BarcelonaÉs millor cremar que apagar-se lentament. Kurt Cobain va tenir bon gust fins i tot escrivint notes de suïcidi. D'aquí que inclogués aquesta cita de Hey hey, my my (into the black), de Neil Young, a la seva. El 8 d'abril de 1994 feia tres dies que el cadàver del cantant de Nirvana, la gran icona juvenil nord-americana de la primera meitat dels anys noranta, jeia sense vida al terra de casa seva, a Seattle. El cos el va trobar un electricista que passava a fer una feina rutinària. S'havia disparat un tret al cor i al seu costat hi havia una escopeta i una carta dirigida a la seva família. La tancava amb una última demanda: "Pau, amor i comprensió". Cobain havia posat punt final agafant la drecera més ràpida.

Com Nick Drake, Ian Curtis o Del Shannon, no va suportar la pressió, ni els problemes derivats de la salut mental i les addicions, ni una infelicitat pràcticament crònica que el va acompanyar des que era un nen. Encara que sembli mentida parlant d'un jove de 27 anys, la mort del cantant de Nirvana no va agafar ningú per sorpresa. Un mes abans de matar-se, l'estrella va patir una sobredosi d'analgèsics a Roma, on el seu grup havia de fer un concert. Va prendre cinquanta pastilles i va passar a la capital italiana per casualitat, perquè aquella gira estava sent un desastre.

Desmillorat, deprimit i consumit per l'heroïna, Cobain deambulava pel continent com una ànima en pena. Feia poc havia actuat a Barcelona, on només havia sortit de l'hotel per tocar al Palau d'Esports. "Amb prou feines es podia mantenir dempeus a l'escenari", explicaria anys després el promotor d'aquells concerts, Gay Mercader. La seva dona, Courtney Love, va explicar a Rolling Stone que Kurt va fer-li una trucada telefònica mentre era a Espanya. No parava de plorar: "Ho odiava tot i tothom". El final era qüestió de dies.

Una bicicleta o una guitarra

"La gent no mereix saber res de la meva vida, no és el seu fotut problema", va explicar el cantant l'any 1993 a Michael Azerrad, l'únic biògraf oficial de Nirvana. Nascut el 20 de febrer de 1967 a Aberdeen, una ciutat obrera de 17.000 habitants a un parell d'hores en cotxe de Seattle, Kurt Cobain no va tenir una infància idíl·lica. Tot el contrari. Fill d'un mecànic i una secretària, la seva família va tardar poc a desestructurar-se. "El pare em pegava massa sovint, sempre s'avergonyia de mi", confessava el músic a Come as you are, la biografia del grup. El divorci dels seus pares va ser la rampa de sortida. Aquell trencament va convertir un noiet extravertit i rialler en una personalitat més aviat ombrívola.

Quan tenia catorze anys el seu oncle, Chuck, va deixar-li a escollir regal: una bicicleta o una guitarra. Es va quedar una imitació de Fender Stratocaster atrotinada que li va canviar la vida. Seria una de les tres decisions que marcarien definitivament la seva personalitat respecte a la música. Les altres dues van ser fer-se amic de Krist Novoselic, amb qui coincidia a l'Abeerden High School, i amb vint anys establir-se a Olympia amb Tracy Marander, la seva xicota del moment. Amb Novoselic començaria Nirvana, l'any 87, i a Olympia entraria en contacte amb una escena punk i independent que el va fascinar, especialment la figura de Calvin Johnson, l'històric membre de Beat Happening i fundador de K Records. Cobain va formar-se una manera alternativa d'entendre el negoci, fonamentat en la independència artística, la validació de la baixa fidelitat i l'oposició frontal al que la indústria considerava que havia de ser una estrella del rock. La influència de Johnson seria tan gran en Cobain que es tatuaria el logotip del seu segell a l'avantbraç.

