BarcelonaJoaquim Partagàs, Fructuós Canonge, Melcior Milà, Josep Maria Lari, Antonio Díaz. Són alguns dels noms que guarden les essències de la màgia catalana, una art escènica amb una tradició molt arrelada a casa nostra. Aquí hi tenim la botiga especialitzada més antiga del món, el museu més original i el mag europeu més exitós del segle XXI. I aquí, també, es va fundar la primera associació de màgia de l'estat espanyol. La màgia catalana ha estat, és i serà, encara que no hi hagi una sala en condicions en tot el país on es programi de manera estable i regular.

La màgia es basa en l'impossible, i això sempre li assegura un futur. Però si mirem al passat, l'il·lusionisme nacional ha estat pioner en l'art de l'engany. El 1773 Pau Minguet va escriure el primer llibre sobre màgia a tot l'Estat, Engaños a ojos vistas, y diversión de trabajos mundanos, un protomanual que ja donava pistes sobre alguns dels trucs de l'època. La gran febre per la màgia moderna, a casa nostra i la resta del món, arribaria a finals del segle XIX, omplint els teatres i celebrant l'obertura de la primera botiga especialitzada en màgia a Barcelona, a càrrec de Joaquim Partagàs, segurament la primera llegenda del nostre il·lusionisme i el conegut com el Rei de la Màgia, sobrenom amb el qual anomenaria aquest establiment, encara obert al carrer Princesa de Barcelona.

Durant la Segona República es va fundar l'Associació Catalana d'Aficionats a l'Il·lusionisme (ACAI), que va organitzar els mags catalans per primera vegada sota un mateix paraigua, fet que no cauria en gràcia a les autoritats franquistes, i que després de la Guerra Civil i el triomf nacional, va passar a dir-se Sociedad Española de Ilusionistas i a englobar aficionats de tot l'Estat. A mitjan segle sobresortirà la figura de Joan Forns, conegut popularment com a Li-Chang, un dels primers mags nostrats a fer el salt a altres continents, o Josep Maria Ferrándiz, que també inaugurarà la seva pròpia botiga a Barcelona, el Magicus del carrer Diputació, encara en actiu.

L'entrada de la televisió a les cases catalanes faria un salt en la popularitat dels mags, que esdevindrien mediàtics i es tornarien estrelles del show business. A l'estat espanyol, l'estimadíssim Juan Tamariz va ser el gran referent, mentre que aquí entra en escena Francesc Andreu Sabadell, el Màgic Andreu, que seria un habitual dels canals catalans i estatals i que encara emplena teatres arreu del país: “La gent no estava acostumada a la màgia còmica i entre els dos vam revolucionar el panorama”.

I arribats al segle XXI, apareix la figura que ho canviaria tot, el Mag Lari.

La màgia d’avui

"Va ser qui ens va ensenyar que podem anar al teatre i emplenar-lo amb màgia", explica el solsoní Pere Rafart, subcampió mundial en l'especialitat de cartes de màgia de prop, que recorda per què Josep Maria Lari és el gran referent de la nova generació: "L'èxit de l'Antonio [Díaz, el Mago Pop] no s'entén sense el camí que va obrir el Mag Lari, fent màgia bona, ben vestida i amb èxit". Avui dia, el mateix Lari encara recorda que per a ell portar la màgia als teatres, fa una trentena d’anys, va ser "una obsessió".

Sens dubte tots dos, Díaz i Lari, han marcat, cada un a la seva manera, la màgia catalana, que actualment viu un bon moment d'afició, però que empitjora quan parlem a escala professional. L'il·lusionisme de casa nostra continua aportant figures carismàtiques, populars i innovadores i amb gran acceptació a la taquilla, tot i que per norma general ha desaparegut dels teatres. "És un sector molt precaritzat que no acaba d'aixecar el vol", descriu Pau Martínez, d'El Rei de la Màgia: "A diferència d'altres disciplines com el circ, que tenen la seva pròpia línia de subvencions i ajudes i que han sabut promocionar-se molt bé, als mags els costa molt entrar en el sector teatral, i això fa que molts es quedin fent bodes, comunions i festes d'empresa". Pel que fa a qualitat, però, s’hi viu “una salut d’or”, assegura el Màgic Andreu, que creu que “mai s’havia parlat tant de màgia com ara”.

"Històricament, hem tingut molts bons mags, sobretot en màgia d'escena", explica el Mag Lari, que a hores d'ara està fent gira per tot l'Estat amb el seu espectacle Strafalari, que, com és norma de la casa, combina espectacularitat, grans il·lusions i una capacitat innata per a la comèdia. "Tenim una molt bona pedrera en la qual cada un fa el seu camí –assegura–. Hi ha mags que tiren pel món de l'empresa o festes privades i d'altres que lluitem per fer que la màgia vagi als teatres". Que, fora de les grans estrelles, als mags els costi tant entrar en el sector teatral fa que sobretot acabin actuant fent festes privades. I el resultat, esclar, se'n ressent. "Com que no hi ha un escenari amb cara i ulls que el programi, l'Il·lusionista no pot presentar espectacles grans, és el peix que es mossega la cua", dirimeix Pau Martínez.

