“C olpejar-ne un per educar-ne cent”, sentencia amb el seu italià impecable la periodista i escriptora alemanya Petra Reski, víctima de la garrotada i probablement la persona que més ha fet per trencar la invisibilitat de la implantació de les organitzacions mafioses italianes al seu país i per alertar els seus compatriotes que les màfies també són un problema a Alemanya i no només a Itàlia. Dos països que representen la dualitat de la seva existència i que ara marquen el conflicte obert entre la seva llibertat professional, d’una banda, i la censura i el setge judicial al seu treball, de l’altra.

El 1989, seguint el camí traçat per l’antiga tradició d’alemanys fascinats per Itàlia, Petra Reski va arribar a la capital siciliana atreta per la primavera antimafiosa que encapçalava un jove, atípic i germanòfil polític democristià anomenat Leoluca Orlando. Avui, després de gairebé trenta anys dedicats a investigar i escriure sobre el fenomen de la Màfia, la seva presència en les trames del poder polític i econòmic italià i la seva infiltració a Alemanya, Reski viu a Venècia, la ciutat d’adopció que comparteix amb la seva amiga, l’escriptora nord-americana Donna Leon, una altra estrangera que acabaria convertint un viatge iniciàtic per terres italianes en una nova vida personal i professional.

Reski fa un periodisme lliure, exposat al perill per la seva independència, sostingut per una tenacitat forjada amb l’acer del seu Ruhr natal, a més d’una formidable xarxa de relacions i d’una audàcia inaudita en aquests temps de xarxes i màxima prudència. Qualitats suficients per abatre murs i desconfiances, seduir el més reticent dels seus interlocutors i accedir als racons més inescrutables d’una geografia prohibida. Per a Reski no hi ha llocs ni personatges impossibles. Ha entrevistat policies, fiscals, magistrats, advocats d’una banda i de l’altra, polítics connivents amb la Màfia, penedits, sacerdots confessors de padrins sicilians i calabresos, familiars de víctimes de la màfies i parents d’alguns dels capos més importants de la fosca història d’Itàlia. Mai s’ha aturat davant una trobada per inquietant que fos, motiu pel qual més d’una vegada ha hagut de sortir cames ajudeu-me d’algunes fortaleses criminals, com en el cas de Corleone, a Sicília, o San Luca, a Calàbria.

Censures, condemnes i impunitats

Poc després de la massacre de Duisburg l’agost del 2007 -sis persones executades en una disputa entre dos clans de la ‘Ndrangheta-, i vist l’enorme interès que la Màfia havia despertat en els alemanys, un editor li va demanar que escrivís un llibre sobre la qüestió. El 2008 va publicar Mafia i el primer plet i la censura del llibre, amb línies negres ben marcades en les seves pàgines, no es van fer esperar. La mateixa sort patirien les seves edicions a Itàlia i Espanya, on el llibre va ser publicat amb certes parts del text ennegrides per la sentència judicial que la perseguia. Va passar tres anys amb processos judicials. Del 2008 al 2011 va acumular tres querelles i dues denúncies penals; la van amenaçar diverses vegades, no només durant la presentació del llibre a Erfurt -un bastió dels clans de la ‘Ndrangheta de San Luca a Alemanya- sinó també durant les audiències al tribunal. La policia alemanya li va aconsellar substituir la porta d’entrada del seu pis a Alemanya per una de blindada, i va col·locar vidres blindats a les finestres. Tots els seus demandants van guanyar els processos. Un, fins i tot, va rebre una compensació de 10.000 euros.

Per demostrar que no l’havien intimidat, el 2010 va publicar un altre llibre, de nou sobre la presència dels clans calabresos en terres germàniques. “Però mentre l’escrivia -confessa avui- em vaig adonar que havia estat sotmesa a una mena d’autocensura, per no esmentar el fet que un advocat havia examinat, com de costum, el manuscrit acuradament abans de la publicació per evitar noves demandes. D’altra banda, després de la censura del meu llibre, la disponibilitat d’editors i editorials per publicar altres obres o articles sobre la qüestió va caure a zero. I el mateix puc dir sobre els col·legues periodistes. El principi colpejar-ne un per educar-ne cent havia funcionat molt bé al país”.

