A l’aeroport de Son Sant Joan és indiferent el mes que marqui el calendari, sempre hi ha gent. Però en època de vacances -Nadal, Setmana Santa (com és el cas), estiu...- la gent es multiplica per tres o per quatre, talment com es propaguen les plagues contra les quals no hi ha pesticida eficient amb què fer-hi front. La Tonina pensa que no pot ser pitjor, que ja han tocat fons, però cada vegada que trepitja l’aeroport el panorama supera l’anterior i en especial després de la pandèmia. La Tonina està convençuda que si la progressió és aquesta, l’illa s’acabarà enfonsant en les profunditats del mar i aborígens i turistes, que l’han convertit en la seva segona residència de luxe inaccessible per als mortals autòctons, s’extingiran abans que la resta del planeta. Ho comenten amb el seu germà Miquel abans d’acomiadar-se dins el cotxe en punt mort, davant la porta de les sortides. El seu germà ho veu com ella, però viu del turisme, com la gran majoria de gent de l’illa. S’encongeix d’espatlles quan la seva germana s’emprenya de mala manera per una constatació més que tothom fa la viu-viu no fos cas que perillessin les garroves. Tanmateix...

Aquest cop la Tonina haurà de passar per facturació. Ho evita sempre, però fa unes hores ha rebut un missatge de la companyia aèria dient que han canviat la política de facturació i que demanen als senyors clients que passin per mostradors. Ja els hi val, canviar la normativa en moments tan sensibles com l’operació tornada de Setmana Santa, remuga per dins la Tonina. Ha de fer quaranta minuts de cua abans que el personal de taulell li digui que tot està correcte, però que haurà de deixar la maleta a la cinta i que l'hi col·loquen a la bodega perquè l’avió va massa ple. Bufa, però deixa fer. Al control de seguretat hi suma vint minuts més de cua. Té temps de sobres per reconèixer, deu persones enrere, un dramaturg del Principat que a ella li encanta i que viatja sol, com ella. Fa cara d’exasperat amb un punt teatral que deu portar incorporat de manera natural. Vint minuts després passa per sota l’escàner i arriba a la botiga que ven perfums i xocolata a l’engròs en una amalgama d’olors dolces que provoquen un mareig agreujat pels nervis salvatges i la polipnea. A la pantalla d’informació hi ha una teringa de vols acompanyats del participi en color vermell to presagi: "Endarrerit". Quan faltin deu minuts per a l’hora prevista que havien d’embarcar, un nou rètol anuncia que els passatgers d’aquell vol, el seu, rebran informació al cap de deu minuts. En passen vint quan, en un nou missatge, se’ls diu que es dirigeixin al tauler informatiu de la companyia. Mitja hora més tard, una noia amb la paciència, el somriure i la inconsciència a prova de bombes els explica que al cap d’una estona disposaran d’un vol on prioritzaran les famílies amb nens petits i la gent gran, però que la resta de passatgers hauran d’esperar-se unes hores per poder ser recol·locats en el darrer vol del dia, calcula que unes cinc hores després del moment en què estan. També els dona un tiquet que val per a una aigua i un entrepà a bescanviar en algunes de les cafeteries de l’aeroport. I, és clar, el típic "Ho sentim molt" seguit del clàssic "Problemes tècnics", que serveixen sempre per a tot. La Tonina veu com el dramaturg va a parlar amb la noia i ella fa brandar cap i mans a banda i banda dient-li que no al que sigui que li demana ell. Pensa que d'aquí a un temps en farà una obra de teatre, d’això que ara el treu de polleguera.

La Tonina envia un missatge al Miquel i busca una taula d’un bar per fer passar les hores. Just acaba de treure el llibre de la bossa quan arriben a la vegada un home gran i un noi que no van junts, però que li demanen si poden seure amb ella, als llocs buits del seu costat. La Tonina preferiria no haver de parlar amb ningú, està de molt mal humor, però els diu que facin. El senyor gran està nerviós i sembla cansat i li explica que no pot enviar un missatge a la dona per dir-li que està atrapat a l’aeroport perquè se li ha acabat la bateria del mòbil. I que segur que deu estar patint molt. La Tonina li ofereix el mòbil i el carregador. El noi, mentrestant, li diu a l’home que li va a buscar l’aigua i l’entrepà, que li anirà bé menjar una mica per tranquil·litzar-se. A la Tonina aquell gest la commou. Una mica d’humanitat després de tantes hores de no sentir-se persona. De ser un número a la mercè dels designis arbitraris d’una companyia aèria, un cop més. El noi torna i s’asseu davant d’ella. Comencen a parlar, mentre l’home va menjant a poc a poc a la vegada que recupera la calma. El noi li explica que és de Terrassa, que té una empresa especialitzada en treballs d’altura i que es dediquen a col·locar les xarxes de protecció de les muntanyes per evitar que les esllavissades puguin causar accidents. Diu que ara n’estan fent unes de nova generació, amb sensors. Li diu que Mallorca és un dels seus llocs preferits, en especial la serra de Tramuntana. Que hi ve sovint. Per feina. Però que treballar al paradís és una mica com no treballar. La Tonina somriu. Han passat unes quantes hores i gairebé s’ha oblidat que estan encallats en aquell no-lloc, espai de pas, que és l’aeroport. Li agrada com parla el noi: li interessa tot el que li explica de xarxes, de muntanyes, de rocs que queden suspesos evitant desgràcies. Li agrada com el noi fita el senyor gran, cuidant que estigui bé. Li agrada el seu bon humor. Li agrada ell. 

Quan falten deu minuts per a les dotze de la nit, l’home gran, el noi i la Tonina embarquen en l’últim vol de la jornada, direcció Barcelona, després de set hores d’impàs a Son Sant Joan. Seuran a la fila vuit. Quan arriben a Barcelona, la Tonina encara haurà d’esperar la maleta en una sala deserta. El noi i l’home gran s’esperaran amb ella. L’home gran i la Tonina compartiran taxi, però el noi anirà cap al pàrquing on té el cotxe. No serà fins que arribi a casa que la Tonina s'adonarà que no té cap contacte del noi. Que ni tan sols sap com es diu aquell home xarxa que també ha evitat que ella es precipités en la desesperació i l’ha portat al paradís.