Nova York"¿I alguna vegada va sortir el tema de la masturbació femenina en les converses amb els teus amics?" Estava parlant amb un home de 82 anys, amic d’un amic, a qui havia enviat un correu electrònic per preguntar-li si volia trobar-se amb mi per parlar sobre porno. Al parlar-hi, em vaig fixar en la facilitat amb què les paraules em sortien de la boca. Ni tan sols em vaig posar vermella. “Ostres –vaig pensar–, doncs sí que he canviat!”

¿Com havia acabat a la sala d’estar d’un octogenari parlant sobre el clítoris i el Kamasutra? Permeteu-me que, per explicar-ho, vagi una mica més enrere. 

Una nit de l’any 2020 vaig rebre un missatge de text d’un home que, almenys des del meu punt de vista, no volia començar un contacte sexual amb mi. El missatge deia: “Estic mirant porno”. I prou. Això va ser l’únic que va dir, però aquelles tres paraules van ser suficients per fer-me caure en picat. El que em va desconcertar no va ser el missatge en si sinó que jo no tenia ni idea de com interpretar-lo. ¿Era una mena de flirteig? ¿O pretenia incomodar-me? ¿O estava donant senyals de la seva adhesió a un codi moral de sinceritat radical? ¿Vivíem ara en un món on això era com dir: «Estic mirant el futbol»?” No sabia la resposta. 

Com més hi pensava –i hi pensava molt– més m’adonava que no sabia com interpretar aquelles paraules perquè no sabia què pensava sobre el porno, ni sobre com el percebien les altres persones. A l'haver-me criat al Regne Unit m’havien arribat missatges molt diferents sobre el tema: el porno satisfà una necessitat humana fonamental; el porno exalça i dona glamur a la violència sexual contra les dones; el porno fomenta l’experimentació i la creativitat sexual; el porno és de mal gust; el porno és racista, capacitista i misogin. Mai havia aconseguit harmonitzar aquests punts de vista. Sabia que, aparentment, hi havia bon porno i mal porno, però en realitat no estava gaire segura de quina era la diferència entre els dos i mai havia tingut una conversa adequada i franca sobre aquest tema. Amb ningú. 

Això no vol dir que no ho hagués intentat. Havia tret el tema en algunes relacions amb homes per intentar salvar l’abisme que creia percebre, però tot sovint acabàvem discutint o amb un silenci incòmode. El cert és que, per molt que m'atrevís a fer el salt cap a aquestes converses, de seguida m'envaïa la sensació que no seria capaç de suportar que la meva parella consumís porno i llavors evitava del tot aquest tema. (Que el teló caigués tan aviat en aquestes converses tenia la convenient conseqüència que mai hagués d’explicar res sobre els meus propis hàbits.) 

A mesura que em vaig fer gran, el porno va passar a ser, encara més, un tema del qual no em resultava còmode parlar. Intuïa que no era l'única persona en aquesta situació. Sabia que hi havia gent que estaria encantada de parlar en públic i en qualsevol fòrum sobre el porno i la masturbació, però a jutjar pels senyals d’incomoditat que vaig descobrir en els ulls dels qui estaven al meu voltant quan sorgia el tema, la majoria de les persones amb qui em trobava no entraven en aquesta categoria. En lloc de deixar que aquest descobriment rellisqués per la meva ment conscient, com faria una persona normal, jo m'hi vaig obsessionar. El silenci al voltant del tema no em semblava neutral, o escollit, sinó una cosa opressiva, que se m’imposava. Volia entendre el paper que té el porno a la vida de les persones i per això necessitava parlar del tema amb elles, no amb la gent de la indústria, acadèmics o altres experts sinó amb analfabets en el tema com jo. Havia de preguntar-los si consumien porno i com ho feien i què en pensaven.  

Converses amb un grup de gent heterogeni

Ara és difícil saber, amb exactitud, quina va ser la mescla de factors que van acabar traient-me del meu silenci. Segurament hi va ajudar que fos el principi de la pandèmia, i que pensés que, si tots ens n'anàvem a l’infern, podríem almenys reinventar la nostra manera d'interactuar entre nosaltres. Al llarg de més d'un any, vaig parlar amb 19 persones sobre porno: amb algunes, a través de Zoom durant el confinament; amb unes altres, en parcs i cases quan es van aixecar les restriccions. El grup era petit —format només per persones que havien contestat a un correu electrònic que vaig enviar a molts amics i coneguts a la recerca de participants—, i no estava deliberadament calculat perquè fos molt exhaustiu, però va resultar que els meus interlocutors eren de diverses edats, sexualitats, gèneres i ètnies, amb sentiments cap al porno que anaven des del caut optimisme fins a la desesperació.

