. Combinava amb tota naturalitat el thriller ('Confidence' i 'El jurat', totes dues del 2003) amb la comèdia ('Un nen gran', 2002) i l’afinat drama psicològic ('Per amor a l’art', 2003). “Volia aprendre, absorbir energies, conèixer registres i gèneres diferents, contradictoris, equivocar-me”. Pocs errors flagrants ha comès, sempre s’ha preocupat de seleccionar amb bon ull i intuïció mesurada papers amb valor afegit, projectes injectats de possibilitats, directors amb mons substanciosos. Així li va arribar la seva Hypatia a 'Ágora' (2009), l’ambiciós film històric d’Alejandro Amenábar, que, entre moltes altres coses, li va permetre capbussar-se en la cultura espanyola –afirma ser fan de Lorca i haver llegit tots els seus llibres– i, atenció, en la parla del català. Quasi tot l’equip era català i es va preocupar d’aprendre paraules soltes per poder defensar-se en converses al plató. Espigolant entre els racons de la seva filmografia hi trobem alguns dels cineastes més interessants de la modernitat. Com Michael Winterbottom ('I want you', 1998), Wong Kar-wai ('My blueberry nights', 2007) i Peter Jackson ('The lovely bones', 2009).

Tot un món per explorar, per perdre-s’hi i intentar esbrinar el secret del seu magnetisme. Així és el món creatiu d’una actriu que de petita va ser captivada per 'El mag d’Oz' i les aventures del gos Lassie i que, ja convertida en estrella, en plena odissea de maduresa, va ser convidada a un capítol d’'Els Simpson'. Universos encreuats, les vides de Rachel Weisz.