Es mira la cicatriu que té al baix ventre, davall el plec de la carn flàccida, i pensa en totes les que té i que no són visibles ni físiques. Se la ressegueix amb la punta del dit i s’esgarrifa quan nota la protuberància sota la pell. Li agradaria no tenir aquella nafra ni haver passat tot el que ha passat fins a arribar a aquell lloc on és ara. Però també li agradaria tornar a tenir aquella cabellera llarga, forta, sense canes. Els pits que lluïa amb un escot impúdic. Calçar els talons que li suplien els centímetres de menys i que li donaven l’alçada per mirar el món amb seguretat. Tan lluny d’aquella adolescent que caminava encorbada per no destacar per sobre dels altres a vuitè.

La Carme pensa que li agradaria tornar a l’òpera. Vibrar amb Bizet i aquella Carmen poderosa i vermella amb qui se sentia tan identificada. Les ganes d’agradar i l’orgull quan ho aconseguia.

Quan la Carme va conèixer en Pere, ella ja tenia la nena de tres anys, havia fugit a Granada i n’havia tornat. S’havia reconstruït, pel cap baix, un parell de vegades. L’aterratge a Barcelona no va ser gens fàcil. La jornada laboral completa, les acollides, els menjadors, les extraescolars. El cost de tot plegat. Poder-hi arribar sola amb tots els esforços, especialment els econòmics. Quan es van conèixer amb en Pere, no van tenir un bon començament: ell li va mentir sobre l’edat que tenia. Onze anys més. També li va amagar tota la veritat de la seva vida: fills grans, un mal divorci. Tampoc la va advertir de la gelosia que li costava tant de controlar. Això, ella, s’ho va trobar pel camí. En Pere tenia un caràcter complicat, capritxós, infantil, presumptuós i mancat d’empatia. Però l’atracció sexual entre els dos tibava massa i ell s'estimava la nena com si fos seva. I la Carme sempre s’hi acabava enganxant els dits.

Un any després de conèixer-se, una negligència mèdica la va sumir en el dolor crònic i, per tant, la va convertir en pacient per sempre més. Des de la fragilitat en què es va veure prostrada no va tenir més sortida que deixar-se ajudar. I la persona que tenia a la vora era en Pere. Ell va ser-hi. Ingressos a l’hospital, nits infinites en una butaca duríssima al seu costat. Anades i vingudes de l’hospital. Tota la incertesa del món. El preludi de tot el que vindria després.

Una intervenció, el diagnòstic i la confirmació de les sospites. La malaltia crònica, irreversible i sense tractament. La Carme va perdre la feina, la va guanyar la desesperació i la vulnerabilitat. Cinc anys de dolor continu, d’estar anul·lada neurològicament de cintura cap avall. La feminitat escolada per la pica del bany cada vint-i-un dies quan es rapava els cabells davant el mirall del lavabo. Cada vegada menys dona, cada vegada menys persona. Cada vegada menys ganes de lluitar. El dolor l’engolia. Va perdre la regla amb quaranta-tres anys.  

Durant tot aquest temps, la Carme se sentia malament i empenyia en Pere a tenir relacions amb altres dones. Va deixar de fer-li petons a la boca. Volia que ell busqués un nou espai de relacions sexoafectives. No volia ser un impediment. Però ell mai se'n va allunyar. Es va quedar allà. Amb ella i la nena. Ocupant-se de tot.

El dia que ell li va dir que havia conegut algú tal com ella volia, la Carme es va ensorrar, però no li ho va confessar. Només li va demanar distància per pair el dol i aprendre a viure sense la seva incondicionalitat. El va enyorar molt, tot i que ell continuava trucant-li i preocupant-se per ella des d’una distància prudencial i necessària. Passats uns mesos, ella es trobava millor, però no va voler dir-li-ho per no interferir en la seva nova relació.

Fins que van tornar a trobar-se i van decidir parlar-se amb tota la sinceritat. També van tornar als petons i al sexe. I a la pell enyorada. I, per tant, a totes les cicatrius, les visibles i les imperceptibles.

La Carme i en Pere se senten forts. Amb tot allò que ella ha perdut. Amb tot allò que han guanyat plegats.