A Nirvana li va costar poc fer-se un nom en l'escena local. Un any després de començar ja havien publicat el seu primer senzill i eren habituals teloners de grups que adoraven, com Melvins i Mudhoney. Després van completar la seva formació clàssica, amb l'entrada de Dave Grohl a la bateria, i van presentar en societat el seu primer disc, Bleach, un treball que mesclava les guitarres pesades del rock dur i els mitjos temps del posthardcore amb lletres que destil·laven ira i negativitat. "Ens era igual de què anessin les cançons, només miràvem que no fossin sexistes ni fessin passar vergonya", declararia Cobain anys després a la revista Spin. Tot anava rodat pel trio de Seattle: eren considerats el grup de rock alternatiu més prometedor dels Estats Units i acabaven de fitxar per una multinacional. El cel era el seu límit, però ningú va preveure la magnitud del que vindria.

Una frase a la paret

El Kurt fa olor d'esperit adolescent. O en anglès: Kurt smells like teen spirit. D'una broma de Kathleen Hanna, de Bikini Kill, que va pintar aquesta frase a la paret del menjador de casa, en va sortir la cançó que ho va canviar tot. El 27 d'agost de 1991 va sonar a la ràdio per primera vegada el nou senzill del segon àlbum de Nirvana, Nevermind. Portava per títol Smells Like Teen Spirit i s'acompanyava d'un videoclip dirigit per Samuel Bayer. Inspirat pel Rock 'n' Roll High School dels Ramones, recreava l'actuació del grup al gimnàs d'un institut americà, amb cheerleaders incloses. Lluny de buscar una ambientació amable, aquí tot era ennuvolat, fosc i rabiós.

No va ser una decisió improvisada: Nirvana va ser el principal símbol d'una nova tendència de la cultura de masses estatunidenca. La indústria va fixar-se en el perdedor, en qui no era la reina del ball. En definitiva, en un nínxol enorme de nois i noies que no s'identificaven amb discursos amables, ni corporativistes. Feia anys que la cultura underground nord-americana, a través de les ràdios universitàries i d'escenes com la de Washington DC, amb bandes com Minor Threat o Fugazi, o Olympia (Beat Happening i el moviment Riot grrrl) articulaven pràctiques i discursos alternatius a les maneres de fer de les grans multinacionals. Havia arribat el moment que el negoci musical intentés assimilar-ho i fer-s'ho seu, i en Nirvana, que venien d'allà, van trobar un filó. Pixies i Sonic Youth ja començaven a sonar a les cadenes comercials, però Smells Like Teen Spirit va ser la gran porta d'entrada de la música indie a cada racó dels Estats Units.

Fomentat en la potència d'aquell videoclip, diuen que el més visionat a la història de l'MTV, Nevermind va ser un dels àlbums de més èxit de sempre. Avui dia ha venut 30 milions de còpies a tot el món i és considerat un dels discos més influents de la història de la música pop. De la nit al dia, Kurt Cobain, un tipus fràgil i dèbil mentalment, era la icona d'una generació que anava molt més enllà d'unes cançons. En ell es va simbolitzar el canvi de tendència, de les llums de neó dels vuitanta, al pessimisme dels noranta. "No tinc respostes per tot, no vull ser el portaveu de ningú", deia un Cobain clarament conscient que tot allò li anava gran. Però la indústria l'havia escollit. La seva figura, bella i inestable, dirigia el que es va dir Generació X, amb una estètica deixada i una música determinada: el grunge, un nou gènere sorgit a cavall entre el posthardcore, el rock dur i el pop.

