Fotos: MANOLO GARCÍASABATILLES A CINC EUROS, SAMARRETES i calçotets “nacionales ”, pintaungles “ de marca ”, herbes remeieres i novel·les d’amor a un euro. El dimecres és dia de mercadillo i això es nota als passadissos del centre d’atenció primària de Roquetes, a Nou Barris, més buit que de costum. Tot i això, a les 8 del matí, com cada dia, ja hi ha gent fent cua a l’entrada del CAP, un edifici al qual s’accedeix després de salvar un fort desnivell. Aquí no es veuen ni cadires de rodes ni carros de la compra. Els carrers són pendents pronunciats, barreres infranquejables per a persones amb mobilitat reduïda que s’han intentat salvar amb escales mecàniques i ascensors. Aquest és un barri fet a si mateix. L’han construït els veïns a cop de lluita i manifestació: primer el clavegueram i l’enllumenat, després l’ambulatori i, més recentment, el metro. Això era una muntanya de vinyes, fang i barraques on ni els autobusos volien pujar. És l’altra zona alta de Barcelona, però aquí els veïns no tenen mútua i qualsevol problema passa pel CAP, un referent al barri. “Abans anaven al capellà i ara vénen al metge o a la infermera”, diu la directora del centre, Maria Martínez. Aquesta és la crònica d’una jornada de feina al CAP.

8.10 H

La Maria Dolors Filló-24 anys d’infermera a l’atenció primària- comença la jornada entre tubs, xeringues i vies. Fins a les 9.15, quan es fan les extraccions de sang, tot funciona com una cadena de treball perfectament greixada. Comprovar que etiquetes i tubs quadrin, que els pacients estiguin en dejú -“Els joves es pensen que prendre un cafè amb llet és estar en dejú!”, es queixa la Maria Dolors- i atendre l’hipocondríac de torn que es desmaia. La Diana, de 23 anys i embarassada -10 setmanes- del seu segon fill, s’està fent el test O’Sullivan, la prova per controlar el nivell de glucosa durant l’embaràs. Porta vuit anys amb la parella i es coneixen “de tota la vida”, del barri. Tenen un fill de cinc anys, l’Steven, i ara els faria il·lusió que fos una nena. Ja tenen fins i tot el nom triat: Daniela. Al seu costat, la Dolores Carnerero s’està fent el control de Sintrom. “Sóc bona minyona, cada dia em prenc puntualment la pastilleta”, diu. Es refereix a l’anticoagulant que ha de prendre des que fa set anys va patir un infart. Va tenir sort i els primers símptomes els va notar a la consulta del metge. Està explicant com ha canviat el barri en els últims 50 anys quan els crits del box del costat la interrompen. Són d’una altra noia embarassada a qui li fan pànic les agulles. Està nerviosa, s’ha marejat. Ve acompanyada d’una amiga i porta l’embaràs en secret: “Amb això ja t’està dient que no ho accepta”, apunta una altra infermera.

9.30 H

Les parets del CAP encara conserven restes de les protestes per les retallades i les reivindicacions per una sanitat pública. Els passadissos són un reflex de la idiosincràsia del barri, amb una població més jove que la mitjana de Barcelona. Només el 18% tenen més de 65 anys. També aquí la natalitat és més alta, i hi ha més embarassos adolescents. Moltes dones són àvies amb poc més de 40 anys. La immigració dels anys 50 i 60 vinguda a bord d’ El Sevillano ha donat pas als nouvinguts de l’Amèrica Llatina, el Pakistan, el Marroc, la Xina o l’Índia. Hi ha un 21% de població immigrant i és habitual que els administratius hagin de gestionar peticions de targetes sanitàries.

“Aquest barri té unes condicions especials. És un barri amb dificultats econòmiques i socials”, explica la directora del CAP i metges de família, Maria Martínez. Aquí la crisi ha impactat més fort que en altres barris de Barcelona. L’atur ha fet estralls i això repercuteix en la salut física i mental de la població. La pèrdua d’autoestima o la crisi d’identitat es tradueixen en malalties físiques com descompensacions, dolors articulars o problemes gastrointestinals.

