–Et puc fer un petó?

–Crec que és una mala idea.

Cinc segons després estan arrambats l’un contra l’altra, perpetrant el perill i la feta, en un racó fosc del bar on s’han trobat menys fortuïtament del que sembla. Un cop passat l’embat, el racó tampoc és tan fosc i el desig s’esfuma com una ànima sense pena. És ell qui creu que no era una bona idea, però després, passades les hores, mirarà de convèncer-se que era inevitable, que no n’hi ha per tant, que una relliscada la pot tenir tothom, que simplement havia de passar. Que els petons amb dubte sempre tenen més bon gust i que en el moment que passa la culpa no existeix. No pensa tampoc en la ressaca que se li arraparà com una paparra a la pell durant dies. I aleshores ja no valen ni reclamacions ni penyores.

La Noemí li olora la por però ell no té esma per dissimular. Potser és que el temps de descompte ja ha caducat. O potser és que, en el fons, ja hi havia la intenció de dinamitar-ho tot. En tot cas, es penedeix d’haver cremat el cartutx amb una pólvora defectuosa i humida que no ha provocat cap mena de foc d’artifici en l’alternativa. S’ho ha jugat tot a una mala carta. Perquè la Marta treballa amb la Noemí. Es coneixen. Amb ell havien coincidit un parell llarg de vegades. S’havien vist i després s’havien mirat. Hi havia connexió i intenció tot i la parella, tot i la vida muntada. Tot i els nens petits i el gos. Massa fonaments estructurals perquè la partida fos de sucre.

No sap per què ho ha fet. Tampoc sap si se'n penedeix de veritat. Fa temps que la relació amb la Noemí està en un punt mort de difícil tornada. Ell es parapeta darrere el procés de l’embaràs que els ha desgastat fins a l’última gota. Potser ella també, però no s’ho han dit mai. Totes les proves, tots els in vitro, les injeccions, l’hormonació, els nervis, el mal humor, la frustració, la sensació de desgast. Totes les vegades que ha estat que no. L’obsessió d’ella per fer sexe només quan estava ovulant. Després a totes hores, a la desesperada i amb una fúria desmesurada. A ell, al principi li feia gràcia; després se’n va acabar cansant. De la urgència, de la mecànica, de la pressió, de sentir-se culpable, de la desconnexió amb la Noemí des de feia tant de temps. Fins i tot abans que tenir un fill es convertís en l’únic objectiu.

L’amor ha quedat diluït enmig de paraules com punció fol·licular, gàmetes, cultiu, transferència, congelació o un asèptic "aquesta vegada no ha pogut ser; descanseu i després podem tornar a intentar-ho".

Quan ell li ha confessat el petó i el dubte, ella li ha ordenat que se n’anés de casa. Quan li ha dit que era amb la Marta, mare fecunda de dues criatures de qui parla a totes hores a la feina, posant-se com a exemple de maternitat sense fissures, ella li ha cridat que no el volia veure mai més. Li han bastat dues frases per fer-lo fora de casa, de la seva vida i liquidar una relació de més de quinze anys. Sense treva, sense compassió. Sense possibilitat de retorn.

Li explica tot això a un col·lega assegut en el mateix bar on es va trobar la Marta fa dues setmanes i on va decidir fer-ho explotar tot pels aires. Escolta les seves pròpies paraules dites en veu alta i ell mateix sent fàstic i pena, però també pensa en l’inevitable.

L’excusa que li surt de la boca com si fos un exabrupte en el mateix moment que li retornen els ulls en blanc de l’amic que són mirall. La vergonya s’amplifica, però és incapaç de sentir-se culpable i només pot pensar que ara se sent alleujat.

Fa massa temps que ha deixat d’enyorar la Noemí. Molt abans que decidissin tenir un fill o que un petó torpedinés la relació. Potser, al capdavall, no va ser tan mala idea...

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify