Pablo Larraín ha rematat la seva trilogia de dones mortificades per un patiment extrem amb l’enèsim biopic sobre la cantant Maria Callas. Després de Jackie, centrada en els dies posteriors a l’assassinat del seu marit John Fitzgerald Kennedy, i Spencer, sobre els tres dies que Lady Di decideix separar-se de Carles d’Anglaterra, ara arriba Maria, que recrea l’última setmana de vida de la soprano, sola i sense veu, en el seu meravellós pis de l’avinguda Georges Mandel de París, acompanyada només del seu fidel servei domèstic.
L’elecció d’una actriu com Angelina Jolie per interpretar la Callas ja és una bandera vermella que ens alerta de tot el que veurem a continuació. Larraín ha defugit el físic magnètic i poc convencional de la cantant. Ha esborrat el carisma d’un rostre angulós, d’ulls expressius i nas carismàtic que li atorgaven un atractiu ple de caràcter i passió. L’ha substituït per la bellesa hollywoodiana estàndard d’Angelina Jolie, que no ha fet cap esforç per assemblar-se a Callas. Ni tan sols amb el maquillatge. Només la muntura d’unes ulleres icòniques com a únic risc de caracterització. Jolie té la bellesa que complau la mirada masculina i Callas tenia la bellesa de qui té el repte de captivar. Larraín ens ha construït una cuqui-Callas carrinclona i superficial, que fins i tot en l’agonia i el dolor profunds, en la debilitat extrema, apareix atractiva davant de la càmera, seduint l’espectador a través d’un patiment purament estètic. Maria és inquietant perquè les postals que construeix sobre la cantant demostren un gaudi pertorbador en la desesperació femenina. Utilitza un recurs narratiu caduc basat en la creença absurda i tòxica que el dolor eleva les dones i les dignifica, convertint-les en una mena d’heroïnes. Larraín ni tan sols sap construir l’arrel d’aquesta desolació absoluta. No hi ha cap aproximació crítica sobre el seu patiment més enllà del patiment mateix. La dona que s’autoimmola, perquè el sacrifici és la seva raó de ser. La Divina queda limitada a una torbació que la glorifica, com a clímax èpic de la seva existència. Com si la seva desgràcia fos fruit de la seva simple incapacitat. Director i guionista construeixen un aparador crepuscular esplèndid on capturar la seva presa. Fins i tot elaboren una mena de destí escollit per gust: “Tinc el control, al final”, li fan dir a la protagonista. La interpretació de Jolie és afectada i plana. Sempre la veus a ella, mai la Callas. Li fan interpretar un dolor que corseca però que sempre es representa, paradoxalment, des de la màxima elegància i de la mística transcendent. Ens obliguen a empassar-nos la suposada bellesa de la malaltia. Els playbacks són barroers i malgrat tot el que s’ha dit sobre la formació musical de l’actriu, ens trobem amb un personatge que canta amb el rostre i no amb el cos. Un lleuger tremolor de llavis i una mica de tristesa als ulls intenten suplantar la força genial i el talent vigorós, obsessiu i a la vegada delicat de la soprano.
Al sortir de la sala de cinema tornaves a ensopegar amb Angelina Jolie al vestíbul. Un rètol antic de la pel·lícula Mr. & Mrs. Smith indicava el camí a les portes dels lavabos. La foto d’ella, tot i la pistola a la lligacama, era el mateix personatge que acabàvem de veure a la pel·lícula. Maria està construïda des de la mirada masculina més estereotipada i passada de moda, que redueix les grans figures femenines a un simple objecte fràgil i buit, purament estètic, que Larraín vol modelar al seu gust i imaginari.