La majoria dels mags del país han de tenir altres feines per subsistir, perquè no es poden dedicar exclusivament a això. Fent un símil futbolístic, seria com els jugadors de regional, que són esportistes però han de treballar en altres llocs. "La majoria combinen una feina corrent, fora de l'àmbit del món de l'espectacle, i fan feines d'esdeveniment: aniversaris, fires, bodes... qualsevol trobada grupal que necessiti una animació. En aquest sentit, portar un mag sempre vesteix bé i destaca", explica el propietari d'El Rei de la Màgia.

Un sector viu

Potser només uns pocs escollits poden fer gira amb els seus espectacles pels grans escenaris del país, però fent una mirada general a l'estat de la qüestió, la salut de l'il·lusionisme català encara és de ferro. Sempre hi ha nens que volen ser mags i que acudeixen a les diferents escoles i botigues del país. A causa de la pandèmia va tancar el centre d'ensenyament del Mag Lari, però continuen havent-hi diversos punts neuràlgics on la gent de la màgia es troba. 

I si ho comparem amb la resta del món, deunidó: en països com Suècia, Noruega o Escòcia, no trobarem cap botiga especialitzada en màgia; en canvi, a Catalunya n'hi ha cinc, una a Reus (Art Magic Acadèmia) i quatre a Barcelona, El Rei de la Màgia, el Magicus, Selecciones Mágicas i 3 de Trébol. A més, comptem amb tres associacions en què s'agrupen els mags catalans, l'ACAI, l'Associació de Mags i Il·lusionistes de Catalunya (AMIC) i la International Brotherhood of Magicians, que és internacional, la més antiga del món, que ara també s'ha organitzat a Barcelona. També trobem un punt vermell a Santa Cristina d'Aro, el Gran Museu de la Màgia, dirigit pel carismàtic Xevi –Xavier Sala Costa– i que és reconegut com el més extens i original del món. La baixada, això sí, torna a ser a l'escenari: no hi ha una programació estable a cap ciutat del país, però es poden veure espectacles regularment al microescenari d'El Rei de la Màgia, amb capacitat per a només 14 persones, i esporàdicament al Teatreneu. També s'organitzen alguns festivals, com el festival de màgia de prop Tria una Carta a Solsona, que en la seva primera edició ha estat tot un èxit; el Memorial Li-Chang, que programa l'il·lusionista Enric Magoo des de fa una vintena d'anys a Badalona, o el Festival Internacional de Màgia de Torroella de Montgrí. "A poc a poc anem emplenant", celebra Pere Rafart, que reclama, això sí, "oportunitats per poder crear espectacles nous".

On cada dia es concentren nous xous, per dir-ho d'alguna manera, és a internet, i més concretament a les xarxes socials, on la màgia és un fenomen amb milions de visualitzacions. Això sí, els especialistes alerten que als que s'han fet famosos fora del circuit físic els acostuma a costar tenir un bon espectacle per vendre. Quan fas un vídeo d'un joc de mans a TikTok o Instagram és un truc molt curt amb una situació molt controlada, amb una càmera frontal, sense públic real i si falles repeteixes. En canvi, un espectacle és molt més llarg, amb cada truc es necessita la representació, mentre que a la pantalla només queda l'impacte visual de l'efecte. "Molta canalla ve a la botiga demanant de fer un truc que han vist a TikTok i resulta que en viu l'efecte no és igual. A la vida real no funciona perquè quan jugues en directe les normes són unes altres", expliquen a El Rei de la Màgia.  Això sí, com a eina de promoció és essencial: “Els mitjans de comunicació ja no fan la mateixa falta que abans, ja que gràcies a les xarxes socials ja se sap on es fa teatre”, apunta el Màgic Andreu.

La importància de ser el Mago Pop

Per parlar de màgia catalana, és inevitable aturar-se a analitzar el cas concret del Mago Pop. Amb 37 anys, el badienc Antonio Díaz és un dels mags més populars del planeta. Llicenciat a l'Institut del Teatre, no només és l'il·lusionista estatal de més èxit de públic, és que és el català i espanyol que més entrades ha venut de l'última dècada; fins i tot ha arribat a ser el mag amb més tiquets despatxats del món. Si penses en espectacles de Las Vegas, així són els xous de Díaz, grandiloqüents, enormes, emocionals i d'una qualitat altíssima.

El Mago Pop ha agafat el millor que ha vist als xous de gran format, com el de David Copperfield al MGM Grand Las Vegas, ho ha portat a Europa i s'ha convertit en el millor. No només ha passat per Broadway, també ha comprat el Teatre Victòria de Barcelona i un altre a Missouri, amb capacitat per a 2.800 espectadors, buscant un centre d'operacions de la seva conquesta del mercat nord-americà. "És un fenomen a l'altura de Beyoncé, perquè ha aconseguit que la gent tingui la sensació que s'hi ha d'anar tant sí com no. El seu èxit no té comparació amb cap altra figura d'aquí", explica Pere Rafart, que destaca que el triomf de Díaz beneficia tots els que es dediquen a les arts escèniques: "Ho ha posat a l'aparador, ha ensenyat que això és rendible i a sobre ho ha allargat en el temps. És espectacular".

"Ha trencat tots els esquemes i tots n'hem d'estar molt orgullosos", diu el Mag Lari, que recorda com el Mago Pop, quan va començar, era fan seu i ara és al revés: "Soc seguidor de l’Antonio i del seu lema, «Res és impossible», perquè ha demostrat que és veritat, que qualsevol somni es pot complir".