En veure algú somriure el nostre cervell activa algunes àrees que ens fan imitar la mateixa expressió, a més d’altres que ens desperten la mateixa emoció que està sentint el nostre interlocutor. Segons els científics, quan algú imita inconscientment un somriure fals, no experimenta la mateixa activitat cerebral que quan n’imita un d’autèntic, i aquest desajust li indica que hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar.

FA QUATRE ANYS, MENTRE PARLAVA PER TELÈFON, Paula Niedenthal, investigadora i professora a la Universitat de Wisconsin, es va començar a interrogar sobre què significa somriure en realitat. Li havia trucat un periodista rus per fer-li una entrevista sobre les seves investigacions de les expressions facials. “Al final, va dir: «Que és americana?»”, recorda Niedenthal. Efectivament, ho és. “Llavors, ja deu saber que els somriures americans són tots falsos i els francesos són tots sincers”. “Vaja, és molt interessant que m’ho digui”, va contestar Niedenthal diplomàticament. “Tot d’una, em vaig començar a interessar per aquest fet”, explica. Amb aquest objectiu, Niedenthal i els seus col·legues han revisat un gran nombre d’estudis, des de tomografies computades fins a observacions de caire cultural, i s’han proposat elaborar un nou model científic del somriure. Creuen que poden explicar no només els seus orígens sinó també com el perceben els altres. En un número recent de la revista Behavioral and Brain Sciences sostenen que el somriure és alguna cosa més que l’expressió d’un sentiment intern.

MÉS ENLLÀ DE LES APARENCES

Els psicòlegs han estudiat el somriure amb deteniment des de fa dècades, però s’han centrat principalment en la part externa. Quan el múscul zigomàtic major de la galta es contrau, fa alçar les comissures dels llavis. Però somriure implica moltes coses més. “Un somriure no és una ganyota flotant, està lligat a un cos”, diu Niedenthal. De vegades els llavis s’obren i revelen les dents, i de vegades es mantenen tancats. Altres vegades s’arruguen els ulls. Hi ha somriures en què la barbeta s’eleva. En d’altres, la barbeta descendeix. Catalogar aquestes variacions és un primer pas important, però no és suficient. Hi ha investigadors que han intentat anar una mica més enllà i entendre els estats d’ànim que ocasionen els somriures. Solem considerar-los un senyal d’alegria i, en efecte, els investigadors han constatat que com més alegres afirmem que ens sentim amb més força contraiem el múscul zigomàtic major. Però aquesta observació està lluny de ser una norma ineludible. De vegades, quan algú està trist o sent repulsió per alguna cosa, contrau aquest mateix múscul.

EMOCIONS I FISIOLOGIA

El vincle que uneix els sentiments i la cara és força misteriós. Al capdavall, per quin motiu qualsevol sentiment ens hauria de fer encorbar la boca? Darwin va dedicar anys a reflexionar sobre aquesta pregunta i va afirmar que, en aquest sentit, els rostres dels primats, que també arquegen la boca, aporten indicis molt valuosos. Darwin sostenia que aquestes expressions també eren somriures.

Els primatòlegs han classificat els somriures dels primats en unes quantes categories. Niedenthal opina que s’hauria d’elaborar una classificació equiparable dels somriures humans. De vegades els ximpanzés somriuen de plaer; quan les cries juguen entre elles, per exemple. Però també somriuen quan intenten reforçar un vincle social amb un altre membre de la seva espècie. Niedenthal creu que alguns somriures humans es poden classificar en aquestes categories i també en d’altres. A tall d’exemple, en esbossar un somriure tímid se sol abaixar la barbeta, mentre que quan se somriu per saludar se solen apujar les celles.

De vegades els ximpanzés no somriuen ni per plaer ni per establir un vincle social, sinó per demostrar el seu poder. Així, un ximpanzé dominant somriurà ensenyant les dents. Niedenthal sosté que els humans també exhibim un somriure de poder i sovint elevem la barbeta com si miréssim els altres amb superioritat. “El que volem dir quan fem un somriure dominant és: «Ets un ximplet, sóc millor que tu»”, afirma la investigadora.

EL CERVELL INTERPRETA

Però esbossar una expressió facial no és més que el primer pas d’un somriure. La interpretació que l’altre fa del somriure és igual d’important. El cervell pot recórrer a tres mitjans diferents per distingir un somriure d’alguna altra expressió. Una manera de fer-ho és comparant la geometria del rostre d’una persona amb la d’un somriure tipus. Una segona manera consisteix a pensar en la situació en què una persona exhibeix una expressió i jutjar si és la mena de context en què caldria esperar un somriure. Però, a parer de Niedenthal, la principal manera amb què reconeixem els somriures és imitant-los. Quan una persona que somriu mira als ulls algú, aquest algú també dibuixa un somriure sense saber-ho. Segons Niedenthal, per mitjà d’aquesta imitació s’activen moltes de les regions cerebrals que també s’activen en qui somriu.

Així doncs, si fer un somriure d’alegria implica que els circuits de recompensa del cervell s’activin, mirar un somriure d’alegria també pot estimular aquests circuits. D’altra banda, quan imitem un somriure amistós es registra una activitat cerebral diferent. S’activa una regió del cervell anomenada còrtex orbitofrontal que diferencia entre els sentiments que experimentem amb persones amb qui tenim una relació estreta i els que experimentem amb la resta. Per tant, el còrtex orbitofrontal s’activa quan els pares veuen el somriure dels seus propis nadons, però no quan veuen el d’altres. Un somriure dominant ens pot despertar al cervell, doncs, àrees relacionades amb emocions negatives.

De la mateixa manera, és aquesta reproducció dels somriures el que precisament ens permet detectar els falsos. Quan algú imita inconscientment un somriure fals no experimenta la mateixa activitat cerebral que quan n’imita un d’autèntic, i aquest desajust li indica que hi ha alguna cosa que no encaixa. Actualment, la Dra. Niedenthal i els seus col·legues intenten verificar les prediccions del seu model amb més experiments.