El març del 2016, quan va saber que una televisió pública alemanya, la MDR de Turíngia, havia sigut demandada per un empresari italià a causa d’un documental sobre la Màfia a Erfurt, va tornar a fer una excepció. El documental va ser cancel·lat, encara que més tard es va emetre en línia després d’eliminar la part que afectava el demandant. Reski va explicar la història en un article per a un petit setmanari, el Freitag, conegut pel seu compromís social, en el qual destacava l’estrany fet que tots i cada un dels periodistes demandats pels seus articles sobre la Màfia inevitablement perdien els processos. L’article, pel qual va cobrar 321 euros bruts, li valdria una nova demanda, presentada davant el tribunal de Leipzig per un empresari italià, citat pel seu nom a l’article, que va al·legar que els seus drets personals s’havien vist lesionats. Fatalitat: era un amic de negocis d’un dels seus anteriors demandants, també de Turíngia.

El triomf del silenci mafiós

El 24 de febrer del 2017 la justícia alemanya va ordenar a Reski que ometés la seva divulgació i la va sentenciar a pagar 5.000 euros al demandant. Per si això no fos prou, l’editor de Freitag va defugir donar-li suport al·legant que “els costos legals per a una petita editorial com la seva representaven una càrrega considerable”. Per poder pagar els honoraris legals, la periodista va haver de recórrer al crowdfunding. Cansada que els seus treballs periodístics s’acabessin convertint en querelles per difamació, processos, humiliacions judicials i sentències adverses, i farta de lluitar contra el mur de pressions i amenaces enmig d’una solitud que la feia perillosament vulnerable, Petra Reski va decidir deixar d’escriure articles d’investigació i assajos sobre la qüestió mafiosa per dedicar-se a escriure novel·les sobre el fenomen criminal. Més exactament, ficcions sobre fets reals.

“Em vaig equivocar -reconeix ara-. Havia d’haver-me adonat que no és possible escriure sobre la Màfia a Alemanya en termes periodístics. Amb els costos judicials, les despeses legals i les demandes per danys i perjudicis, s’ha creat un escenari amenaçant per als periodistes, autors, cineastes i editorials, emissores de ràdio i televisió. La intenció d’aquesta advertència és clara: qui pretengui parlar sobre la presència mafiosa al país haurà de penedir-se’n. A Alemanya, la Màfia parla amb el silenci. Un silenci compartit de manera complaent per la justícia, la política i els mitjans”.

Com cal interpretar la seva decisió? ¿Com un fet personal o com una derrota del periodisme lliure davant d’un sistema que ha optat per la tolerància o la connivència amb la criminalitat organitzada?

Per a mi va ser una decisió dolorosa. Vaig decidir escriure “només” novel·les sobre la Màfia a Alemanya per dos motius. El primer, per no patir més la censura. El segon, perquè volia transformar les experiències negatives -amenaces, aïllament, desil·lusions sobre la manca de suport de les institucions i dels mateixos mitjans- en alguna cosa positiva. De fet, ho considero gairebé un method acting, un mètode d’acció. Mai no hauria pogut escriure novel·les sobre la Màfia sense haver viscut aquestes experiències personalment, i mai no hauria pogut inventar una protagonista com Serena Vitale, una dona magistrada de la fiscalia anti-Màfia de Palerm, si no m’hagués sentit abandonada. D’alguna manera, des d’un punt de vista literari hauria d’estar agraïda per aquesta experiència.

Vostè té una llarga experiència professional i de vida a Alemanya i Itàlia. Dos països que, des d’estereotips encara vigents, representen suposadament dues cultures no només diferents sinó oposades: Alemanya, la bona salut de la democràcia i de l’estat de dret, el respecte per la llei; i Itàlia, per contra, la cultura de la il·legalitat, la corrupció i la falta d’obediència social a les lleis. Des de l’experiència d’aquests últims anys, ¿ha canviat la seva visió sobre la realitat alemanya?

