"Saps què? La tester japonesa es diu Yoko Ono".

El Tirs era matiner. Li agradava arribar el primer al laboratori, agafar-se un cafè ben amargant de la màquina i gaudir dels primers minuts del dia a la seva taula de la feina, sol, envoltat de cadires buides i amb el brunzit d’ordinadors i servidors de fons. Aquell soroll per estrany que pugui semblar, el relaxava i el feia sentir bé. Una mena de mètode Pàvlov, canviant el so de la campaneta pel de les maquinàries, i el menjar que feia salivar el gos per un altre tipus de felicitat. S’hi estava una bona estona fins que no començava a arribar la resta de l’equip: primer els alemanys, després els francesos, els taiwanesos, els xinesos o els coreans. A dos quarts de nou en punt, un directiu jubilat japonès acompanyat de la seva ajudant de la mateixa nacionalitat. A les nou, els italians. I quan faltaven pocs minuts per a les deu, els brasilers i la Yoko, la tercera japonesa.

Aquest era l’equip complet d’un laboratori de desenvolupament de programari d’una gran empresa informàtica de Toronto, al Canadà. El Tirs feia cinc anys que hi treballava. De tot plegat, ara ja en feia vint. Era una època d’efervescència tecnològica; del boom del comerç electrònic, les anomenades primeres “botigues a internet”, la gran sensació. L’empresa on treballava el Tirs hi destinava una part important del seu pressupost. Volia potenciar el que aleshores era el seu “producte estrella”. Havien contractat tres persones de cada país per traduir el producte allà mateix. Ben bé com si es tractés del llançament d’una d’aquestes novetats literàries que es publiquen en simultani arreu del món, cosa que fa que els traductors de les diverses llengües estiguin mesos tancats, sense contacte amb el món exterior i amb unes clàusules de confidencialitat exasperants perquè no se n’escapi cap sorpresa al món exterior fins a l’hora de la veritat.

Els traductors de l’empresa del Tirs treballaven braç a braç amb els desenvolupadors. I, per tant, cada un d’aquests equips estava format per un traductor, un informàtic i un coordinador. Entre ells hi havia bona relació, tot i que a l'hora de relacionar-se tendien a formar-se dos grups marcats per la llengua: els europeus i els asiàtics.

El Tirs, per tant, no havia parlat mai amb la Yoko. En primer lloc, perquè va ser l'última a incorporar-se. En segon lloc, perquè no coincidien en el grup habitual. Quan el seu company va dir-li mig de broma que la nova es deia Yoko Ono, potser sí que ell va fixar-s’hi una mica més del que havia fet abans. Li va semblar una dona molt interessant, discreta i silenciosa, però tenia alguna cosa especial. Dir-se com una llegenda misteriosa sempre té alguna cosa d'especial.

Un dia, després d’agafar el cafè i engegar l’ordinador, el Tirs va veure que no era el primer a arribar a la feina. Va trobar-se la Yoko i espontàniament va demanar-li si havia caigut del llit. Feia cara de cansada i preocupada, i el Tirs va pensar que potser no hauria entès la broma. Ella li va dir que havia passat tota la nit al laboratori. Que tenia un problema amb un fitxer i que no trobava la solució a un error que li sortia de manera permanent. El Tirs es va gratar el cap i li va dir que li passés el fitxer per e-mail, que miraria d’ajudar-la. Els desafiaments li agradaven, tot i que aquell tingués el problema de l’idioma afegit, perquè el Tirs de japonès no en sabia ni una mica, però va pensar que en el llenguatge dels zeros i els uns tot era molt més senzill, i amb aquest llenguatge ell era un expert.

"És inútil. L’he mirat línia per línia, més de vint mil, i no trobo l’error. Senzillament el fitxer no funciona, i avui és el dia en què s’han de lliurar els fitxers d’ajudes acabats".

"Tu passa-me’l. Per provar no hi perdem res".

Evidentment no entenia absolutament res del contingut del fitxer, però el Tirs sabia que aquests fitxers funcionen amb un sistema d’etiquetes de diferents tipus que han d’anar perfectament imbricades i emparellades. Si no ho estan, no hi ha cap missatge d’error ni cap pista: senzillament l’ajuda no funciona. Va posar fil a l'agulla: va escriure un petit programa que feia un recompte intern de les etiquetes, per tipus i ubicació, i en localitzava les anomalies.

En menys d’una hora havia trobat els errors. No un, sinó dos, que s’ocultaven mútuament. Per això la Yoko no els havia pogut trobar. Va corregir-los, va provar el fitxer i funcionava. Amb orgull, li va enviar el fitxer a la Yoko i li va anar a demanar que ho provés.

Adjunt al missatge hi va afegir la cançó Be my Yoko Ono, dels canadencs Barenaked Ladies.

Fa vint anys de zeros i uns. I que ells són dos.