Li pugen els nervis per les cames com si fossin una corrua de formigues carretejant tot el menjar d’un hivern sencer. No pot ni sap estar-se quieta a la seva habitació. S’ha canviat deu vegades la roba que porta, dues les sabates (bàsicament perquè no en té més, de sabates de mudar), i davant del joier mig obert, s’ha emprovat un parell d’arracades fins que ha aconseguit decidir-se per les daurades que tenen una perleta en el penjoll.

Està nerviosa des de primera hora al matí. Fins i tot el fill gran, el Josep, li ha dit, quan l’ha anat a veure a la residència per portar-la a missa, que la veia molt neguitosa, i li ha preguntat si es trobava bé. Ella li ha contestat que estava com sempre, i ha vist de seguida a la cara del fill que no se’n creia ni mitja veritat. A més, al cap de dues hores, ha rebut la trucada del fill petit, que li proposava d’anar al cine la setmana que ve. I el fill petit sempre és dels que van atabalats i li costa trobar moments per compartir amb la seva mare, tret de la visita del cap de setmana, que no falla mai. Per tant, ha deduït que el fill gran ha trucat al petit, just sortir de la residència, per fer front comú. Intueix que estan força preocupats per ella. Però ella ja és prou grandeta i vol que la deixin una mica a la seva, tot i que això del cine és un argument força imbatible en el seu cas. Saben, tots dos, que el cine és una de les seves passions i que d'ençà que és en aquell lloc, fa any i mig, en veu poc i ho troba a faltar. Tot i que un cop cada dos mesos, els cuidadors converteixen la biblioteca en un cinefòrum, les pel·lícules que hi projecten són massa comercials per a ella, tenen poca teca, i a ella li agrada el cinema de veritat. Però té poc quòrum. Als qui, com ella, els agrada el cine, prefereixen o bé les pel·lícules que ja han vist o les que no els fan pensar gaire. L’evasió és la manera més directa de fugir de la realitat. I deixar el cervell en punt mort assegura l’escapisme sense haver de dissimular el truc.

Per això al fill petit li ha dit que li sembla bé que la setmana que ve se l’endugui al cinema i, a més, la pel·lícula que li proposa li ve molt de gust. L’altre dia en va llegir una crítica molt bona al diari del centre que només llegeix ella i va pensar que li agradaria veure-la. Però al fill petit també l’avia ràpid per telèfon. Encara ha de fer moltes coses i l’hora s’acosta.

No sabria dir quan va començar tot. Suposa que és difícil posar un punt de principi a qualsevol història. No ho ha pogut explicar a ningú. Ella, dins seu, creu més en les intuïcions. Una mirada, un somriure. Començar a parlar. "Soc vídua des de fa quatre anys"; "Jo en fa un". Una manera de pensar similar. Però sobretot com s’entenen fins i tot sense dir-se res. Aquella sensació d’estar en un lloc conegut, de sentir-se a casa. De saber-se des de fa molt de temps i a la vegada de ser incapaç d’imaginar la vida sense l’altra. No passa ni moltes vegades ni amb tothom. De fet, passa comptades vegades i, quan passa, algú n’escriu una novel·la o en fa una pel·lícula o una obra de teatre. Però ella ara sap que no és ficció i que el que sent és tan real com la vida que ara sent amb més força que mai. Ho viu així. Té la percepció que allò és molt especial. No recorda haver tingut mai aquell desassossec, aquelles pessigolles, aquella pell eriçada, quan li agafa la mà o quan la mira. No recorda gens com va ser amb en Lluís. No recorda haver passat per aquell camí cap altra vegada. No recorda ni el neguit de l’excitació, ni aquella mena d’agitació. I encara menys, recorda, no haver-ho pogut dir-ho a ningú i tenir la sensació d’estar cometent una imprudència, córrer un perill, fugir, per primera vegada de les lleis establertes.

Va ser la tarda abans que marxés quinze dies de vacances amb la família a Palamós. A la residència feien la festa de final de curs, i en un moment que es van quedar soles li va dir que li volia fer un regal. Era un paquet petit i l’havia embolicat amb un paper daurat sense lletres. Quan el va obrir es va trobar amb un pintallavis vermell roent, preciós. Ella no havia tingut mai un pintallavis vermell. De fet, se’ls havia pintat ben poques vegades a la vida, els llavis. Però li agradava mirar-li la boca sempre tan ben perfilada i un vespre li va dir que li agradava molt com li quedava aquell foc a la cara.

La tarda abans de les vacances, ella li va regalar un pintallavis com el seu. Li va demanar si volia que li pintés els llavis i ella va respondre que sí. Ho va fer amb molta cura. S’hi va estar molta estona, mentre li deia que guapa que estava. Quan va acabar li va dir que no era tot, que li faltava el més important de tot. Aleshores la va besar. Uns llavis vermells es van fondre amb uns altres del mateix to i es van convertir en uns de sols. Després li va dir que es veurien aviat i ella va ser incapaç de respondre res perquè tenia por que si obria la boca se li escaparia de cop tanta emoció, tant desig, tant d’amor. En canvi, ho va tancar tot dins d’una gàbia daurada pintada de vermell a l’espera que ella tornés.

Han passat els quinze dies i ella està ben nerviosa. S’ha canviat deu cops de roba. Ha triat les sabates i s’ha engalanat amb les arracades de penjolls. Es mira al mirall de tocador i es pinta amb poca traça els llavis.

Està a punt per obrir de bat a bat la porta de la seva gàbia en un argument de pel·lícula que algú ha escrit per a ella.