Karl Marx inicia El manifest comunista taxativament amb l’afirmació que la lluita de classes és el motor del món. Una màxima aplicable amb la mateixa consistència al fenomen de la moda, ja que, lluny de ser arbitrari i superflu, majoritàriament ve motivat per les tensions irresolubles entre opressors i oprimits. De fet, un dels esquemes que més ha motivat les tendències és el del trickle down, pel qual les classes privilegiades creen una moda, però quan la resta la copia en creure que aparentar és el ser, els primers muten ràpidament per crear-ne una altra que els torni a diferenciar. I aquest joc infinit entre el gat i la rata, entre els que pretenen seguir posseint el poder i els que aspiren a formar-ne part, genera en la seva impossible quadratura del cercle un incessant joc de tendències, les quals performen i delimiten sense parar les jerarquies socials. I els logos, en aquest ball, hi tenen un paper fonamental.
Al llarg de la història, els privilegiats han emprat múltiples estratègies per diferenciar-se visualment del poble, com és el cas de la immobilitat o la netedat de les vestidures, ja que sabien que un pagès, amb la seva feina física diària, mai s’ho podria permetre. Els estaments no privilegiats tampoc podien optar a les joies, als teixits o als tints que atorgaven vistositat i lluminositat a les vestidures dels rics i, per tant, sempre han estat condemnats a desaparèixer visualment, diluint-se en la massa.
La fi de l’Antic Règim i les revolucions industrials van provocar un sotrac social i la moda va reinventar les estratègies de distinció. Si ara els tints i els teixits ja estaven a l’abast de més gent, el perfecte ajustament al cos seria una de les noves tàctiques per diferenciar qui podia dur vestits a mida dels qui els duien de producció seriada. Les cases de prestigi i els noms propis de creadors han estat fonamentals per dividir la població, i d’aquí que s’inventés a finals del segle XIX l’etiqueta, per acreditar l’autenticitat de la roba. Però si bé aquesta va néixer amagada entre la tela i el clatell, el neoliberalisme, l’opulència, el materialisme i l’explosió consumista dels 80 li faran els honors de la superfície. Un procés en el qual va tenir un paper determinant Dapper Dan, una figura imprescindible per a l’esdevenir de la moda urbana.
Dan, un “buscavides” de Harlem amb una intel·ligència desbordant, va començar a vestir l’star system del barri, integrat per narcotraficants, estafadors, esportistes i rapers que demanaven respecte, poder i visibilitat. Si bé les grans marques de luxe no volien vestir la comunitat afrodescendent, Dan els va donar l’oportunitat de dignificar la seva estètica. Va apropiar-se dels logos de marques com Louis Vuitton, Gucci o Fendi com a element essencial de la vivència del luxe i va treure’ls a l’exterior de manera invasiva, amb uns dissenys imaginatius que canviarien la lògica de la moda. Amb el temps, la cultura hip-hop va conquistar el món i el sector del luxe va començar un procés d’apropiació de la cultura que durant tant de temps havia menystingut. En conseqüència, el copiador que havia elevat la falsificació a categoria d’art va acabar sent copiat i destruït per marques com Louis Vuitton, Fendi o Gucci, que ara volien tot el pastís del hip-hop per a elles soles.
El nou llibre de Daniel R. Day, Dapper Dan. Fabricado en Harlem, publicat per Superflua, narra la fascinant vida de Dan, un autèntic supervivent de l’opressió racial i de classe, que va usar la moda com a taula de salvament i que va comprovar com la fal·làcia del Somni Americà pot arribar a ser un malson en funció del color de la pell. I sobre les còpies que la moda ha fet de les seves creacions, Dan afirmarà: "No dedica gaire energia a pensar en l'apropiació. Si vols parlar d'apropiació, l'esclavitud és l'apropiació més gran de la història". I a partir d'aquí, la resta.