Però, com a contrapartida, la resposta solidària i el treball comunitari han fet de coixí. “Ens preocupem de no medicalitzar el malestar emocional que provoca la crisi”, reflexiona Martínez. Estar trist o no dormir perquè s’ha perdut la feina són reaccions normals “a les quals no s’ha de respondre donant una pastilla, sinó escoltant i mobilitzant les capacitats de l’individu, la família i la comunitat”, afegeix. Han perdut qualitat de vida, ingressos i, cosa que és pitjor, l’esperança de trobar feina. Són els problemes de l’altra zona alta de Barcelona. Al barri es treballa en xarxa. “Si sents que tens un entorn que et dóna suport i t’ajuda quan tens un problema, l’angoixa disminueix”, assenyala Martínez. Si hagués de definir el barri amb una paraula seria solidaritat, per la riquesa del seu teixit social i l’autenticitat dels vincles que s’hi estableixen. “Aquí, si véns a treballar, és de veritat”, diuen els professionals. En altres ambulatoris potser es treballa amb més distància, però aquí, diuen, t’hi vincules perquè els problemes són “de debò”. Els equips dels barris amb més dificultats “són especials”, diu la Marta Araque, embarassadíssima infermera de 40 anys, que ve de treballar al barri de la Mina. “No pots venir a treballar i només passar consulta, perquè t’acabes implicant i fent salut comunitària”, afegeix la Marta, que coordina els grups de deshabituació tabàquica i d’activitat física.

Aquest matí toca grup de caminadors. Als pacients més sedentaris els ha prescrit dos dies a la setmana d’exercici físic. La Mari Carmen, la Loli, la Puri i el Vicenç es troben amb els monitors a les pistes esportives que hi ha sobre la ronda de Dalt -aquí s’aprofita tot l’espai- per anar a caminar junts. “El dia que no vinc ho trobo a faltar”, apunta el Vicenç. L’excusa és l’activitat física, la realitat és que així s’obliguen a sortir de casa i relacionar-se: “Ens animem entre nosaltres perquè caminar sol fa mandra”.

10.46 H

A la consulta de pediatria, el doctor Josep Maria Casanovas, que fa 31 anys que treballa al barri, atén la Paula, una nena de dos anys i mig amb febre i el coll molt inflamat. Li fa un cultiu per determinar si té una infecció vírica o bacteriana i prescriure, si cal, antibiòtic. Casanovas és la memòria històrica del centre. És un equip molt jove i ell és el més gran. Recorda que el CAP es deia Canteres i que l’any 2000 es va traslladar a la seva ubicació actual. Fins i tot els veïns s’hi van tancar dins per reivindicar que obrís més hores. I ho van aconseguir. Casanovas, que també és metge docent, sempre repeteix als estudiants que l’atenció primària “és la base de la medicina”. “Tothom passa per aquí abans d’anar a l’hospital”. Són la porta d’entrada a la sanitat. “Fem molta rutina però has d’estar amb els ulls ben oberts perquè dins de la rutina també hi ha patologia greu. Poden venir 200 refredats però el 201 pot ser una meningitis i has d’estar ojo avizor ”, diu aquest pediatre.

Les malalties no han canviat gaire en 30 anys, però ara en veu menys d’infeccioses, que han desaparegut amb la vacunació. El gran canvi són els mitjans de diagnòstic, abans tirava més d’intuïció. Un altre avenç és que ja no es recepten tants antibiòtics. “La gent ja entén que la majoria de malalties pediàtriques es curen soles”, diu. L’interromp una visita. És l’Aitor, de tres anys, que ve acompanyat de l’avi Antonio. “Respira fort, amb la boca ben oberta”, li diu mentre l’ausculta. L’Aitor no s’immuta. A la panxa, les germanes l’han guixat amb retolador. És el petit de quatre, la joguina de la casa. “ Se queja mucho de la barriga ”, diu l’avi. “Té líquid”, respon el metge. I el coll molt inflamat. Encarrega un altre cultiu de coll.

11.08 H

A la consulta del costat, un altre pediatre de l’equip, el Josep Ferrer, està fent la revisió d’un nadó de 4 mesos, l’Aday. El creixement del cap s’havia estancat però ara ja torna a entrar dins de les gràfiques. El pes i la talla també són correctes: pesa gairebé sis quilos i mig i fa 61 centímetres. “ Hago niños muy grandes, la verdad ”, diu la Vanesa, la mare. El vacunen, i no es queixa. Li miren les orelles i tampoc. Riu. “De petits ploren menys i a mesura que es fan grans ja s’estranyen i reaccionen quan no coneixen algú. Llavors ploren per por, però de petits la por encara no l’han desenvolupat”, argumenta Ferrer. La Vanesa, de 29 anys, no li treu l’ull de sobre al seu fill. És mare experimentada, ja en té tres. El gran té nou anys, i el mitjà, dos. Tots tres són nens. Ara buscaven la nena. “Este es muy bueno, el más bueno de los tres ”, rebla ella.

