ESTRANYA QUE S’HAGI PASSAT PER ALT l’extrema violència d’uns tuits molt comentats aquests dies. Són unes frases, aparentment ben educades, que Arturo Pérez-Reverte ha dedicat a Gabriel Rufián, diputat d’ERC a les Corts espanyoles, arran de la seva intervenció en el debat d’investidura. Després de dir que “ la España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo ” (cosa de la qual segur que han pres bona nota els 599.289 votants que l’han fet diputat), va afegir que “ como español representado en ese Parlamento, me disgustan la zafiedad, la incoherencia, la mala sintaxis y la demagogia ”.

Són paraules molt greus venint d’un acadèmic de la Real Academia Española, la del “Limpia, fija y da esplendor ”, ja ho saben. Què vol dir que, com a espanyol, “ la mala sintaxis ”, “ la zafiedad ” i “ la incoherencia ” el disgusten tant per enviar 599.289 ciutadans “ al carajo ”? Mala sintaxi? Què és això? La butaca T de la RAE considera que Rufián no parla bé des del punt de vista de la sintaxi normativa. Però aquest retret no és la impertinència irrellevant d’un mestretites, sinó un classisme indigne i injustificable en ple segle XXI.

Les cultures madures fa temps que han abordat la crítica dels seus mecanismes d’exclusió i la seva violència constitutiva. Com va dir Benjamin, “no hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”. I, com reclamava Adorno, després del nazisme, “el que cal fer és penetrar amb la mirada l’element de barbàrie que hi ha en la pròpia cultura”. Roland Barthes va publicar un article el 1947 titulat “Responsabilitat de la gramàtica”. Es preguntava què vol dir escriure o parlar bé. I recordava l’origen de la gramàtica normativa de la llengua francesa pura amb la Gramàtica de Port-Royal, segons la qual s’establia el 1647 com a model canònic l’exigència de claredat, un principi que va orientar les reformes en favor d’una llengua tan clara que pogués ser entesa per tothom. Però, deia, “aquest tothom mai no va ser més que una porció ínfima de la població”, perquè “ser clar és parlar com es parla a la cort”. I així, “en nom d’una exigència d’universalitat, es van excloure del llenguatge les paraules i les sintaxis intel·ligibles per al poble, les del treball i l’acció”. Aquesta llengua, que es pretenia universal, va excloure del model de llengua la pròpia de les classes populars. Des d’aleshores, “cap revolució retòrica seriosa ha dissipat la impostura d’un llenguatge que es diu universal però que és únicament privilegiat”. I, per això, reclamava, “escriure bé és, cada cop més, conèixer perfectament la multiplicitat d’aquestes gramàtiques”, també les excloses i marginades, condemnades per incorrectes i dolentes.

Potser l’acadèmic mai no sap que també la llengua espanyola va establir-se com a normativa a partir d’una exclusió classista que condemnava i proscrivia certes formes de la llengua. Ja els grecs consideraven els que no ho eren com a bàrbars, perquè parlaven una llengua que no podien comprendre. I, des de sempre, els que pensen que el poder els correspon en exclusiva o per naturalesa han privat els altres de la condició de subjecte polític negant-los la veu i considerant que, en realitat, no parlen, perquè no parlen bé, sinó que només fan soroll. Però si el que diuen només és soroll, aleshores no cal ni fer l’esforç d’escoltar el que diuen. No sé a vostès, però a mi aquesta actitud em mereix el més profund dels menyspreus. Potser només cal agrair a l’acadèmic que, en aquest cas, hagi discrepat de Rufián a cop de tuit, i no de fuet, sabre o canonada, com fan els violents personatges de les seves novel·les.