Un periodista parla amb una dona que està comprant al mercat de Canjala, a la província de Bié, una regió interior d’Angola, un dels països més rics de l’Àfrica gràcies al petroli, on la pobresa castiga els camperols. El periodista i la dona comenten com els agricultors, que són la població majoritària del país, viuen en la pobresa -la taxa de mortalitat infantil a Angola és la més elevada del món, segons l’ONU- i discuteixen les promeses que fa el govern sobre la diversificació de l’economia, amb colossals projectes agroindustrials a les regions interiors del país.

Pel que sembla, hi ha nombrosos inversos interessats. Israelians. Francesos. Fins i tot, explica el periodista, hi ha un inversor d’Eritrea. “Eritrea?”, se sorprèn la dona. “On és Eritrea?”

L’escena és calcada a la que jo mateix vaig viure ara fa 17 anys a la ciutat de Cuito, no gaire lluny de Canjala. Encara faltaven dos anys perquè s’acabés la guerra civil que dessagnava el país, però el petroli era un mannà colossal que fluïa amb més de 800.000 barrils diaris, en un negoci que avui situa Angola com el primer productor de petroli del continent, doblant la producció i avançant-se a Nigèria.

Mentre a la capital, Luanda -que s’ha convertit en la capital més cara del món per als expatriats-, la riquesa corrompia els governants i omplia les butxaques de l’elit al poder -tots plegats animats pels inversionistes estrangers-, en algunes regions del país continuava, durant aquells dies de principis de segle, la guerra civil, i molts camperols s’havien de refugiar a les ciutats perquè els camps estaven sembrats de mines antipersones que els impedien treballar les terres i els condemnaven a la fam.

A l’hospital de Cuito -coneguda com la Sarajevo africana pel llarg setge que va patir- vaig conèixer un camperol que s’havia arriscat a cultivar el seu camp i una mina li havia segat les dues cames. Al mateix hospital aquell dia s’estava operat un nen que havia perdut les dues mans i un braç en tocar una mina que havia confós amb una joguina, precisament perquè la mina havia sigut dissenyada com una joguina, pintada amb colors vistosos. Parlant amb el camperol, al final de la conversa li vaig comentar el tema del petroli. Se’m va quedar mirant estranyat. Va preguntar: “Petroli? Quin petroli?”

Quan escric això desconec els resultats de les eleccions que s’han celebrat a Angola aquesta setmana, però hi ha pocs dubtes que les guanyarà, una vegada més, el partit del president, José Eduardo dos Santos, que després de 38 anys al poder ha decidit no presentar-se com a candidat i ha nomenat un substitut fidel, el ministre de Defensa, João Lourenço, mentre ell seguirà dirigint el Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA). El partit va néixer com una guerrilla marxista leninista en la lluita contra la colònia portuguesa, va combatre durant la guerra civil del 1975 al 2002 l’UNITA -el moviment de Jonás Savimbi armat per Occident durant la Guerra Freda- i es va reciclar en un partit autoritari que, a l’estil de la Rússia de Putin, gestiona el capitalisme i la corrupció servint-se de l’antic sistema d’inspiració soviètica consistent a controlar l’estat i els serveis secrets, mentre la riquesa del país es privatitza i s’acumula en mans dels membres de la família del president i dels empresaris fidels.

Una de les peces importants d’aquest sistema oligàrquic a Angola és la filla del president, Isabel dos Santos, coneguda com la princesa, la dona més rica del continent segons la revista Forbes, amb una fortuna valorada en més de tres mil milions d’euros.

Com diuen a Luanda: “El pare presideix un país, la filla dirigeix un imperi”. Un imperi que inclou els principals bancs, cadenes de supermercats, negocis immobiliaris, diamants, empreses de telecomunicacions i mitjans de comunicació, societats offshore i bancs a Portugal -l’antiga metròpoli-. I des del mes de juliol s’hi ha sumat la direcció de la joia de la corona, la societat petroliera nacional, Sonagol, en un país on els ingressos del petroli signifiquen el 75% de la riquesa total i el 90% de les exportacions. No cal dir que Sonagol és una de les empreses petrolieres més opaques del món, en sintonia amb un país que ocupa el lloc 163 d’un total de 173 països classificats pel seu nivell de corrupció, segons l’organització Transparència Internacional.

La baixada dels preus del petroli és avui un dels handicaps d’aquest país, que ha mantingut el seu creixement gràcies al petroli i ha focalitzat la seva riquesa i poder a les zones urbanes, on els joves expressen els últims anys el seu malestar i reclamen la feina que no tenen. El marit de la princesa, Sindika Dokolo, congolès, empresari i el principal col·leccionista d’art africà, té les seves pròpies teories sobre els negocis de la seva dona, el sogre, la política i el funcionament de l’estat: “El que és important -ha declarat a un diari francès-és crear una elit africana formada, capaç de plantar cara als occidentals, que pugui invertir l’actual relació de forces”. En nom del poble, pensant sempre en el poble.