A vegades pensa quanta gent hi ha vivint situacions similars a la seva. Persones estimant altres persones que no són les òbvies, que no tenen res a veure amb les que han construït la vida, la família, les rutines o la imatge cap enfora. Quantes mentides acumulades hi ha dins de cada una d’aquestes persones; veritats a mida per mantenir l’equilibri entre la realitat i el desig. Entre el que es mostra i el que s’amaga. Les xarxes socials són un bon cau de totes aquestes relacions clandestines; de totes les possibilitats, de tots els condicionals. També de tots els inicis, les llavors. El buit, la distància, la invisibilitat, el mar obert, les mascaretes, els personatges construïts a mida; els ideals. Qui som i qui ens agradaria ser. Un missatge directe, un like, l’emoticona vermella que batega, tots els cors insistents, constants a cadascun dels posts, dels comentaris. Una foto. Un "soc aquí" el dia dels tuits fluixos. I les serpentines, el foc o les sevillanes quan hi ha alguna cosa a celebrar. Compartir les emocions. Fer palesa l’empatia. Escurçar les distàncies del que és desconegut. Mirar totes les publicacions, des del principi. Posar-los un senyal una darrere l’altra: un comentari, un vist, una picada d’ullet i la llengua fora. És simplement qüestió d’atenció, de constància, de presència, de ser omnipresent. D’inventar la promesa que no fallaràs mai. Una bona estratègia publicitària quan tu ets el producte. Una amistat feta de bites (mossegades digitals), projeccions, desenganys i solitud.

Així va començar la seva història. Un like, un cor, tots els cors. Un missatge directe. Una foto "Soc aquí, al teu poble. T’he portat un llibre". Van quedar al mig del carrer, com si fos fortuït; un bar a la plaça hauria aixecat massa suspicàcies. En persona va perdre l’encant del personatge que ella havia imaginat. Més gran, més gris, menys ocurrent; poc sexual. Bon home, això sí. Ella el va acompanyar a comprar coca al millor forn del poble. Ell li va donar les gràcies i li va llegir la desil·lusió en els ulls. Però va seguir persistent a l’altra banda de la bastida de fils. Ser imprescindible. Domesticar. Ser-hi. Potser només es tracta d’això.

Jugaven amb avantatge. Des de l’anonimat que permeten les xarxes es coneixien els budells, les clavegueres. La d’ella: un matrimoni en cos present, infeliç; tots els intents fallits de remuntada, els fills adolescents; el desgast. Les històries paral·leles; el sexe per fugir. Homes sense nom; històries sense pòsit. Enumeració de desassossecs.

"Soc aquí. Pel que necessitis". Sonava senzill. Sonava veritat.

Un dia que ella va anar a Barcelona per uns encàrrecs va dir-l'hi a ell com qui no vol la cosa, però estava neguitosa. Van tornar a quedar. Va ser una estona preciosa, creu ella, passejant pel Barri Gòtic. Rient. Explicant-se les misèries. Ella. Ell, escoltava. Atent, amable, pacient. Davant de Canaletes ell li va fer un petó, llarg i humit. Ella va pensar que necessitava aquell petó i que en volia més. Aquell gest va servir per trencar la bombolla de sabó que surava en l’aire des de feia tant de temps. A ella ja no li semblava massa vell, poc ocurrent o gris. Menys, molt menys, poc sexual. Van seguir quedant. Trobades clandestines. Fugint els dos de les seves vides. Construint-se una necessitat cada vegada menys indulgent alimentada, a la distància, per les xarxes que van fer-los descobrir-se i triar-se d’entre els milions de persones de tot el món que hi naveguen cada dia, a totes hores.

Ella no sap en quin moment ell s’ha convertit en imprescindible, en el seu neguit, en un desig que no sap ni vol apagar. Totes les cançons d’amor li sonen a ell; també qualsevol pel·lícula que veu. Li sembla sentir la seva olor a tot arreu; ara és ella qui posa cors a totes les seves publicacions. Les converses per telèfon han esdevingut interminables. La seva vida quotidiana ha esdevingut menys feixuga perquè ell la fa feliç.

Pensa que quantes persones amb les quals es creua cada dia viuen el mateix que viu ella. Amb quina intensitat ho fan. Quantes persones estimen a qui no toca o toquen a qui no estimen. Pensa, també, en la sort que ha tingut de conèixer algú que la faci sentir tot el que li fa sentir ell. I que a més l’estimi. Perquè li diu que se l’estima. I ella, el creu.

Pensa tot això i decideix que li ha d’escriure. Li urgeix tant que s’aixeca de matinada, amb el marit adormit a l’altre cantó del llit, i va a la cuina. No farà servir la tecnologia que tan bé coneix el seu llenguatge, sinó que li escriurà una carta llarguíssima, a mà. Hi parlarà de necessitat. De gana, de fam, de desig. De carícies. De pell. D’estómac, de ventre, de cor, de cap. De felicitat. D’amor. I de present. Perquè és l’únic que compta.

I a mà, també, hi dibuixarà un cor perfecte i vermell, i un foc roent.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify