La Guerra Civil està tocant a la seva fi: Barcelona ha caigut, Catalunya ha sigut ocupada. Un jove arquitecte català, de família noble i conviccions monàrquiques, que feia feina a Alemanya quan va esclatar la guerra el juliol del 36 i que va tornar per combatre amb el bàndol dels sublevats contra la República, entra amb la tropa que dirigeix com a oficial a l’antic local del GATPAC per apoderar-se’n i requisar tot el que hi trobin. A finals del 36, el local l'havien confiscat les milícies revolucionàries, però tot el material que hi havia aleshores continua sent, tres anys més tard, allà mateix, intacte: revistes amb articles sobre arquitectura eivissenca i arquitectura racionalista, projectes de Josep Lluís Sert... El jove arquitecte català, que es diu José Antonio Coderch i de Sentmenat, queda meravellat pel que descobreix: una arquitectura diferent, nova, millor. Però també és una arquitectura que el seu bàndol, i les idees i la concepció del món per les quals ell s’ha passat tres anys fent la guerra, menyspreen i repudien, persegueixen i envien a l’exili.

Tothom qui el va tractar de prop destaca que José Antonio Coderch (Barcelona, 1913–1984) va ser un home únic, fascinant, travessat per tota mena de contradiccions. Això es veu clar a l’interessant documental Recordando a Coderch, dirigit per Poldo Pomés a partir del llibre homònim de Pati Núñez, que recull testimonis de gent tan diversa com Oriol Bohigas, Òscar Tusquets, Carles Fochs i Joan Margarit.

El retrat de Coderch que en surt és sever i seductor, lluminós i alhora ple de clarobscurs. Coderch era un home altiu i irascible, però generós. Tenia un sentit insubornablement ètic de la vida, que aplicava a la seva manera de ser i fer –honestedat, diligència, rigor–, però es revoltava fins a la intolerància i l’agressivitat quan havia de lidiar amb ineptes, aprofitats, mentiders, ganduls i tramposos. Era autoritari i d’idees ultraconservadores –molt de dretes, molt espanyolista–, però no tenia simpaties per Franco, va oferir ajuda a deixebles seus del PSUC perseguits per la dictadura i va ser amic amb –o va treballar per a– catalanistes tan de pedra picada com Josep Maria Ballarín i Antoni Tàpies, a qui va fer el taller. També tenia l’orgull propi dels creadors convençuts que són grans, però sentia un respecte enorme pels aparelladors, els picapedrers i els fusters que feien bé el seu ofici. I, a l’hora de treballar, tractava amb exigència i severitat a tothom, però a ningú tant com a ell mateix, fins al punt que era capaç de destruir els projectes que no el satisfeien per molt que entusiasmessin el seu equip i els seus clients. 

Una contradicció central

En tot cas, la contradicció central de la seva vida, el conflicte íntim que va ser l’eix de la seva trajectòria professional i creativa, és el que li va sobrevenir quan, vestit d’oficial franquista, va irrompre a la seu del GATPAC i va descobrir-hi alguns dels tresors de l’arquitectura moderna. És una contradicció, o un conflicte, que va prendre la forma d’una pregunta: ¿de quina manera puc ser un arquitecte modern sense deixar de ser lleial a les conviccions que em regeixen, sense trair el respecte que sento pel passat i la tradició, sense amagar el disgust que em desperten la barroeria, la frivolitat, les ínfules i el mal gust?

És una contradicció, o un conflicte, que Coderch no va resoldre mai del tot, però que el va acompanyar sempre d’una manera fecunda i que, a la llarga, acabaria donant obres d’una modernitat tan rotunda, tan arrelada en la tradició i tan duradorament projectada cap al futur com les cases Ugalde (1951) i Catasús (1956), l’edifici d'habitatges de la Barceloneta (1951) i l’edifici Girasol de Madrid (1966), els edificis Trade (1966) i l’Institut Francès (1972). El també arquitecte Carles Fochs, autor d’una biografia de Coderch i un dels màxims especialistes en la seva vida i obra, diu: “Coderch odiava la monumentalitat, preferia treballar amb pocs materials i tractava l’arquitectura, sobretot la d’habitatge, com un objecte no escultòric, des de la visualitat. Volia que, des de l’interior de la casa, es tinguessin unes vistes òptimes de l’exterior, com si la casa s’obrís cap a fora. A més, sempre tenia en compte l’entorn, el context: les sinuositats de la Casa Ugalde en principi poden semblar gratuïtes, però són adaptacions al terreny”.