Visc a Itàlia des del 1991 i quan es viu lluny de la terra natal un tendeix a tenir una visió més aviat idíl·lica del propi país. A més, hi ha una certa tendència a l’autoflagel·lació en els italians, als quals els agrada dir: “Ah, Alemanya! Tot funciona!”. Jo també hauria dit el mateix si no hagués tingut la desafortunada idea d’ocupar-me de la Màfia, perdó, dels “empresaris italians d’èxit” a Alemanya. Fins i tot avui dia es transmet una idea molt positiva de la llibertat de premsa a Alemanya. Si mirem el mapa del món segons Reporters Sense Fronteres, veiem Itàlia en el lloc 52; normal, es podria dir, atès que molts periodistes italians van ser intimidats i amenaçats per grups mafiosos i bandes criminals locals i tretze han sigut assassinats en els últims 30 anys. Alemanya, en canvi, figura en els primers llocs de la classificació, darrere de Noruega, Suècia i Finlàndia, els països amb més llibertat d’informació. No obstant això, ningú no sap que els periodistes a Itàlia, a diferència dels seus col·legues alemanys, guanyen els judicis quan són objecte d’una querella per part dels mafiosos. O que, a diferència dels magistrats alemanys, sotmesos directament a les ordres del ministeri de Justícia, els jutges italians són autònoms. O desconeixen que a Alemanya no hi ha lleis anti-Màfia.

I l’associació mafiosa no és un delicte…

No, hi ha només el paràgraf “associació criminal de caràcter mafiós” -amb pena màxima de cinc anys-, que gairebé mai s’aplica, i no guarda cap tipus de relació amb el 416 bis del Codi Penal italià. No fa referència a licitacions o serveis públics, omertà, confiscació de béns, etc. Blanquejar diners és un joc de nens a Alemanya, mentre que a Itàlia la inversió ha de demostrar -almenys en teoria- que els diners invertits provenen de fonts netes. A Alemanya la càrrega de la prova recau en el policia, que ha de provar que els diners provenen de la Màfia. Pel que fa als actius mafiosos, poden ser confiscats només si la condemna del propietari dels béns per associació mafiosa s’ha convertit en ferma.

Els mafiosos viuen sense problemes des de fa dècades a Alemanya, on l’associació mafiosa no és delicte. Molts d’ells no tenen antecedents a Itàlia, i menys encara per associació mafiosa. Com que estan nets, són considerats empresaris d’èxit a Alemanya, com a molt culpables de delictes menors: possessió de drogues, evasió fiscal o excés de velocitat. Interceptar les comunicacions dels mafiosos a Alemanya és gairebé impossible, perquè està prohibit fer escoltes telefòniques en apartaments privats i llocs públics. Si un magistrat insistís a voler controlar el telèfon d’un suposat mafiós es posaria en marxa un procés kafkià. A Baviera és la Staatsschutzkammer, una cambra consultiva composta per tres jutges, que decideix si s’ha d’atorgar una autorització per punxar els telèfons o no. Cap magistrat es fica en el trencacolls de sol·licitar autorització per fer-ho.

Tenim una dita que diu que “El que no està permès, no pot ser”. Potser és per això que el codi de la premsa alemanya és molt sever i impedeix publicar moltes coses, entre d’altres la presència de la Màfia al país. Aquest any vaig publicar el tercer volum de les meves novel·les amb la magistrada anti-Màfia Serena Vitale com a protagonista: Bei aller Liebe [Amb tot l’amor]. Un llibre que s’ocupa del negoci de la Màfia amb els refugiats i els centres d’acollida, una qüestió molt delicada. Com se sap per nombroses investigacions, la gestió dels centres de recepció és un negoci central per als interessos mafiosos. Molts lectors alemanys preocupats em van preguntar: “¿Creus que això seria possible a Alemanya?” Vaig intentar aclarir-los que no vaig fer res més que narrar un escenari... fictici, però basat en fets reals.

