Hi ha dos tipus de persones. Les que en un gimnàs es troben com peix a l’aigua i les que només posar-hi un peu tenen ganes de fugir-ne. Les primeres acaben convertint la sala de màquines, els grups dirigits i el vestidor en la seva llar. Les segones, després d’anar-hi dues vegades, ja no hi tornen més. I sovint paguen les quotes un any sencer pensant que en algun moment se sentiran amb l’energia i la il·lusió suficients per tornar a començar les rutines físiques. Però això no passa mai. Els més bregats en el gimnàs asseguren que si t’hi apliques amb disciplina, és el cos el que t’acaba demanant fer més exercici. En canvi, els voluntariosos que no saben com posar-s’hi es passen els primers dies resant per ser ungits amb el do de la constància: “Demana-m'ho! Demana-m'ho!”, imploren al seu cos mandrós i feixuc esperant convertir-se en esportistes motivats.

L’obertura d’un gimnàs a prop de casa sempre és un nou motiu de temptació. La modernitat dels aparells de tortura, el bon aspecte de les instal·lacions, lluents i noves de trinca, i la publicitat que promet tot tipus de facilitats i avantatges fan pensar al grup dels incapaços somniadors que aquella és una nova oportunitat per tornar-ho a intentar i posar-se en forma. L’aparador majestuós de màquines que es veu des del carrer i que sembla un hotel de luxe estimula la imaginació dels més ganduls. “Com que està obert 24 hores puc venir quan no hi hagi ningú”, “Amb aquests tres aparells jo ja en tinc prou si soc estricte amb les rutines més senzilles”, “Si demano un entrenador personal segur que em servirà de compromís per venir dos cops a la setmana”. Però els dubtes rebaixen les aspiracions. “M’hi inscriuré i al cap de tres dies ja no vindré”, “Només em falta venir de nit, que és quan més cansat estic”. Però la netedat i elegància de l’espai indueixen a pensar que aquesta vegada serà diferent de totes les altres. I truques al timbre. Des d’una recepció de línies austeres t’obren la porta. I tímidament demanes informació. “Si et sembla bé, t’ensenyo les instal·lacions, que veuràs que són espectaculars. T’encantaran”, diu l’encarregat, vestit com si estigués a punt de començar una classe d’aeròbic. Només penetrar a la sala de màquines t’arriba la bafarada calenta de gimnàs, aquella olor que impregna les parets de tots els gimnasos del món. I la il·lusió decreix. A la zona de les classes dirigies, quan veus uns petits batallons de persones movent-se sincronitzadament mentre una professora dona ordres a crits, ja saps que no podràs formar part d’aquell equip d’autòmats que dominen una coreografia eterna mai. T’ensenyen una màquina d’hidratació per fer sucs amb complements vitamínics que no necessitaràs mai. I en arribar a la zona de dutxes i vestidors res et fa més mandra que formar part d’aquell circuit d’higiene col·lectiva. A l’hora de parlar-te de les quotes comencen els jocs de mans. Tot semblen ofertes, però tot té contrapartida. “Moltes gràcies, ja m’ho pensaré”, dius abans d’acomiadar-te. I tanques la porta del gimnàs darrere teu no amb l’aspiració de tornar-ho a intentar sinó amb la força poderosa que allà no et ve de gust ser-hi. Aquesta vegada no cauré en la utopia. El realisme de l’experiència.