La voràgine de l’eufemisme –la dèria col·lectiva de no dir les coses pel seu nom– converteix en diabòlica, al cap de poc, cada expressió políticament correcta que designi una realitat incòmoda. Van caducant una rere l’altra i cada cop duren menys. Del que, fa un temps, era el fenomen de les mares –dels ventres– de lloguer n’hem de dir, de sobte, 'gestació subrogada', amb un adjectiu propi del món hipotecari. Això, ara: demà, vés a saber què es porta per denominar les senyores que, cobrant o de franc, gesten i infanten la criatura d’una parella heterosexual o homosexual que, pel motiu que sigui, no ho pot fer. (I no vulgueu veure per enlloc ni un sol bri de frivolitat ni de judici moral en aquestes ratlles, si bé sí que hi saludo –com va?– els inquisidors furibunds disfressats de liberals.) La qüestió és posar-hi un nom prou enrevessat per emmascarar la cosa; les ideologies polítiques, socials i econòmiques de banda i banda de l’espectre polític hi tenen la mà ben trencada.

Gestació (endolcit, 'maternitat') subrogada, va. El cas és que la diversitat de les societats avançades també s’estén a una cosa tan animal com la concepció, gestació i criança d’un cadell humà. Aquesta magnífica complexitat no té límit: inclou l’homoparentalitat, la monoparentalitat, la pluriparentalitat i opcions més visibles com ara la reproducció assistida per inseminació artificial o per fecundació 'in vitro', o bé l’adopció internacional. Busqueu “maternitat subrogada” a Google i ensopegareu amb un fotimer d’anuncis d’agències que en venen i en viuen; al primer de tots, una del carrer Balmes de Barcelona exhibeix, monolingüement, “240 casos / año con éxito”; una altra, madrilenya, promet: “Proceso completo por €95.000”. Qualsevol contracte de gestació subrogada és nul de ple dret al Regne d’Espanya, on la mare legal d’un nen és la que el pareix, només el pare biològic pot reclamar-ne la filiació i cal una resolució judicial del país d’origen per poder inscriure al Registre Civil un fill nascut mitjançant turisme uterí. Passa el mateix en bona part del món –i de l’Europa occidental–, però permeten a les dones llogar-se el ventre mitja dotzena dels EUA, Rússia, Bielorússia, Ucraïna, l’Índia i Sud-àfrica; sense lucre, ho consenten el Regne Unit, Holanda, Dinamarca, Hongria, Israel, el Canadà (el Quebec, no), el Brasil i Austràlia, i, amb parentiu, el Brasil. Ho toleren un grapat més.

Legal o no, moral o no, ¿la transacció és lícita? Què t’impedeix gestar el fill d’uns desconeguts (o coneguts) per calés (o per altruisme)? Segur que, amb més raó, s’han fet les mateixes preguntes tots els que han externalitzat l’embaràs. La tirallonga de famosos globals o nostrats que han llogat mare creix i creix: Tom Ford, Miguel Bosé, Elton John, Ricky Martin, Miguel Poveda, Tita Cervera... I Elle Macpherson, Cristiano Ronaldo, Nicole Kidman, Robert De Niro o Sofía Vergara. Però la majoria són ciutadans anònims: 1.400 parelles de l’Estat van optar l’any passat per una gestació de pagament. N’hi ha associacions, revistes i bona part d’una fira (la barcelonina inviTRA, amb tres edicions). Un cas popular i anònim alhora, i precoç, és el de Baby M, amb gran repercussió als EUA als 80; tanta, que va inspirar, fins i tot, una sèrie de televisió. Al final de la història, el jutge va donar la custòdia de la criatura al pare biològic, i va establir un règim de visites per a la mare de lloguer (i biològica: tradicional, no gestacional), que es volia quedar el bebè. Solters, gais i madures –i joves infèrtils–, però poca lesbiana: una parella de dues noies disposa del doble de claustres materns.

Quan ja s’ha acabat el servei prestat –sovint, per pura i dura necessitat–, un cop tallat el cordó umbilical, una mare de lloguer ¿continua sent mare, poc o molt?, ¿conserva cap dret o deure davant del 'fill' que ha dut a les entranyes? No li és res de res encara que l’origen genètic del fetus sigui aliè? Qui es creu que el vincle creat al llarg de 40 setmanes de comunió orgànica desapareix per art de màgia? Des del punt de vista jurídic, no hi ha respostes unívoques; des de l’ètic, encara menys. No s’ha inventat cap índex de paternitat que quantifiqui, de manera objectiva, si s’és gaire pare o mare d’algú: o se n’és o no se n’és, sense mitges tintes. Aviat, quan es pugui mesurar si un progenitor ho és més o menys, els científics toparan amb l’evidència innegable: haver engendrat, gestat, adoptat, educat, protegit o finançat el presumpte fill, haver-ho fet més o millor, no te’n fa més pare: el que compta de debò, l’únic factor determinant, és haver-lo estimat. Estimar-lo. Només aquesta prova del cotó fluix –i no pas minúcies com ara un nas idèntic– distingeix un pare, una mare, d’un mer parent.