La Vanesa és nova al barri. Abans vivien a Badalona però quan van tenir el tercer fill van decidir traslladar-se per viure a prop de la sogra. Quan torni a la feina -és caixera en un supermercat- es combinarà els horaris amb la seva parella, amb qui surt des dels 19 anys, per passar el màxim d’hores amb els fills. Tenien clar que volien ser pares joves. A la sortida, trobem l’Aitor amb el seu avi. El cultiu ha donat negatiu. “ Le ha recetado Ventolin i ibuprofeno, i si mañana no tiene fiebre, al cole ”, diu l’Antonio, que marxa amb pressa per anar a recollir dues nétes a l’escola. Els pares treballen.

11.33 H

“Tot perfecte. El colesterol bé... L’electro també està molt bé...”, diu la doctora Mercedes Martínez. Parla mentre consulta la pantalla de l’ordinador. Li està donant a un pacient el resultat de les seves últimes anàlisis.

-Continua caminant? -li pregunta.

- Sí, dos o tres horas al día -respon el Ramón, de 73 anys.

-I no té dolor al pit?

- Gracias a Dios, no! Y las piernas me responden bien.

La Mercedes consulta a la història clínica la revisió dels ulls que li va fer l’especialista i ajuda el Ramón a interpretar els resultats. El cita per a una revisió d’aquí sis mesos i li renova la medicació. Pren pastilles per a la diabetis, la pròstata, l’àcid úric, la gota i la tensió ocular.

-Sort que és un pacient molt complidor, apunta la Mercedes.

- Mi sacrificio me cuesta, doctora! -respon ell.

Es priva de la cervesa diària però ara que marxarà tres mesos al seu poble, Alhama de Granada, reconeix que es permetrà algun extra. La visita estrictament mèdica ja ha acabat però el Ramón ho aprofita per explicar-li a la Mercedes els progressos professionals dels tres fills. És viudo. “Usted sabe que he pasado 17 meses mu malos ”, recorda amb la veu trencada. Però va conèixer una dona, també viuda i sense càrregues familiars, i ha refet la vida de parella. “ Antes no tenia ganas de vivir, y ahora, muchas. Si hasta vamos a bailar, cosa que no había hecho nunca con mi esposa ”. Però les filles no ho veien amb bons ulls i es va desencadenar una crisi familiar. “Aquest és un problema amb què ens trobem: els fills no deixem als pares que facin la seva i no els donem l’oportunitat de ser autònoms. Poden decidir si volen viure en parella, si volen morir a casa o si volen anar a l’hospital i s’ha de treballar amb el pacient i l’entorn familiar”, diu la directora. El Ramón ja té el cap al seu poble i abans d’acomiadar-se li desitja bones vacances a la Mercedes. S’hi estableix una relació de confiança: “Aquí aboquen tots els problemes personals. No se senten jutjats“. I el metge, molts cops, es veu obligat a fer de mediador.

11.44 H

La Mercedes treballa en equip amb la seva infermera, la Maria Dolors Filló. Mentre la metge passa consulta, la Maria Dolors ha detectat a la sala d’espera un pacient nou i el fa passar a la seva consulta per avançar feina. És el Jorge, de 37 anys, que ve per un mal de genoll arran d’una operació per fractura de fèmur que es va fer de petit i que arrossega des de fa més de vint anys. “És una ferida de guerra”, diu. Ha conviscut amb les fractures des de ben petit. De fet, ja va néixer amb un os trencat. Té la malaltia dels ossos de vidre o osteogènesi imperfecta, que es caracteritza per una excessiva fragilitat dels ossos. No pot fer feines d’impacte físic ni fer esport. “Miro els altres com en fan. Perquè jo sempre tenia problemes a un braç, a una cama, a l’espatlla...”

