No hi ha gaires persones que hagin escrit la seva autobiografia abans d’arribar als trenta. En això, Angela Davis és excepcional. Va fer l’autobiografia amb només vint-i-vuit anys ( Autobiografía, Capitán Swing, 2016). Se n’excusa elegantment, perquè és una autobiografia “política” en què l’autora sobretot hi destaca les persones, els fets i les forces que van portar-la al seu compromís radical.

Angela Davis és excepcional per moltes coses més. “És un referent important per als col·lectius racialitzats, per a les dones, per a la classe obrera i per a les persones que pateixen discriminació sexual. Representa perfectament la interconnexió d’aquests quatre col·lectius. Per això la seva figura, la seva trajectòria i el seu pensament casen tan bé amb la doctrina de la interseccionalitat, de la qual fa bandera. Els oprimits s’han de trobar, si és que volen realment l’emancipació, perquè l’opressió s’exerceix sistèmicament sobre cadascun d’ells i amb la màxima intensitat quan coincideixen”, remarca Joan Vergés, director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani.

En una ocasió, un periodista va preguntar a Angela Davis si desaprovava la violència. Ella va respondre: “Vinga, home, quan algú em fa una pregunta així és que no té ni idea de fins a quin punt hem sigut i som víctimes de la violència, la gent negra”. Segurament aquest és un aspecte important de les diferències entre ella i Martin Luther King, de qui enguany es commemoren els 50 anys de l’assassinat.

Angela Davis i Martin Luther King compartien objectius finals però tenien plantejaments estratègics bastant diferents. “Davis parteix del comunisme, és a dir, d’un plantejament de lluita materialista. Luther King parteix del cristianisme, és a dir, d’un plantejament de lluita en últim terme espiritual”, diu Joan Vergés.

Activista pels drets civils, Angela Davis (Birmingham, EUA, 1944), militant del Partit Comunista dels EUA des del 1968, defensora dels Panteres Negres (Black Panther Party), va ser inclosa en la llista de persones més buscades de l’FBI als anys seixanta. Va ser condemnada a pena de mort el 1972, acusada d’assassinat i segrest. La sentència es va retirar un any després arran d’una intensa mobilització internacional.

Una petita porció dels canvis pels quals lluitava s’han assolit, als EUA (ella mateixa, per exemple, malgrat haver estat declarada “enemiga número 1” del país, va acabar esdevenint-hi una icona social). Però falta tant per assolir-los tots! Els objectius de llibertat pels quals continua lluitant Angela Davis són enormement ambiciosos. Més aviat són ideals. Com titula el seu últim llibre, la llibertat és una batalla constant (La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento, Capitán Swing, 2017).