Hi ha la idea de l’expansió mafiosa com una malaltia contagiosa. Un virus que es propaga procedent d’un cos malalt, el del sud italià, que contamina el que seria un cos sa, l’infecta i l’emmalalteix. Avui ja sabem que aquesta idea suposa un greu error d’interpretació, i que per analitzar correctament l’expansió del crim organitzat hem d’atendre les condicions de context que afavoreixen el creixement més enllà dels seus territoris d’origen. En el cas d’Alemanya ¿quines han sigut -i segueixen sent- aquestes condicions que han fet possible la colonització d’importants sectors econòmics per part d’una organització com la ‘Ndrangheta?

Crec que la caiguda del Mur va accelerar l’expansió. Encara avui, molts polítics consideren el blanqueig dels capitals mafiosos com una activitat favorable a l’estímul i el creixement de la conjuntura econòmica. Després de la caiguda del Mur, Alemanya necessitava inversions a l’Est i la ‘Ndrangheta va mostrar la seva disponibilitat per a aquest projecte. En aquesta època es van establir vincles -davant els quals es van tancar els ulls- entre membres d’aquesta organització i alguns agents dels serveis secrets de la RDA, la Stasi, presents en les operacions de privatització d’empreses prèviament col·lectivitzades. Alguns clans implantats a Alemanya des de la dècada dels seixanta pràcticament es van traslladar a l’Alemanya de l’Est per crear altres cèl·lules -“locals” en l’argot de la ‘Ndrangheta- actives en l’actualitat. D’Alemanya la Màfia en valora l’estabilitat, el benestar i el fet de ser subestimada. La crònica de la seva presència al país és una història d’èxit. L’anomenada “pista alemanya” es coneix des d’almenys el 1990, quan el jove magistrat anti-Màfia Rosario Livatino investigava el tràfic d’armes entre Palma di Montechiaro (Sicilia) i Alemanya. Livatino deia que per entendre la nova Màfia calia anar a Alemanya. El setembre de 1990 va ser assassinat en una carretera entre Agrigento i Caltanisetta, a Sicília, i els assassins procedien d’Alemanya, on havien treballat en restaurants i pizzeries a Leverkusen, Dormagen i Mannheim. També Tommaso Buscetta va parlar sobre la Màfia a Alemanya.

De fet, Falcone i Borsellino havien investigat la pista alemanya...

Sí, no era casualitat que dos dies abans de la seva mort Falcone rebés amenaces de mort de Wuppertal. O que Borsellino conegués els noms dels assassins de Livatino, tots de Palma de Montechiaro i tots residents a Mannheim. L’última trucada telefònica abans de morir, Borsellino la va fer a la BKA, la policia federal d’Alemanya. I ja en aquella època periodistes italians citaven un informe de la policia federal alemanya segons el qual els clans no només de la Cosa Nostra sinó també de la Camorra i de la ‘Ndrangheta s’havien inserit des de feia dècades a Alemanya, seguint les petjades dels immigrants italians en els centres industrials; i després de la caiguda del Mur, també a l’Est. En aquell moment, en el llunyà 1992, es llegia per primera vegada sobre l’existència de la Màfia al país. El mateix cap de policia d’aquell moment va fer una constatació revolucionària: va dir que per a la Màfia Alemanya no seria més un ruheraum, un tipus de sala de repòs per als mafiosos, sinó un camp d’acció. Deia: “Sembla que la Màfia ha guanyat”. Després de tot això, el no-res.

Quins són els sectors i les regions amb un nivel d’infiltració més gran?

Avui dia no hi ha cap regió d’Alemanya immune a la Màfia. Però els principals centres són els mateixos on van arribar al principi. L’any passat hi va haver grans investigacions anti-Màfia, italianes!, amb arrestos a l’àrea de Baden-Württemberg, històricament un feu de la ‘Ndrangheta, i també a Colònia, tradicional bastió de la Cosa Nostra. La Màfia està activa en molts sectors, però principalment en la gastronomia, en la indústria de la construcció, en el negoci dels residus i en el sector immobiliari. Subministra prostitutes, cocaïna, pornografia infantil, armes i mà d’obra barata. Ofereix capital d’inversió per als serveis, factures falses per estalviar impostos, l’eliminació il·legal de les deixalles tòxiques i, a través de la violència i la corrupció, suport per a l’emissió de licitacions públiques o per a l’obtenció d’autoritzacions administratives. I, òbviament, el seu principal interès és el blanqueig de capitals.