Hi ha qui creu que, en l’art i la cultura, la modernitat avança o bé trencant amb el passat o bé incorporant-lo i renovant-lo, però no hi pot haver avanç sense incorporació, més o menys respectuosa o bel·ligerant, de la tradició. La modernitat, en aquest sentit, es produeix multiplicant i fent complex el que ja existeix o readaptant-ho d’una manera depurada, amb un nou refinament. Eisenstein i Dreyer, Picasso i Malèvitx, Joyce i Beckett: podríem trobar-ne mil, de parelles similars. Coderch va ser dels que va innovar depurant. Tot i que no va abraçar mai l’afany gratuïtament innovador de l’avantguarda més rupturista, perquè en desconfiava i hi veia limitacions, va incorporar la tradició amb coherència i sense seguidismes, no d’una manera epigonal, sinó per posar-la al dia.

L’arquitecte Federico Correa va dir que Coderch creia en l’arquitectura moderna, però també en la racionalitat, en el sentit que per a ell era absurd fer, a Catalunya i Espanya, una arquitectura racionalista purament imitativa. “En un país amb una tecnologia molt pobra, pretendre fer una arquitectura moderna amb unes formes que es corresponen a la tecnologia avançada d’altres països, per a Coderch era una incongruència”, deia Correa. Mirat des d'avui, quasi quaranta anys després de la seva mort, no és exagerat pensar que si l’arquitectura de Coderch ha resistit el pas del temps és en part perquè mai es va deixar portar per la dèria de ser actual i global i, per tant, no va caure en les temptacions de la modernor, que és el primer que sempre passa de moda.

Arquitecte brillant, personatge incòmode

Els Coderch venien, segons explica Carles Fochs, de l’Empordà. La masia dels seus avantpassats era a Espolla –l’arquitecte, de gran, la recompraria i la reformaria–, i l’avi patern era enginyer de camins. Quan ell va néixer el 1913, el seu pare era l’enginyer en cap del Port de Barcelona. Per part dels de Sentmenat, la família era noble i monàrquica, i es veu que la mare de Coderch era una dona sensible i culta que es va consagrar a la criança i l’educació dels fills.

La primera vocació del jove Coderch va ser l’enginyeria aeronàutica, però la família el va empènyer a estudiar arquitectura. L’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona era conservadora i academicista, però Coderch hi va tenir un professor que el va enlluernar, Josep Maria Jujol, deixeble i col·laborador de Gaudí. “Jujol trencava amb les idees i l’estètica neoclàssiques –diu Carles Fochs–, feia sortir els estudiants a dibuixar peces o elements de l’arquitectura tradicional del país, sobretot la medieval, per exemple vitralls i rosetons. Jujol volia que els seus alumnes toquessin el natural, entressin en contacte material amb les coses, i això Coderch, tot i que mai va ser un gran dibuixant, ho va assimilar molt bé”.

Acabada la guerra, i ja amb el títol sota el braç, es va traslladar a Madrid, on va passar dos anys treballant a la direcció general d’Arquitectura. L’experiència no el va marcar creativament, però era dels vencedors i va trobar facilitats per exercir d’arquitecte en una Espanya arrasada que s’havia de reconstruir. El 1942 va obrir despatx a Barcelona, amb el seu soci Manuel Valls, i el 1945 es va convertir en l’arquitecte municipal de Sitges. Va ser una època d’encàrrecs oficials i particulars en general adotzenats i alimentaris. Dic en general perquè el 1947 Coderch va fer a Sitges la casa familiar Garriga Nogués, una obra funcional sense rigidesa, hereva de la tradició mediterrània més estilitzada i menys folkloritzant, que despertaria l’entusiasme de Gio Ponti, fundador i director de la revista Domus i un pioner de la modernitat arquitectònica d’arrel mediterrània. La bona rebuda del projecte va empènyer Coderch a abraçar del tot una manera nova de concebre i projectar l’arquitectura.

