Barcelona Res no se li resisteix, a l'actor terrassenc. Tragèdia, comèdia, melodrama, monòlegs, clàssics, contemporanis... Pere Arquillué, als 56 anys, porta més de tres dècades dalt dels escenaris i encara, diu, manté la il·lusió i prou ingenuïtat per dedicar-se a un ofici tan exigent, sobretot quan et passes el dia fent d'algú altre. Sempre diu que aquells anys a la companyia del Teatre Lliure d'Àlex Rigola, la primera dècada del segle XXI, van suposar un abans i un després, quan va poder recórrer món amb multitud de textos en català. Arquillué és una bèstia de l'escena, que també s'ha provat com a director i manté una productora petita, molt enfocada a la joventut. Ell és sinònim de teatre català, de contemporaneïtat, de gosadia. Sap que si es compromet amb un projecte, té molts números que surti. Per aquest motiu tria molt i tria bé. L'actor forma part de la memòria popular gràcies a tot el teatre que ha fet, però també a les sèries de sobretaula de TV3, de Secrets de família a La Riera. Ara ha acabat una pel·lícula sobre la família Pujol, però no en pot parlar.

Quants premis de la crítica tens? Potser n'has perdut el compte...

— Set.

N'hi ha algun que t'hagi fet especial il·lusió?

— La d'El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, per exemple. Aquesta obra ha estat una sorpresa. Pensàvem que podia anar bé, però tant... Estic flipant. Omplim allà on anem. Encara hi ha gent que va al teatre a escoltar. Per això és molt gratificant per a nosaltres. Ens hem acostumat que ens ho donin tot, no trituradet, sinó papilla per a nens d'un any.

Com a actor, ha estat un repte?

— Tot un repte. Va més enllà de qualsevol treball convencional. Ara porto unes 70 funcions, però fins a les primeres 30 patia molt perquè és un treball molt exigent a tots els nivells. Ara en gaudeixo molt. I me n'espera una de bona: a Madrid, en castellà. És com tornar als orígens: la paraula, molts pocs gestos, un focus i una història. Interpel·la molt l'espectador i m'obliga a treballar amb ell.

Per què continues fent teatre?

— Hi ha dues coses. La primera és que no sé fer res més. Res més vol dir res més. I després que soc molt ingenu i la curiositat encara em pot.

Encara t'emociones?

— Segueixo mantenint la il·lusió. Quan llegeixo textos i em venen ganes de dir-los, encara tinc papallones a l'estómac. Tot això, crec, parteix d'una curiositat profunda per la paraula, pel fet teatral en si. I aquesta ingenuïtat que tenim els actors, com de nens. A mi m'agrada molt jugar i fer teatre és una manera de jugar. Per als adults, si vols, però no deixa de ser un joc. Mai he sigut un actor de menjar-me molt la ceba, d'una escola concreta, sinó que sempre he sortit a jugar. Ho vaig aprendre al teatre amateur i ha continuat sent així. El teatre és un joc que de vegades és molt seriós, però no deixa de ser un joc. Un joc entre dues o tres parts. Tothom ha de saber que s'està fent teatre. Si fas de rei i et penses que ets un rei, fatal. És l'espectador qui s'ha de creure que ets un rei.

Quan puges a un escenari, ets conscient que l'espectador no només veu el personatge que fas, sinó tots els que has fet?

— No, gens. Prou feina tinc de fer els set personatges d'El cos! El que sí que suposo que hi ha són ressonàncies d'altres coses que he fet. La bèstia és la mateixa sempre. Hi ha tants Hamlets com actors hi ha al món. Jo tinc el cos que tinc, la veu que tinc. La gent potser reconeix la bèstia biològica. I aquella il·lusió i aquella ingenuïtat.

Et fa pena no haver fet de Hamlet amb 30 anys?

— Quan era jove, sí que em feia pena. Em va fotre molta ràbia. Per què coi no em truquen per fer un Hamlet?, pensava. Després ja no... Diuen que hi ha dos tipus d'actors, els que fan de Hamlet i els que fan de Cyrano. Jo he fet el Cyrano... Bé, sí que vaig fer un Hamlet, molt estrany, anomenat European House, amb l'Àlex Rigola. Jo feia d'oncle. Era un pre-Hamlet.

I ja et veus de Rei Lear?

— L'hauríem de fer. Hi ha papers que estan allà, en l'imaginari de tothom. Els grans i patètics. El Max Estrella, el Falstaff, el Rei Lear... Encara em falten uns quants anys. Tampoc no et pensis que tants. Però no et pensis que vagi dient-me jo faré això, jo faré allò. No és que tingui grans referents.

Ets un actor que ha fet molt teatre contemporani. T'has deixat guiar per la intuïció?

— Sí, n'he fet molt, de teatre contemporani. Vaig començar sent el petit d'una generació, de gent molt important: Orella, Homar, Madaula, Emma Vilarasau... Em van ensenyar moltes coses. Però va arribar un punt en què vaig fer una inflexió i em va començar a interessar la gent més jove. I de ser el petit durant quinze anys, vaig passar a ser el gran de la generació del Julio Manrique.

Al primer Àngels a Amèrica, el 1997, estaves amb Pou, Madaula, Orella... I al 2018 vas poder tornar-la a fer com a Roy Cohn i un planter d'intèrprets molt joves.

— Ara ja em comencen a interessar gent encara més jove, com l'Alícia Gorina, que dirigirà Ifigènia, i amb qui vaig fer Blasted. Això m'ha permès connectar amb la mena de textos que aquesta gent vol muntar, que són més d'ara. També m'interessa el que s'escriu al país, el batec del país, perquè és clau per a la nostra feina... De jove, em vaig passar molts anys fent clàssics, fins i tot en vers. Va ser una gran escola, amb grans mestres, com la Sardà, l'Espert, la Lizaran, el Flotats, Ariel García Valdés. Gent que avui dia no estan presents. Jo era un nen quan vaig començar amb aquests i em va anar molt bé. Vaig aprendre molt.