L'ocàs d'una estrella

Era un pes massa gran, tant, que va accelerar una ràpida caiguda a l'abisme. Lluny d'assimilar la nova realitat, Cobain va tancar-se cada vegada més. Detestava tot el que suposava que havia de ser una rock-star, encarnat llavors en Axl Rose, dels Guns N' Roses. Poc abans de la sortida de Nevermind, el cantant reconeixia: "No estic preparat per ser una estrella, i si això passa, destruiré el grup". Parlava metafòricament, però el que va aniquilar-lo va ser l'heroïna. Encara que el músic n'havia consumit esporàdicament abans de ser famós, la voluntat d'aïllar-se de la realitat i uns dolors estomacals crònics el van fer addicte. Absolutament enganxats al cavall, tant ell com la seva dona, Courtney Love, vocalista dels Hole, van anar d'escàndol a escàndol. I no parlem de fets superficials: la seva filla, Frances Bean Cobain va néixer amb una alarmant síndrome d'abstinència, i se'ls va retirar la custodia quan tot just tenia mesos de vida.

La salut mental i les addicions l'havien destruït, però la música continuava sent una salvació. No només continuava fent discos notables (In utero) i concerts que obririen Nirvana a nous públics (com el clàssic concert acústic per a MTV a Nova York), també era un prescriptor musical de primer ordre, recomanant grups underground, fos portant les seves samarretes o fent versions. Grups com BMX Bandits, Fliper, Daniel Johnston, o The Vaselines van fer-se coneguts universalment gràcies a ell.

En plena gira del seu tercer àlbum va decidir posar fi a tot aquell patiment. Irònicament, aquell noi que no volia ser una estrella del rock es va suïcidar als 27 anys, addicte, deprimit i deixant un forat insubstituïble. No hi ha res més d'estrella del rock que això. Mort el cos, neix la llegenda: la vigència de Cobain s'ha mantingut viva 30 anys després a causa de la seva influència en la música pop i la tossuderia a mantenir-se independent, malgrat tot. La seva és una història de glòria i derrota, però també la del símbol d'una generació de músics que va veure possible triomfar des de baix, fent les coses a la seva manera. No va estar ni quatre anys a primera línia mediàtica, però li va valer per ser el gran mite dels noranta. Així de carismàtic i talentós va ser Kurt Cobain, un dels grans noms de la cultura popular del segle XX.

Tres maneres de conèixer la vida i obra de Kurt Cobain

És plausible que Nirvana sigui el grup musical dels noranta que hagi generat més pel·lícules documentals a causa de l'impacte de la seva obra i del tràgic final del seu cantant. N'hi ha de magnífiques per resseguir la faceta més personal del Kurt Cobain, especialment About a son, de Michael Azerrad. Però si n'hi ha un que mostra la filosofia musical de Nirvana és Live! Tonight! Sold out!, un recull d'imatges de concerts, entrevistes i actuacions televisives durant la gira de Nevermind. La seva animadversió a la premsa i a les entrevistes queda palesa i s'intercala amb actuacions brutals en directe. Un documental que desprèn electricitat, adrenalina i actitud.

La gran biografia de Nirvana és aquest llibre publicat en castellà per l'editorial Contra. El fet d'estar escrit per Michael Azerrad, qui millor va retratar l'escena punk i hardcore dels anys vuitanta i noranta als Estats Units, és clau per aconseguir que el grup s'obri en canal, sobretot tenint en compte que els dels periodistes era un gremi que el trio detestava. Aquesta és la gran bíblia del grup, una història veraç i exhaustiva que repassa tota la seva trajectòria i manera de veure i entendre la música. Tan potent com Kurt Cobain destruint una guitarra a l'escenari.

No per obvi és menys evident. L'àlbum de Nirvana que tothom ha d'escoltar és Nevermind, un terratrèmol de cançons melancòlic i salvatge, un treball absolutament trencador i majestuós. Acostumat als primers llocs de millors discos de tots els temps, és un compendi perfecte del qual seria la música indie dels anys noranta: melodies i tornades perfectes acompanyades de guitarres dures i mitjos temps pesats i dolorosos. Aquí hi ha himnes immortals: In bloom, Drain you, Breed, Come as you are, Polly, Lithium, Territorial pissings, Something in the way, Smells Like Teen Spirit... Al 2024 encara sonen igual de potents que a l'època.