Nova, sí, però també pròpia, i allunyada d’estridències esteticistes, d’avantguardismes rebentaires i carregosos. Va ser justament a Domus que el 1961, quan ja s’havia fet un lloc entre els representants de la modernitat arquitectònica, Coderch va publicar, ell que era poc amant de les teoritzacions i la retòrica, el seu article més programàtic. A "No son genios lo que necesitamos", Coderch afirmava que era més important l’actitud personal que el dogma estètic, i que els “pontífexs de l’arquitectura” i els “grans doctrinaris” no eren necessaris, i que calia aprofitar “l’escassa tradició constructiva i sobretot moral que ha quedat en aquesta època” per mirar de “realitzar una obra veritablement viva”, feta amb “dedicació”, “bona voluntat”, “honradesa (honor)” i, també, amb “coneixement” i “consciència”. També postulava una aristocràtica de l’esperit, un elitisme del mèrit, una manera de fer que defugís les solucions comercials, que no busqués l’èxit ni els diners, que gosés no sotmetre’s a cap dogma formalista i que treballés projecte a projecte, amb esforç i rigor, sense doctrinarisme.

Més enllà de la voluntat de Coderch de deixar clars quins eren els patrons de conducta, de pensament i d’actuació que, en termes arquitectònics, ell creia adequats, l’article de Domus també requereix ser llegit com l’intent més argumentat de Coderch per resoldre, de cara a ell mateix però també de cara al públic, la contradicció central que el definia: com intento ser modern sense deixar de ser qui soc, sense faltar el respecte al passat, sense plegar-me a l’oficialisme estantís del franquisme però, també, sense abraçar les idees avantguardistes progressistes que són hegemòniques en el camp de la cultura, per exemple les encarnades en el “pontífex”, el “profeta”, el “doctrinari” Le Corbusier, de qui Coderch detestava el funcionalisme dogmàtic i les ínfules de geni superior. La maniobra de Coderch, que batega en el fons de l’article "No son genios", va consistir en no renegar mai del seu passat i de les seves conviccions, però sí sublimar-les, i aquesta sublimació la va dur a terme desideologitzant la seva aproximació a l’arquitectura, és a dir, traient-la del camp de la política i l’estètica programàtica i traslladant-la al camp de l’ètica, dels valors, de l’actitud, del caràcter.

Tot i que va treballar fins poc abans de morir el 1984 –segons consta a la seva pàgina web, la producció de Coderch està integrada per “296 projectes catalogats, entre cases unifamiliars, blocs de vivendes i edificis comercials, industrials i institucionals”–, i tot i que en les dècades dels 60 i 70 va fer alguns dels seus encàrrecs més coneguts –l’Hotel de Mar a Mallorca (1962) i, a Barcelona, el Banc Urquijo (1967), la Casa Güell (1971) i l’ampliació de l’ETSAB (1978)–, Coderch va treballar durant l’últim tram de la seva vida en una mena d’exili interior. Això era, en part, pel seu caràcter complicat, però també perquè era massa modern per al règim franquista i massa conservador per al món de la cultura, en general d’esquerres i, en segons quins sectors, catalanista.

Segons Pati Núñez, això explica que José Antonio Coderch “resultés aleshores, i encara ara, incòmode, i que no se’l lloés gaire en vida, i que hagi quedat descavalcat com una de les figures referents de l’època". "De totes maneres –matisa Núñez–, una cosa és ell com a personatge i una altra és el seu llegat com a arquitecte, les seves obres i, també, la mirada nova amb què va ampliar i enriquir l’arquitectura. Avui tothom ho té en compte, això”. N’hi ha que ho tenen tan en compte que estan convençuts que, juntament amb Antoni Gaudí i Josep Lluís Sert, José Antonio Coderch és un dels tres arquitectes més importants de la Catalunya del segle XX. En aquest sentit, l’Open House d’enguany, en què Coderch és l’arquitecte protagonista –cosa que permetrà al públic visitar vuit dels seus edificis–, representa una ocasió única per comprovar-ho.