Coincideix amb ella al parc de vora casa. La veu asseguda sempre en aquell banc amb el seu aire despistat mentre el seu petaner juga a la vora amb una pilota de tenis esfilagarsada. Ell hi passa per davant un parell de vegades, li diu bon dia i acarona el caparró del gos. El seu labrador, en canvi, ignora completament la dona i aquell esquitx de bèstia que no li interessa el més mínim. Ella és elegant, tranquil·la. Li torna la salutació. "Com està?". A ell li sembla una invitació a la conversa, però quan alguna vegada ha intentat contestar-li que bé, que el temps, que ves aquests gossos... ella ja torna a mirar cap a un altre costat amb els ulls desencaminats i aquell somriure a la boca que té perfilat permanentment a la cara. No li sabria posar edat, però probablement no és gaire diferent de la seva. Segur que, com a molt, es porten només dos anys.

Un dia s’hi asseu a la vora i li diu pel seu nom. Ella li demana que què li agradaria dinar, i ell li respon que sopa de ceba. Que a casa en menjaven fa temps i que era boníssima perquè estava feta amb la recepta de l’àvia i que allò el transportava a quan era menut, a la llar de foc de la cuina, a les mans molsudes d’aquella dona que tenia calor tothora i anava arromangada a pesar del fred. I que malgrat l’agitament de la cuina, portava sempre un davantal immaculat. Coure la ceba a foc lent amb mantega i oli, el raig de vi ranci i el brou de pollastre que sempre li dona més consistència que feta amb aigua, només. L’àvia sempre deia que a la cuina les presses eren mala companyia i ella era de les que sabia triar bé la gent que volia tenir a la vora.

El record de la sopa de ceba li ha despertat totes les papil·les gustatives i ja està salivant quan ella es posa a parlar de la capacitat que tenen les olors o la música de transportar-te a altres moments de la vida o connectar-te amb les emocions. Ella li diu que li agradaria estar en el laboratori on feia feina, com quan era jove, i tenir les provetes ben etiquetades plenes de records perquè a vegades, només a vegades, troba que s’oblida de coses. El cap i els anys, que no passen en va per a ningú...

"Qui no té un all, té una ceba. I mai tan oportú ara que parlàvem de cebes". S’enriola tota sola i ell pensa que és encantadora. Se’n podria enamorar. Una altra vegada.

Ell li diu que té raó. Li agafa la mà, però ella li aparta precipitadament.

"Disculpi, és que no sé qui és vostè. Ens coneixem?". El mira amb uns ulls buits d’una buidor que és com un pou sense fons. Un lloc on els crits, les queixes i la desesperació queden somorts i aliens als sentits de la resta del món.

Ella s’aixeca del banc i comença a caminar. De sobte s’atura, però no sap ben bé cap a on anar. Ell, al darrere la segueix, de ben a prop.

"Vol que l’ajudi?"

"Sisplau, ara estic una mica desorientada. Crec que no sé tornar a casa".

"Jo sé on viu. L’acompanyaré".

"És molt amable".

Ella l’agafa de bracet i van en processó cap a casa. Ells dos, davant el petaner amb la pilota de tenis a la boca i el labrador, al darrere. Si algú els veiés de lluny segur que pensaria que fan un estampa ben bonica. S’hi hauria d’acostar una mica més per veure que ella somriu, perquè somriu sempre, però que en els ulls se li intueix una por amagada. Que ell fa cara de trist i abatut, però que concentra tota la força i la seguretat en el braç que la sustenta a ella i que els dos gossos no s’acosten l’un a l’altre perquè fa temps que, a casa, han après l’art de la discreció.

Al rebedor, ell li treu la jaqueta i la penja a l’armari de l’entrada. I ella li fa un petó al front i li diu que l’ha trobat a faltar. Que a fora fa fred i que al parc ha conegut un senyor molt amable que li ha explicat una recepta de sopa de ceba.

Ell li diu que fa temps que no en mengen i que és una bona idea i ella somriu satisfeta de saber que ha tingut ella la idea. Tot i que afegeix:

"No sé si me’n recordaré de tot el que m’ha dit aquell bon home. Però sí que m’ha dit que és important saber triar bé les companyies. I d’això jo en sé un niu”. I li pica l’ullet.

"No et preocupis, segur que trobem la recepta".