Fa molts dies que es prepara la presentació que ha de fer davant d’un auditori de més de tres-centes cinquanta persones. L’han convidada a unes jornades que tenen com a títol genèric “La intimitat com a font d’autoexpressió”. Hi participen escriptors, cineastes, artistes plàstics, però també científics com ella. De fet, l’encarregada de l’acte de clausura és ella, la que ha de recollir totes les xerrades prèvies i donar-hi una certa coherència, amb base neurocientífica. Porta una part teòrica preparada, i l’altra l’haurà d’anar fent sobre la marxa, és a dir, escoltant el que diguin els ponents previs. No pot dissimular que està nerviosa. Sempre s’hi posa, davant de qualsevol acte en públic. I mira que ja en porta una bona rècula. Però en aquest cas s’hi afegeix que el públic no és l’habitual. Perquè ella està acostumada a les ments pràctiques, al llenguatge tècnic, a les proves, refutacions, i a la investigació. No pas a la creació, a l’art o a la poesia. I aquest escenari, fora de la seva zona de confort, la fa sentir insegura.

A l’aeroport, mentre espera que la pantalla anunciï la porta d’embarcament on s’ha de dirigir, entra a la botiga de roba interior de luxe que té uns pòsters immensos de noies vestides amb sostenidors i calces de puntes i randes just davant les escales mecàniques. Unes noies que miren a càmera sabent que seran admirades per la seva bellesa explícita, però que transfereixen a un tros de tela amb totes les connotacions que el màrqueting converteix, per art de màgia, en valors com el desig, la llibertat, la seguretat, la bellesa, l’elegància, el confort.

Pensa que voldria representar tot allò. També recorda aquella cap de departament que sempre els deia que una bona tàctica per evitar els nervis en públic era imaginar-se tothom despullat, i no pot evitar somriure i pensar "Si hem d’anar nus que sigui amb classe". Per tot plegat es compra el mateix conjunt que el de la noia del pòster. Dues talles més.

Quan arriba a la ciutat va directa a l’hotel. Només té una hora i mitja per vestir-se i anar cap al centre de congressos. A l’habitació hi ha un mirall molt gros just davant d’un llit doble de dos per dos. S’emprova la roba interior comprada i se sent millor, com si s’hagués posat la capa de superheroïna. Després torna a dubtar, aquest cop entre dues bruses: ¿la blau marí de màniga tres quarts o la blanca sòbria?

Un cop arriba al centre de congressos, la van a rebre. I a partir d’allà es deixa anar i comença la funció. Assisteix a totes les conferències prèvies, pren apunts, modifica el seu guió. Introdueix alguna anècdota en el seu discurs (sempre és una bona manera de captar l’atenció); rebaixa el contingut d’algun fragment per fer-lo més comprensible. Quan arriba el seu moment, puja damunt l’escenari i brilla amb les seves explicacions. Nota com aconsegueix arribar al públic, que la mira amb atenció. A primera fila veu caps assentint, a tercera en percep dos que estan prenent apunts àvidament. Li marxen tots els nervis i sent que està fent una de les millors intervencions de la seva carrera. Ho constata quan, a l'acabar, el públic s’aixeca en bloc per aplaudir-la.

Després de la jornada se’n van a sopar tots junts. Rep la felicitació de tots els organitzadors, i també de molts dels ponents. Se sent contenta i satisfeta. Intenta tenir alguna conversa interessant amb un cineasta, un poeta i una escriptora d’èxit. El primer només parla ell. El segon és incapaç de mirar-la als ulls. La tercera vol encetar un nou debat sobre la intimitat i li replica un dels arguments que ella ha exposat a la conferència. Però ella, sense esma, no té ganes de tornar-s’hi. Diu que està cansada i s’excusa. Té ganes d’arribar a l’hotel.

Hi va caminant de pressa. Fa uns minuts, quan l’escriptora estava exposant el seu punt de vista, ha rebut un missatge d’ell per Telegram. Li demanava com li havia anat. Que havia estat pensant en ella tot el dia. Que li ha enviat energia. Que està segur que ho ha fet de conya. Que quan vulgui, poden fer una videoconferència. Que està sol perquè han marxat al poble dels avis.

Li truca, després de treure’s la brusa blanca, descordar-se els pantalons que l’estrenyen, desempallegar-se de les sabates de taló. Parlen tranquils. Ella li explica com ha anat tot. Ell li diu que està molt content per ella. Fa temps que són amics, una mica menys que són amants. Ell no li parla del seu matrimoni esgotat; ella només sap que ell no sap com deixar-ho. Hi ha la nena, el negoci, tota una vida junts. Ella no pregunta; ell, quan està amb ella, fa veure que la resta no existeix. Però a ella li agradaria sortir de la clandestinitat, viure aquella intimitat que ha analitzat científicament. Fer-ho amb una llibertat que està coartada per una història que no li pertany. Voldria no haver-se de trucar per Telegram. Voldria poder fer plans, projectar-se. Voldria compartir aquella habitació d’hotel, aquell llit de dos per dos, amb ell. Voldria no haver de mentir ni compartir cap mentida. Però ell està casat. I la intimitat entre els dos és només un anhel.

Ella torna a posar-se trista. I ni tan sols quan ell li diu que que boniques aquestes randes i brodats que li veu, és incapaç de sentir-se ni segura, ni lliure, ni bella, ni tan sols desitjada. La capa d’heroïna acaba de perdre tot el seu poder, i ha tornat a reduir-se a un tros de tela que presagia un somni impossible digne del millor anunci de publicitat.