Fa deu minuts que ha sortit de la carpa il·luminada i ha deixat el soroll de gent i la cançó de la Whitney Houston cada vegada una mica més lluny. Necessitava respirar. Respirar i estirar les cames llargues que té. I, sobretot, fugir d’allà com més de pressa millor i sense despertar l’atenció de ningú. Li ha passat que de sobte ha notat que els pulmons s’havien embarrancat dins seu, just enmig de les costelles, allà on fa més mal. No podia respirar. 

El sermó que el capellà ha recitat de manera monòtona també li ha sonat a cançó mentidera: "Carta de sant Pau als cristians de Corint", ha dit amb una veu solemne assajada. Allà, amb el cul quadrat damunt d’un banc de fusta dur, ho admet, s’ha començat a posar molt nerviós perquè ell, de paciència, en gasta més aviat poca. Esperava ansiós el moment en què el capellà diria allò de "si algú té alguna cosa a dir que ho faci ara o calli per sempre", però l’home no les ha dit pas, aquestes paraules. Una altra farsa dels casaments, que ho sapigueu els que aneu sempre a última hora.

Però ha estat el discurs del padrí, hores més tard, des de la taula presidencial del banquet, el que l’ha acabat de rematar. Perquè era ell qui hauria hagut de pronunciar amb públic les paraules de l’escollit. Ell que va ser el millor amic de la Cèlia durant anys, qui durant uns mesos en va ser parella. A qui li va costar el que no està escrit tornar-ne a ser amic, com si no hagués passat res. El qui va acceptar en Bernat perquè no quedava cap altre remei si volia mantenir la Cèlia a la vora. Qui va renunciar als seus verdaders sentiments. Qui es va empassar els seus desitjos secrets com si fossin claus roents clavats a la gola. 

I avui ha assistit al casament de la seva millor amiga. Ha escoltat sant Pau predicant paciència i el discurs d’un padrí de pa sucat amb oli que no sap ni rimar ni explicar anècdotes amb una certa gràcia.

I ara que comença el ball, ell necessita sortir a donar un tomb. "I will always love youuuuuuuuuu", sent de fons. Definitivament, necessita airejar-se una mica per veure si així li passa una mica la mala jeia i és capaç d’acabar la nit amb una certa dignitat sense discutir amb cap aprenent de predicador, sigui de la casta que sigui.  

La gespa és humida i li entra pels mitjons bons que porta i com que s’ha fet fosc no sap gaire bé per on va. No coneix aquell lloc, no hi havia estat mai. Només sap que ha de caminar de pressa i que només pot anar cap a una direcció: la que el porti com més lluny millor de la carpa de la felicitat. Hi ha un moment en què la gespa s'acaba i comença un empedrat. Al fons es veu el poble on hi ha l’hostal on ha reservat la nit, com alguns dels altres convidats del casament. De fet, li ha semblat veure la cosina de la Cèlia i el seu marit fent el check-in just quan ell enfilava l’escala d’emergència amb un dit agafant el ganxo del penjador i el vestit damunt l’espatlla.

Camina i camina com un esperitat i l’empedrat el porta fins a un pont que travessa un torrent. És un torrent gros, que baixa amb un bon cabal. Fa molta fosca, però ell en sent el soroll i la humitat que se li enganxa als ossos per dins i li encarcara les neurones. Se sent un pobre desgraciat. Es posaria a udolar com la Houston en els moments més amargs, però, de sobte, veu una cosa que li canvia el focus de lloc. Li ha semblat veure una silueta damunt la barana del pont. Han estat només uns segons, però està convençut que hi ha algú a la vora fent equilibrisme. S’hi acosta i, efectivament, allà davant seu, un home d'esquena a punt de tirar-se al precipici.

"No ho facis!"

"No en tens ni idea, deixa’m".

"No ho facis, siusplau".

No sap si ha estat per aquest "siusplau" en concret. O per la veu de por que li ha sortit de dins, o perquè ha estat incapaç de dir-li res més, ni fer-li cap sermó improvisat sobre la vida, l’esperança, l’amor dels qui l’estimen tot i que ell no en té ni idea. No serveix de res la prèdica, de res. Tampoc els discursos buits, les paraules de sucre.

A canvi d’això prefereix allargar-li la mà, que li tremola. La deixa suspesa, un segon, dos, tres, quatre... No és fins al segon vint-i-quatre que el suïcida l'hi entoma. S’hi aferra fort. Ell s’aferra fort a l’altre i queden així una estona, damunt el buit. Fins que la gravetat es decanta cap al costat de la vida. L’home, que li ha deixat caure tot el seu pes damunt, respira molt de pressa; ell també. S’abracen.

Un es reconeix dins de l’altre com un mirall invertit. I potser només això, només això els salva.