I teatre català.

— Ara hem d'estar molt contents, perquè hi ha un nivell dramatúrgic al país molt alt. Molt alt. I això és d'agrair. Va costar molt arrancar els dramaturgs d'aquest país i ara sembla que vivim un moment extraordinari. S'han de tenir en compte: s'han de muntar, s'han de fer, s'han de mostrar.

Saps que hi ha molts textos que si tu hi surts, es fan.

— Això també forma part dels anys. Ni ho he pretès ni ho he buscat. Jo i la gent de la meva generació estem en un moment fabulós. La motxilla ja comença a ser grossa, però tenim una certa energia per fer coses, encara que hi hagi gent que ens vulgui pelar. Ho dic en broma... Fa molts anys que la gent em segueix i hi ha una certa facilitat perquè si apostem per algú, el muntatge es pugui aixecar més ràpidament.

Ara faràs un clàssic, Ifigènia, amb Emma Vilarasau, al Lliure. Quant fa que no treballeu junts?

— Cada cinc o sis anys fem alguna cosa. El primer que vaig fer va ser amb ella, Tàlem, de Sergi Belbel. Jo tenia 21-22 anys. Vam fer L'habitació del nen, Qui té por de Viriginia Woolf, Victòria...

El Qui té por va ser espaterrant...

— Encara la recordo. És d'aquelles coses que et dona la vida. Aquí la vaig fer amb l'Emma i a Madrid, amb la Carmen Machi. Dues cares d'una mateixa moneda i funcionava tant amb l'una com amb l'altra. Una gran experiència. Com amb l'Àngels a Amèrica, allò de primer fer de Louis Ironson i després de Roy Cohn. Són els regals que et dona aquesta feina. La Ifigènia serà fantàstica. Perquè és un clàssic, però fet amb la gent d'ara, una gent que té una mirada molt contemporània. Sovint busco poder conjugar aquestes dues coses.

T'agrada prendre riscos?

— Sempre m'ha agradat. I si no va, no va. Estem fent teatre. De vegades sembla que estem fent no sé què... Jo he tingut sort, perquè la majoria han anat. Sempre dic que si de cinc, n'enganxes dues de bones, estàs de sort.

Si tinguessis 28 anys, te n'aniries a Madrid?

— Podria haver-hi anat perfectament. Vaig fer El comte Arnau amb 25 anys i se'm van obrir les portes de tot arreu. Per fer cine, sèries... Com que soc un ingenu i un inconscient, vaig decidir quedar-me a Barcelona fent teatre, que és el que em motivava més. I no me'n penedeixo gens. També he fet coses a Madrid.

Quins consells li dones a l'Emma, la teva filla, que també és actriu?

— Han canviat tant, les coses. Realment, els joves no ho tenen gens fàcil. Ara surt molta més gent i les oportunitats són les mateixes. Per tant, tot és més complex. A ella sempre li dic que tranquil·la, que a poc a poc, i que en aquesta feina s'ha de ser molt honest. Ella és molt treballadora i responsable. Està fent coses molt xules.

La teva responsabilitat amb els joves passa com a productor?

— Estem intentant ajudar-los, donar-los un espai. Mola Produccions és molt petita i fem el que podem. De cara al futur ho farem més: obrir petits espais de suport a la gent jove.

I on ha quedat el Pere Arquillué director? Has dirigit dues obres.

— Allà estem. Cada dia em canso més. Fer d'actor cansa molt. La gent no ho sap. I em vaig fotent gran. La direcció és una cosa que sempre m'ha atret, però no per fer una carrera, sinó per diversificar-me una mica, perquè m'ho passo bé i ho he provat un parell de vegades. També em va bé estar a baix i mirar-me les coses des d'un altre punt de vista. És bo que, quan portes uns anys fent d'actor, baixis a baix. Hi haurà novetats al respecte.

Et costa més tirar endavant els projectes com a director?

— La gent em vol a dalt. Si plantejo una cosa per fer d'actor, a la tarda ja m'han trucat per dir-me que sí. Si dic que vull fer de director, em diuen: a veure l'any que ve... Treballo molt al sector privat. Ara farà sis anys que no soc al Lliure. I vaig estar onze anys sense trepitjar el Nacional.

Estrany, això, oi?

— No estic aquí per queixar-me, però sis anys sense ser al Lliure... No vull fer una carrera com a director, com han fet el Julio Manrique o el David Selvas. Voldria de tant en tant poder fer alguna cosa que m'agradi i poder ser radical.

Radical, com?

— Explorar coses que m'hauria agradat explorar com a actor i no he pogut fer-ho. Buscar una mica més la barreja de llenguatges. Tot i que soc molt de la paraula i d'explicar històries... Voldria ficar-me en algun jardí.

Com et veus quan tinguis l'edat de Josep Maria Pou o de Lluís Soler?

— Si encara tinc il·lusió i encara em queden forces... Aquesta feina el que demana és salut. De vegades em demanen, què cal per ser actor? I jo responc: salut. Si la vida em respecta una mica, em veig fent coses. No treballant tant com ara... La meva dona sempre em diu: tu treballa, perquè quan no treballes, ets fatal. Així almenys em cuido una mica. Em veig fent els grans patètics.

T'agraden els patètics?

— El Rei Lear és un patètic, com en Roy Cohn o El Gall de Jerusalem. No són ni bons ni dolents. Són patètics. Els que tenen aquest pathos profund i es relacionen amb la vida de manera conflictiva.