AntàrtidaSi Buenos Aires és, segons paraules del novel·lista francès André Malraux, la capital d'un imperi imaginari, la Patagònia, la remota zona situada a l'extrem sud de l'Argentina i de Xile, és per a molts poetes una mar. La immensitat de l'horitzó, el vent enfurismat, el desterrament gairebé metafísic que un sent davant tanta magnitud i els seus paratges naturals que en forma d'illots esquitxen el territori, abonen aquesta idea de mar infinita i a l'hora de buit sorprenent. La Patagònia és l'avantsala de l'aclaparadora Antàrtida.

El Parc Nacional Terra del Foc és el territori més austral del continent, l'autèntica fi del món que Jules Verne va descriure a la perfecció a la seva novel·la El far de la fi del món, ambientada precisament a l'illa dels Estats, a Ushuaia, a la província de Terra del Foc. Aquest parc va ser creat el 1960 i protegeix una extensió de gairebé 69.000 hectàrees que combinen ecosistemes marins, boscos i muntanyes que donen forma a la costa marina i a un territori ple de llacs, valls, extenses torberes i boscos magnífics.

Una bona manera de descobrir aquesta zona és pujar al Tren de la Fi del Món, que es va construir per transportar fusta i altres materials des de la funesta presó que hi havia enclavada en aquest recòndit racó del planeta. El tren connecta el Parc Nacional Terra del Foc amb la ciutat d'Ushuaia, un enclavament industrial que encara conserva vestigis colonials. Als seus carrers no és difícil orientar-se. Compta amb dues artèries comercials, a segona línia de costa, que travessen la ciutat de forma paral·lela al canal de Beagle. Allà hi trobem la majoria de restaurants i botigues, gairebé totes de venda d'artesania o roba esportiva per a expedicionaris. És interessant visitar l'antiga presó, convertida avui en museu, on vivien els presos que van construir les vies del tren.

Però el gran atractiu de la ciutat es troba, en realitat, als seus voltants: a tan sols set quilòmetres s'alça la gran glacera Martial, i val la pena pujar al tren per descobrir el Parc Nacional Terra del Foc.

L'Antàrtida, la conquesta del pol Sud

Arribats aquí, el nostre objectiu és l’Antàrtida, tot i que si hi ha un lloc inhòspit i inaccessible a la terra és l'Antàrtida. El continent és tota una col·lecció d'extrems: és l'indret més ventós, sec i fred del món. Malgrat les dures condicions, els afortunats que arriben fins aquí tenen la sort de poder contemplar un paisatge espectacular. Una terra de pics muntanyencs accidentats que contrasten amb el blanc de la neu i amb el pas de glaceres brillants que suren en les fosques aigües de la mar. La fauna campa lliurement: les foques, els pingüins i els ocells marins no tenen por de les persones.

Segons el Tractat Antàrtic, que regula el continent des del 1961, l'Antàrtida no pertany a cap país. És un continent destinat únicament a tasques científiques. Però per arribar-hi cal travessar primer el temut Drake, el tram de mar que separa l'Amèrica del Sud del continent blanc, entre el cap d'Hornos (a Xile) i les Shetland del Sud (Antàrtida). Per a travessar-lo es triguen gairebé dos dies de navegació i les seves aigües són considerades pels navegants com les més tempestuoses del planeta. Antigament, aquesta gesta era tan difícil que es considerava una heroïcitat, fins al punt que els pirates es col·locaven un cèrcol d'or a l'orella cada vegada que ho aconseguien.

'One Ocean Navigator', un creuer de científics

Tot i aquestes complicades condicions meteorològiques, cada vegada són més els creuers amb turistes que durant l'estiu austral s'atreveixen a arribar fins al sisè continent, però això ha generat algunes crítiques per l’impacte ambiental que poden tenir els visitants. El One Ocean Navigator, el nostre vaixell, no és un d'aquests creuers.