El Jorge ha entrat per una fractura mal curada i surt amb la vacuna del tètanus posada i amb el compromís d’intentar deixar de fumar. “La feina no hi ajuda gens perquè és molt estressant i no trobo mai el moment de deixar el tabac”, reconeix. El Jorge és transportista però ara, amb la lesió al genoll, no ho té fàcil per rendir al mateix ritme. El perfil dels pacients d’aquest barri és diferent del d’altres ambulatoris. Hi ha menys gent gran i molta gent jove amb malalties diverses. Hi ha poca cultura sanitària. Ho explica el dentista del centre, el Carles Muñoz -molta gent desconeix que als CAP també hi ha servei d’odontologia-, que té al davant una pacient, la Cristina, a qui li falten la meitat de les peces dentals. Amb només 36 anys, l’estat de la seva boca reflecteix les conseqüències de la mala alimentació. Està a punt de treure-li l’arrel d’un queixal. De fons, sona la música clàssica que el Carles posa als pacients perquè es relaxin.

12.37 H

Per fer les visites a domicili, la Maria Dolors es treu la bata d’infermera. Va vestida amb roba de carrer. “Et veuen com a algú més proper. Els fa molta il·lusió veure’t fora de la consulta -diu la infermera Marta Araque-. Però sempre mantenint-se tothom en el seu lloc”.

La Maria Dolors puja quatre pisos per una estretíssima escala fins a la casa del José Ruiz i la Martina. Un pis minúscul en una illa de cases coneguda com las viviendas del sindicato. Les fotos dels tres fills i els set néts omplen les lleixes del moble del menjador, que fa uns anys, quan els nens eren petits, també acollia una habitació. El José seu sol davant una taula on s’amunteguen endreçadament les capses dels molts medicaments que pren. La Martina té Alzheimer i ara és al centre de dia. La infermera s’interessa per si el José camina, pel que menja i per si aquest cap de setmana marxarà a casa dels fills. Amb 85 anys, els ulls li brillen com un nen trapella quan la Maria Dolors, que li ha prohibit enfilar-se a l’escala per agafar coses de l’armari, li pregunta si ha fet bondat. “Depèn”, respon ell. És fuster. Amb les seves mans ha fet la taula, les cadires i el moble del menjador i encara es distreu amb petites feinetes. La ferida de l’última caiguda és recent. Té problemes de coagulació i qualsevol cop li pot provocar una hemorràgia. La Maria Dolors li recorda que a la nit ha de deixar sempre un llum encès per no caure quan es lleva. Després de fer-li les cures del peu, prendre-li la tensió i el sucre i controlar que es pren la medicació, insisteix amb el tema dels àpats.

-A quina hora ha esmorzat?

-A les 7.30, un got de llet i una pasteta, després de preparar-li l’esmorzar a ella.

-I avui què dinarà?

-Puré de verdures.

La infermera va fins a la cuina a comprovar-ho. Veu l’olla i el minipímera la pica, senyal que el puré se l’ha fet ell. Però el menú no l’acaba de convèncer. Hi torna.

-I només menjarà això? On és el tall?

-Faré un tros de formatge o escalivada.

-S’ha d’acostumar a menjar una mica de carn o peix. O posi’s un formatget al puré, que així serà més complet.

La visita a domicili permet copsar amb una sola ullada com viu el pacient. “A la consulta tens una informació, que és la que et dóna el pacient, però quan vas al domicili entens moltes coses. Veus les galetes sobre la taula i dius: «Ara entenc per què el control de sucre surt malament...» L’entorn et dóna la informació que no veus a l’ordinador”, reflexiona Xavier Blancafort, un dels metges de família més joves de l’equip. I la realitat és sempre més complexa que la que mostra l’ordinador. “A mi em preocupa que a un pacient li faci mal el cap però també com se sent, què passa a casa i què ho ha motivat. Una crisi hipertensiva o una migranya pot ser per un conflicte amb la parella. Doncs treballarem el conflicte amb la parella i, a més, donarem analgèsic per al mal de cap”, resumeix la directora, vinculada des de fa molts anys a la salut pública.

Quan la infermera hagi marxat, el José s’estirarà una estona a descansar abans de dinar. Ha d’agafar forces per quan torni la Martina del centre de dia. Fer de cuidador és esgotador. L’altre dia, en un descuit, la Martina va obrir la porta de casa i va sortir sola al carrer. Sort que al barri tots es coneixen i una veïna la va trobar i la va acompanyar a casa. “És que ja no reconeix ni els fills”, es lamenta el José. Plora. “I l’altra nit es va aixecar per anar al lavabo i s’ho va fer tot al menjador”. La infermera escolta, no hi ha gaire més a afegir. El José no es deixa ajudar. Insisteix a fer-ho tot ell, i això que necessita un bastó per caminar. “Els fills, si no fan més, és perquè ell no vol”, diu la Maria Dolors. “Mentre pugui...” I ho diu sobretot per convènçer-se a ell mateix.