Mentiria si digués que no va ser incòmode, sobretot al principi. Quan vaig anar a les meves primeres trobades per parlar sobre porno, em sentia molt nerviosa. Una vegada allà, em costava trobar les paraules, i notava com m'enrojolava. I va haver-hi moments bastant agònics, en els quals topava amb un silenci que no tenia ni idea de com omplir, o em retrobava amb l'abisme que havia experimentat amb les meves parelles.

No obstant això, amb l'agonia va arribar una espècie d'eufòria: les converses semblaven franques i diferents, una mica com tornar a ser adolescents i parlar per primera vegada de coses que t'importaven de veritat, però de les quals no sabies com parlar.

I, una vegada que s’agafava impuls, començaven a revelar-se els fascinants detalls de la vida de les persones: hi havia la dona que acabava de ser mare que veia porno i resava perquè no sonés el monitor del bebè, un hàbit que ocultava al seu marit; l'home que no va veure porno fins que va tenir 37 anys, quan es va batejar amb una marató de 24 hores; l’home que explicava anècdotes de les persones que miraven porno als ordinadors de la biblioteca pública on treballava; la dona que visitava amb freqüència un club d'estriptis virtual amb les seves companyes de pis; l’home que abans s’identificava com a exaddicte al porno però que ara qüestionava la utilitat d’aquest terme. 

Vam parlar sobre què significava per a nosaltres “bon porno” i “mal porno”. Per a la majoria dels meus interlocutors, era fàcil definir què significava “bon porno” des del punt de vista de l’excitació –“El bon porno no dura més de 20 minuts”, “Necessito que hi hagi trama”, “Està molt bé quan es veu la part de darrere dels testicles de l’home”– però molts apuntaven que el concepte “bo” era en un sentit més general. Per exemple, un porno que no es limités a repetir els mateixos temes recurrents, que inclogués cossos diversos i se’ls dotés de capacitat d’acció. Un porno que mostrés una excitació genuïna, i no fingida, o que almenys ho semblés. Un porno que fos ètic, on l’espectador pogués tenir la seguretat que havia pujat a la xarxa amb el consentiment dels actors i que havien treballat en bones condicions. 

I vam parlar de les formes en què sentíem que el porno entrava en les nostres relacions. A vegades era de forma positiva i ens ajudava a identificar el que volíem, però altres vegades ens feia sentir que havíem de seguir els mateixos guions gastats i habitar els mateixos papers de sempre. 

Imaginava que, després de parlar tant d’això, sabria exactament el que pensava, però quan vaig acabar, em vaig quedar amb més incertesa. Més incertesa però menys turment. Com potser calia esperar, els meus nivells de vergonya es van reduir dràsticament, com es va demostrar amb la meva dinovena i última xerrada, amb l’home de 82 anys sense ni tan sols ruboritzar-me. I també em sentia novament segura que podia mantenir una conversa sobre porno en una relació futura que no acabés amb una discussió o un silenci. I no vaig ser l’única. 

Durant les converses, els participants assenyalaven sovint com era d’alliberador i divertit parlar d’aquestes coses, i ho era. Alguns d’ells es van posar en contacte amb mi després per explicar-me que l’experiència de superar la fase de la nostra incomoditat comuna els havia permès treure el tema amb les seves parelles. Mantenir aquelles converses va ser com treure’s un pes de sobre, van dir. Va obrir alguna cosa en les seves relacions. Els costava dir què havia estat però els feia sentir millor. Parlaven més de sexe. Se sentien més propers. 

Del que em vaig adonar amb molta claredat és que no parlar d’alguna cosa pot fomentar, amb el temps, una postura defensiva en la qual tot sovint apareix la vergonya. Tot i que tinguem poc de què avergonyir-nos. Confessar-se pot alleujar aquesta vergonya. No es tracta tant del contingut d’aquesta confessió –les persones que van experimentar això no sempre eren les que ocultaven alguna cosa especialment sucosa– com de limitar-se a saber que hi ha un tema del qual ja es pot parlar, que hi ha una incomoditat menys. 

Hauríem de parlar més sobre porno del que la majoria en parlem. Per molt intensament privat que pugui semblar, per bé o per mal, el porno no és una cosa amb la qual interactuem com a individus. Entra a les nostres relacions; ens modela. Podem afrontar-lo amb la passivitat del silenci o podem començar a parlar –a parlar de veritat– i veure on ens porta. 

Polly Barton és autora de 'Porn: an oral history', que es publicarà pròximament.