Els viatgers aquí acompanyen els científics que duen a terme els seus projectes. Així, els segons troben una manera de finançar-se i els primers aprofiten per ser espectadors in situ de les investigacions, sigui amb presentacions a bord o compartint les troballes en primera persona. L'Ari Friedlaender és un dels científics a bord. És nord-americà i el seu camp d'investigació gira al voltant de la manera com afecta el canvi climàtic la vida dels mamífers marins. En aquesta expedició, Friedlaender estudia concretament l'impacte del canvi climàtic i la pesca del krill als fluxos migratoris de les balenes geperudes.

També ens acompanya un equip del Laboratori de Robòtica Marina de la Universitat de Duke, que utilitza drons amb tecnologia capdavantera per obtenir una visió nova de la vida d'aquestes misterioses criatures. "Cada balena té una cua única", explica el doctor DK Bierlich, "és com la seva empremta dactilar". A partir de les imatges, se'ls pot mesurar i comprovar si la pauta de creixement és adequada. Per als viatgers de bord és com estar veient un documental televisiu en directe".

Antàrtida, experiències sense límit

Una cinquantena d'orques ens acompanyen durant la travessia. La primera parada és Portal Point. Neva moltíssim, però això no impedeix als visitants fer un petit trekking i fotografiar els pingüins i lleons marins que es congreguen a la zona. Aquí hi havia l'estació de recerca antàrtica britànica l'any 1956, que ara és al Falkland Island Museum de Stanley. L'endemà recalem a l'Estació de Recerca Vernadsky, que pertany a Ucraïna des que la va comprar al govern britànic per només una lliura. Els dos governs van sortir guanyant, l'ucraïnès té així una base antàrtica que no tenia, i el govern anglès no va haver de desmantellar les construccions i repatriar tots els enderrocs. Va ser justament aquí, a Vernadsky, on es va descobrir l'any 1985 el forat de la capa d'ozó que, per cert, actualment s'ha recuperat significativament.

A la tarda visitem Paradise Harbour i les restes de la base argentina de Brown Station. Nombrosos icebergs naveguen al nostre costat i les muntanyes es reflecteixen en l'aigua. És una zona perfecta per fer caiac.

Començar el dia a Wilhelmina Bay és increïble, sobretot quan els primers raigs de llum tenyeixen de groc els cims de les muntanyes més pròximes. La badia està envoltada a banda i banda per la columna vertebral del continent, que s'eleva fins a 2.000 metres i està completament coberta de gel i neu. Les illes Nansen i Brooklyn són els seus límits. Fins aquí arriben centenars de balenes a la recerca de krill. No és difícil interactuar-hi; de fet, salten a escassos metres de les barques pneumàtiques. L'emoció que sentim és indescriptible.

Seguim navegant per l'estret de Le Maire –se'l coneix com el congost Kodak per la gran quantitat de fotos que la gent hi fa–. Són 11 quilòmetres de navegació entre les muntanyes de l'illa de Booth i la península Antàrtica. Les experiències que es viuen en aquesta terra són úniques i s'ha de preservar l'ecosistema seguint estrictament les normes establertes. La IAATO (International Association of Antarctic Tour Operators) va ser fundada el 1991 i integra la majoria de les empreses i associacions que visiten l'Antàrtida amb turistes. Ha establert unes normes de comportament d'obligat compliment al territori antàrtic: per exemple ningú es pot acostar a menys de 4,5 metres de cap animal, no es pot fer soroll i molt menys espantar o pertorbar qualsevol dels animals que hi habiten. Són només tres de les més conegudes d'un total de 170 normes, que, a més, inclouen desinfectar el calçat en el moment d'entrar i sortir dels vaixells i no emportar-se res de res, a excepció, esclar, de centenars de fotografies i bons records que romandran per sempre en la nostra memòria. És temps de tornar a l'RCGS Resolute i posar de nou rumb a Ushuaia.