Vostè s’ha vist obligada a definir els mafiosos a Alemanya com a “empresaris d’èxit”, que em sembla un eufemisme perfecte…

No només a Alemanya, també al nord d’Itàlia, els mafiosos són definits irònicament pels magistrats com a “empresaris d’èxit”. De fet, el procés de desenvolupament de les màfies ha sigut molt similar entre el nord d’Itàlia i Alemanya. Avui, en la realitat econòmica neoliberal, la Màfia és un component estructural del capitalisme financer, com ha constatat el fiscal general de Palerm, Roberto Scarpinato. La Màfia va entendre, molt abans que altra gent, que la globalització, l’expansió de l’anomenat mercat lliure, significava essencialment transformar-se en un mercat sense regles. La Màfia va prendre’s aquesta causa molt seriosament i, gràcies al lliure mercat, ha aconseguit augmentar exponencialment la seva riquesa. Gràcies a la seva funció econòmica influeix en el rendiment del mercat de valors i controla sofisticats mecanismes financers. El resultat és una enorme àrea grisa en què resulta gairebé impossible fer distincions entre economia legal i il·legal.

En general, quan es parla de la infiltració criminal a Alemanya sempre es fa referència a la ‘Ndrangheta. Però ¿quin és el paper que els correspon a les altres organitzacions -italianes o no- en l’escenari delictiu alemany? Els grups de Rússia, els Balcans, Turquia, etc.

Per descomptat que hi ha màfies de tot el món, però no disposen d’una dilatada experiència professional com la italiana, que sap molt bé que no és una bona idea atraure massa l’atenció de l’opinió pública. A part de la massacre de Duisburg, la Màfia italiana no és visible a Alemanya. A diferència d’altres grups mafiosos no comet actes de violència impactants, es mou amb molta més habilitat pel país.

Després del relleu de Sonia Alfano a la presidència de la Comissió Parlamentària anti-Màfia Europea (CRIM), instituïda el 2012 gràcies a l’obstinació d’alguns eurodiputats i magistrats italians, l’activitat de la Comissió va caure de cop, i sorprenentment, en el silenci i la més absoluta inacció. Dels objectius de la Comissió i del seu principal propòsit, l’elaboració d’un text únic per a tots els estats membres de la UE, que va ser aprovat el 23 d’octubre del 2011 pel Parlament Europeu, no se n’ha tornat a saber res més. ¿Comparteix la idea del fiscal Nicola Gratteri quan afirma que “Europa està pitjor que Itàlia i que és un gran prat en què qualsevol pot pasturar i on no hi ha control del territori”?

Lamento moltíssim que l’obstinació d’aconseguir un text únic sobre la Màfia a Europa s’hagi abandonat. I estic totalment d’acord amb Gratteri i amb molts altres magistrats italians. En els últims anys, la Màfia ha tingut carta blanca a Europa. No és una coincidència que la Unió Europea establís el 2014 que per calcular el PIB dels estats d’Europa s’hi hagi d’incloure el volum de negocis de les drogues, la prostitució i el contraban.

Quin és el risc que corre Europa si persisteix en aquesta actitud de tolerar o menysprear el problema criminal?

El perill és que ens convencem que la Màfia, segons els estereotips, ja no existeix, o que només la vegem en episodis d’extorsions i massacres. Si se la considera part integral del mercat, i tot es jutja sota l’òptica neoliberal, és a dir, sota la dinàmica de la demanda i l’oferta, és obvi que la Màfia pot acabar vencent, vist que pot fer ofertes que d’altres no són capaços de fer.