13.30 H

De tornada al CAP, arriba una dona de 35 anys que no es nota el costat esquerre de la cara. L’atenen a urgències. Poc després una ambulància la trasllada a l’hospital amb sospita d’ictus. No ha sigut l’única ambulància del dia. Al matí ha arribat una altra dona amb dolor toràcic i també l’han traslladat a la Vall Hebron per descartar una angina de pit. “Cada dia és diferent”, explica la Carmen Sánchez, infermera d’urgències. “Dilluns va venir un home que s’havia pres un got de lleixiu perquè, com que fuma, creia que així netejaria bé el coll. A urgències et pots trobar de tot, però normalment són coses petites”, assegura. Durant el matí hauran atès 24 consultes. Són poques. A l’hivern, quan puja el volum de feina, en poden fer una seixantena.

14.00 H

Al migdia, quan acaben les consultes del matí i encara no han començat les de la tarda, els professionals ho aprofiten per consultar casos amb especialistes o fer sessions de formació. Avui toca reunió de la comissió d’atenció primària orientada a la comunitat (APOC). La salut comunitària, a través del programa Roquetes fem salut, és l’eix d’aquest CAP. La medicina no es practica entre les quatre parets de la consulta. O no només. Es fa promoció de la salut a la biblioteca, als equipaments esportius, a les escoles o al centre cívic. A la comunitat, vaja. Més enllà de l’ambulatori, els veïns saben que poden trobar el seu sanitari de referència dirigint una activitat de relaxació amb el grup de fibromiàlgia de l’associació de veïns, o fent una xerrada informativa al casal de gent gran. “El diàleg no és a través de la malaltia, és a través de la promoció de la salut”, expliquen. I els pacients són els agents de salut que han de difondre el missatge. Metges i infermeres intenten potenciar els mateixos recursos de la comunitat per generar hàbits saludables. Volen que el pacient es coresponsabilitzi de la seva salut i fugir de la visió paternalista del sistema sanitari, que, a la llarga, genera dependència.

“No es tracta que vinguin i diguin: «Doctor, tinc això, què faig?» No, ells poden decidir sobre la seva salut, nosaltres els acompanyem i els donem la informació però han de responsabilitzar-se de la seva autocura”. Però perquè això funcioni, primer s’han de guanyar la seva confiança.

15.05 H

La Mercedes ha acabat la jornada i dina a l’ office, que té jardí i tot. Quan no porta tàper, encarrega un menú al bar del davant, la Granja Kiko, que avui, de primer, té una amanida de patata d’allò més recomanable. Les parets de l’ office estan decorades amb cartes d’agraïment de pacients i aforismes que els fan arribar. I a la sala d’espera hi ha els quadres que va donar un pacient.

16.15 H

El Marc Julià és el referent de gestió i serveis. Ell controla la part administrativa del centre. A diferència d’altres CAP, aquí els administratius porten una bata blanca amb una ratlla vermella per distingir-los dels sanitaris, amb ratlla verda. Ells gestionen la demanda, fan el primer triatge dels motius de consulta i també han alliberat el metge de tasques burocràtiques. “Els pacients tenen la percepció que som l’obstacle a superar per arribar al metge, però nosaltres els podem donar la millor solució”, reivindica Julià. Tot i així, hi ha pacients que no volen explicar al taulell de l’entrada el motiu de consulta. També són ells els que han de gestionar la frustració i els pacients malcarats. El sistema sanitari interactua cada cop més amb el pacient a través de les noves tecnologies, però a Roquetes les llars que tenen internet no superen l’11%, per sota de la mitjana de Barcelona. És la bretxa digital, una altra forma de desigualtat. “Aquí funciona una mica com un poble, la gent baixa a comprar el pa i després passa per l’ambulatori a demanar hora”. El CAP tanca a les nou del vespre, però l’administratiu no marxa fins que ho fa l’últim pacient i l’últim sanitari. Són un equip jove, compromès i molt entregat. “Així com el barri se sent seu l’ambulatori, els professionals també”, conclou la directora, que porta dos anys en el càrrec. Fins al punt que algun pacient ha plorat quan el seu metge o infermer ha marxat. Ho diuen els mateixos treballadors: a Roquetes, “si no et vincules i t’impliques no fas treball de fons”.